Aquest text en la seva versió original francesa figura a la Biblioteca del Gran Orient de França a Paris, amb data 9 de novembre de 1909 i número de registre 15969. Va ser imprès per la Llibreria-Papereria-Impremta Léo Barma, 4 Boulevard Mac-Mahon, al costat del Port Vell de Niça. 

Discurs en nom de les Lògies Maçòniques de Niça en la reunió del 15 d’octubre del 1909

El Gran Orient de França, dolorosament commogut per l’execució política de Francesc Ferrer després d’un judici sense garanties, no pot restar en silenci.

Havia esperat, amb tots els homes de bon cor i de seny, que els governants actuals d’Espanya sabrien elevar prou el seu esperit per sentir la veu de la Consciència Universal.

Vanes esperances! Davant la marxa del progrés indeterminat de la Humanitat s’ha alçat una força contrària, el principi i l’acció de la qual tenen com a objectiu fer-nos tornar a la nit de l’Edat Mitjana. Aquesta força ha colpejat Francesc Ferrer, l’apòstol de la Veritat i de l’Emancipació intel·lectual d’Espanya. L’ha colpejat mitjançant el procediment de la Inquisició, en el qual s’aboleixen les regles més bàsiques de la Justícia. La protesta de la Humanitat sencera no l’ha pogut salvar, car la intransigència dels dogmes s’oposa als principis de la veritable moral humana.

Ferrer va ser dels nostres, ja que sabia que dins l’ànima maçònica s’expressa el més elevat ideal que s’ha conferit a l’home per tal que el realitzi. Va defensar fins al final els principis de fraternitat, de lliure pensament, de tolerància. D’aquests principis, en va treure la gran serenitat que el va ajudar a afrontar la mort sense defallir i li va permetre una cortesia absoluta envers els seus botxins, des de la seva entrada en capella fins a l’instant del seu suplici.

Allò que s’ha volgut fer caure junt amb Ferrer és l’ideal maçònic. Però la Veritat no mor. L’Evolució continua, malgrat les forces adverses, per damunt dels partits i dels règims socials. Triomfarà sobre el present de la mateixa manera que ha triomfat sobre el passat.

La memòria de Ferrer s’immortalitzarà com la de Giordano Bruno, la d’Étienne Dolet, la de Vanini i la de tants altres que, havent restat a l’ombra, han lluitat pel Progrés i per la Veritat.

El Gran Orient de França, fidel a la seva missió civilitzadora i en nom dels cinc-cents Tallers estesos per tota la superfície de la Terra, alça la veu en protesta per aquest arravatament propi de la barbàrie.

Així mateix, reafirma la seva ferma confiança en la victòria definitiva de la Ciència sobre el dogma, de la Raó sobre la credulitat, i proclama Ferrer, el més gran i més bo, un dels màrtirs del Lliure pensament.

Discurs d’E. Vincenot, en el míting de protesta organitzat al local de les lògies maçòniques el 15 d’Octubre

La francmaçoneria universal està de dol. Els francmaçons de tot el món ploren un dels seus germans, un dels més magnànims, dels més eminents en l’esperit i en el cor, el qual ha estat assassinat a sang freda, amb premeditació, pel clericalisme espanyol. Aquest cop brutal que ha horroritzat el món civilitzat ha tingut un ressò potser encara més profund i més dolorós entre els francmaçons, ja que Ferrer era el francmaçó més detestat per l’Església. Era l’home imbuït dels nostres principis de progrés, de fraternitat universal, de llibertat; l’home que es va marcar com a objectiu de la seva vida difondre la instrucció laica i el lliure pensament. Aquest és l’home que han aconseguit atrapar i assassinar cínicament.

Com tots sabeu, la monarquia espanyola no és un govern modern. Està, com a l’Edat Mitjana, sota el domini de l’Església. Allò que aquesta ha volgut, allò que el Tribunal de la Santa Inquisició, funcionant en ple segle XX, ha decidit, ho ha executat el braç secular; i aquest home admirable, conegut i aclamat pel món civilitzat com un dels millors entre els bons, com un dels més intrèpids pioners de la civilització, ha estat abatut per les bales de la monarquia, armada amb monjos ferotges. Ferrer és un màrtir del lliure pensament, un màrtir de la ciència, de la llibertat. Tanmateix, se’ns apareix molt més elevat, més esplendorós, incomparablement superior als màrtirs cristians! Aquests últims, en donar la vida per les seves creences, tenien la convicció que la recompensa d’un patiment passatger seria immediata i inefable i que, en contrapartida, assolirien una felicitat eterna, mentre que el lliure pensador, l’ateu que era Ferrer, va sacrificar la vida sense esperar cap recompensa futura. Ell la dóna per una idea, per la felicitat de tots els altres homes, per tal que el futur sigui menys fosc, menys infaust que el passat. Tan gran ha estat Ferrer que les generacions futures el proclamaran un dels homes que més han contribuït a l’alliberament de les consciències i del seu país.

És interessant, ciutadans, és bo i reconfortant, comprovar el que passa al món civilitzat a propòsit d’aquest assassinat polític. Estem assistint a la formació, a l’eclosió, d’aquest fenomen meravellós i nou: una consciència universal. Sí, és aquesta consciència humana la que, planant per damunt de les fronteres, fa alçar actualment tots els pobles lliures i fa sentir el seu crit, la seva clamor de reprovació contra els botxins que s’acaben de situar al marge de la humanitat.

Ciutadans, aquest crim espantós, dut a terme amb una ferocitat freda, en les odioses condicions que ja sabeu, ens ha de dur a reflexionar profundament sobre el poder implacable que ha volgut la mort de Ferrer. Aquest poder, l’Església catòlica, és l’enemic mortal de la llibertat en totes les seves manifestacions, però, especialment i per damunt de tot, detesta la llibertat de pensament, detesta l’educació racionalista, la qual té com a objectiu formar homes amb un judici recte i sa, i odia, sobretot, aquells que la imparteixen i la difonen. L’Església ha immolat milions de persones que han volgut deslliurar-se del seu jou, tots aquells que no han volgut seguir el seu pensament, que han volgut educar els seus semblants. Ferrer ha estat, sobretot, un gran educador. Havia fundat una lliga internacional, l’Escola renovada, el nom de la qual n’indica suficientment la tendència filosòfica: deslliurar l’infant dels vells sistemes d’educació dogmàtica. És aquest educador, és aquest fundador d’escoles, és aquest editor de llibres d’alt nivell des del punt de vista educatiu, és aquest renovador de l’educació humana que l’Església i l’absolutisme espanyol detestaven i a qui, sense témer deshonrar-se per sempre a causa d’un crim tan gran, han aconseguit eliminar.

Ciutadans, fa tan sols unes setmanes, vaig admirar al museu de Tolosa un quadre de Debat Ponsan que representava el suplici d’un d’aquests màrtirs del lliurepensament, el qual havia comès el crim de publicar un llibre contrari a les tendències de l’Església. El botxí, després d’haver posat fi a la vida del pensador a la foguera, llença al foc el llibre herètic. Amb això, l’Església creu haver aniquilat la Idea alhora que crema el cos. Però, afortunadament, s’equivoca i els seus dirigents, tot i ser molt hàbils, no han comprès encara la força incomparable de la Idea: Ferrer és mort, com tants d’altres màrtirs; però l’obra, la Idea a la qual va consagrar la seva vida, resta. Després d’haver robat els béns de Ferrer, d’haver destruït les seves edicions de llibres escolars, d’haver tancat les escoles laiques i empresonat els mestres que hi ensenyaven, l’Església es pensa que ha matat la Idea, que ha aturat el progrés. I és un error, ciutadans. Ja n’hi ha d’altres que han reprès la tasca, que han recollit la torxa caiguda de les mans del màrtir moribund i, com ell, es consagraran a la mateixa causa.

L’Església, ciutadans, no deposa mai les armes. Ai de la societat laica que, creient que l’ha abatuda, que l’ha vençuda definitivament, deposi les armes davant d’un tal enemic! Les seves maneres de procedir, tal com veieu, no han canviat pas. Continua sent per mitjà del terror dels suplicis que pretén perpetuar el seu domini. Els murs de la presó de Montjuïc han contemplat, durant aquests darrers anys, horrors inefables. Creieu-me si us dic que si, per culpa nostra, li permetéssim recuperar tot el poder, demà mateix s’encendrien fogueres a les places de totes les ciutats per reduir a cendres els lliure pensadors, primer, i els llibres, després, mitjançant els quals les joves generacions s’instrueixen i s’escapen del seu domini.

No ens adormim pas, ciutadans, que el martiri del noble i gran Ferrer sigui una lliçó per a tots. Si nosaltres no esclafem l’enemic del pensament lliure, serà ell qui ens destruirà a nosaltres, serà ell qui farà pagar car als nostres infants les derrotes del passat. La Separació s’ha fet, sens dubte, però només legalment. Lliure pensadors, ciutadans lliures, deslliureu-vos del jou secular, dueu a terme la separació dins de les vostres famílies, feu comprendre a les vostres dones, encara encorbades pel pes de la tradició i sota el domini del sacerdot, que cal posar fi a aquest domini i que és necessari no cedir res a l’Església, perquè ho vol tot per a ella.

Permeteu-me afegir, ciutadans, que és inútil i perillós pretendre que el temps de l’anticlericalisme ha passat i que actualment convé consagrar-se únicament a l’estudi de les qüestions econòmiques i socials. Això significa, inconscientment

o no, fer el joc a l’enemic. Ciutadans socialistes, no hi ha cap antagonisme entre les qüestions polítiques i les qüestions econòmiques i socials, i el prefaci necessari de tota evolució econòmica i social és, precisament, l’alliberament previ des del punt de vista religiós. Permeteu que la coalició clerical triomfi, destrueixi la República i restauri el poder personal i veureu què s’esdevindrà de les reivindicacions del proletariat i com les esperances de justícia social cauran, juntament amb la República mateixa, a l’abisme obert per la reacció.

Avui, com ara fa trenta anys, les paraules de Gambetta són certes: “el clericalisme és l’enemic”.

I, finalment, ciutadans, permeteu-me que us recordi unes altres paraules cèlebres d’un gran pensador que l’Església hauria volgut matar tal com ha fet amb Ferrer, però al qual no va poder aniquilar: Voltaire. Voltaire acabava sovint les cartes i els pamflets amb les següents paraules: “Esclafem la infàmia”. Sí, ciutadans, esclafem la infàmia, fem llum sobre els crims del clericalisme, glorifiquem eternament la memòria de màrtirs com Ferrer, propaguem com ell la llum dins el cervell de les masses encara sumides en la ignorància i haurem treballat com ell per tal d’edificar la ciutat del futur.

Ciutadans, en nom de les Lògies de Niça, en nom dels francmaçons de Niça, dirigeixo, des del fons del cor, l’homenatge del nostre profund pesar a la memòria del nostre il·lustre i desafortunat francmaçó Francesc Ferrer, màrtir del Lliure pensament, màrtir de l’Educació laica, i vull expressar el nostre més sentit condol a les seves filles i a la seva devota i fidel companya. Que la seva memòria visqui per sempre entre els homes!