La política és un invent dolent, companys… Fixeu-vos que si una mare és “política”… és una SOGRA!!!

Quan era nen, els meus pares volien que estudiés medicina o dret. Creien que ambdues professions eren imprescindibles per sobreviure en la nostra societat, però també, perquè, al seu parer, la reputació social i la remuneració econòmica de la seva tasca fan, de la persona que l’exerceix, un exemplar envejable i modèlic. Amb els anys, he arribat a la conclusió que els metges, amb menor o major mesura, han estat útils a la meva vida. M’han previngut de mals majors, han estat majoritàriament persones amb una alta professionalitat i, a excepció d’algunes infermeres que no s’han reciclat des de la constitució del 78, en termes generals, puc arribar a entendre la voluntat bondadosa dels meus pares en somiar que el meu futur podia ser exitós si algun dia arribava a ser un reconegut i prestigiós metge de capçalera. Però la fixació i confiança dipositada en els advocats em té més desconcertat. Mai no he entès la utilitat ni la bondat de l’indesxifrable món de les lleis i, en general, de la justícia. Quasi sempre que he requerit d’advocats, m’han costat molts calers, molts maldecaps i molts disgustos. Quasi sempre, les recomanacions donades han estat errònies i les previsions inicials incomparablement més optimistes que les finals. El grau de discrecionalitat és més que alt, incalculable. I les conseqüències, si no s’arriba a un acord econòmic de magnitud considerable amb la contrapart, són irreversibles i implacables. Sobre el paper, les lleis són el nostre marc normatiu que ens anivella a tots. Les lleis són necessàries per dotar-nos d’una eina que ens estableix la diferència entre allò que està permès i allò que és punible. Però això és l’aparença, perquè quan arribes al despatx del Cuatrecases en qüestió, resulta que és interpretable. Tot és interpretable i res no és segur. Només així s’entén com, per la mateixa causa, existeixen sentències absolutament diferents, quan no contradictòries. Aquí intervé un inexplicable atzar, que els advocats intenten cop rere cop explicar i demostrar que és lògic que sigui així i no d’una altra forma. Això sí, el somriure i l’expressió habeas corpus, mai no el perden. Encara que t’estiguin mentint burdament o confirmant que et cauran “només” 3.000? i la retirada de carnet, però aquell somriure del tot professional… et fa més fàcil l’encaixada. Per això, tal i com deia el president Georges Clemenceau, els judicis són un afer massa important com per deixar-los en mans de vulgars advocats. Judicis, representacions teatrals, ruletes russes on els jutges amb la vena als ulls no hi veuen gaire, tot i que, per justificar-se, diuen que és el que representa la justícia: equanimitat i imparcialitat. Gràcies a la justícia, però més que la justícia, al poder judicial del nostre país, ens assemblem més a les repúbliques bananeres d’Hergé, quan l’inimitable Tintin viatjava a l’autoritària Sildàvia, on les lleis, paper mullat, eren mera excusa per la dictadura de la judicatura. El poder judicial, ah!… això són figues d’un altre paner. En fi, quant de negre sobre blanc al voltant de l’honorabilitat de l’advocat i el seu afilat sentit de compromís cap a l’altre! Només així s’entenen el reguitzell de dites dels advocats i jutges, usades arreu, com aquella que diu que, enguany, l’hivern que hem tingut ha estat tan fred, que hom ha pogut veure advocats de la ciutat posant-se les mans a les pròpies butxaques!