Quan hom parla de la “civilització occidental”dóna la impressió que es tracta d’un bloc homogeni, en el temps i l’espai.Tanmateix, n’hi ha prou amb un cop d’ull per comprovar que no només no és així,sinó que es pot parlar d’una coexistència –gens pacífica– dediverses subcultures occidentals que han anat conformant una identitatcontradictòria i moltes vegades confrontada. Fent una mica d’història, lesarrels d’Occident s’estenen per la conca mediterrània, centrant el seu focus aAtenes i amb punts de ressonància especials com Corint, Tir, Biblos oTartessos. Es tracta d’una civilització unitària en la seva pluralitatpoliteista i comercial, que dóna lloc a algunes de les més sòlidesmanifestacions culturals d’Occident: la filosofia grega.

Partint de les premisses egípcies ibabilòniques (societats mediterrànies en part) la civilització grega afegirà almón de l’Antiguitat solucions tècniques, científiques, religioses, morals ifilosòfiques de primer ordre. Solucions que canvien per sempre la percepció del’home i la seva relació amb el Cosmos, i que perduren avui com a pedresangulars d’Occident.

En efecte, en el nucli de la nostracivilització trobem Sòcrates, Plató, Pitàgores, Parmènides, Heràclit iAristòtil. Res del que ha vingut després ha partit de zero; tot està jainsinuat, començat o derivat en ells. Tanmateix, aquest eix civilitzatori estraslladarà aviat cap a Roma, que no és sinó una extensió en el temps i l’espaide la civilització grega. Roma aportarà una mica de seny a la filosofia il’encaminarà cap al terreny polític amb Ciceró1, Sèneca o Lucreci.

Però gairebé al mateix temps un petit poblemediterrani està experimentant una gran transformació. A l’actual Palestina, elpoble d’Israel torna del seu captiveri babilònic i comença una sèrie de guerrescivils que duraran gairebé tres segles i que culminen amb la dinastia delsAsmoneus. Al mateix temps, codifica de manera definitiva els seus escritsreligiosos, establint dues categories de llibres: els bàsics i comuns a totesles seves branques reben el nom de Torah2,i van ser fixats com a canònics, amb tota seguretat, per Ezra (aprox. 458 aC).D’altra banda floreix un nombrós cos d’obres més o menys transversals que conformenla resta de la Tanakh3, i que trigaranencara molt de temps a ser ordenats i codificats.

En aquesta època turbulenta, anomenada períodedel Segon Temple (516 aC-68 dC), floreixen nombroses sectes, algunes de lesquals van desaparèixer i d’altres encara perviuen. Es tracta d’un tempsd’invasions i barbàrie, en el qual els jueus es pregunten per què el pobleescollit per Déu ha de patir tant?4 La resposta definitiva arribaamb les darreres invasions –els selèucides i els kittim o romans. Elpoble escollit per Déu pateix perquè s’apropa la fi del món i s’estan vivintels Dies Finals.

D’entre les moltes sectes apocalíptiques quecomencen a escampar-se, moltes d’elles alhora religioses i polítiques, enconeixem actualment unes quantes: saduceus, filisteus, zelots, essenis,nasoreans, hassidim… Tanmateix, és justament una de les més petites la que estàdestinada a escriure la segona gran pàgina de la civilització occidental: elcristianisme. Mentre la majoria de les altres sectes desapareixen després de lagran Guerra Jueva (66-70 dC), amb la destrucció del Temple5, el cristianisme persisteix i comença a engrandir-se.

En relativament poc temps arriba a Roma i esconverteix, al segle IV, en el centre d’una Europa encara pagana, gràcies aConstantí i la seva sincrètica –i pragmàtica– política religiosa6. L’eix de la civilització occidental passa, doncs, aConstantinopla.

El cristianisme, que és l’altra gran branca del’arbre occidental, tindrà un període de màxim esplendor des del segle IV finsal segle XVIII. Encastada en un sistema, l’Antic Règim, completament piramidali inamovible, la doctrina cristiana creix fins a superar la seva massa críticai comença un lent però imparable procés de mitosi que dóna lloc a les sevesvariants: luteranisme, anglicanisme, calvinisme, puritanisme… alhora que unavessant encara més inamovible que el catolicisme, l’Església Ortodoxa, esrefugia en l’Estat més feudal del món occidental, la Rússia Tsarista.

Amb el segle XVIII, però, Europa i Amèricaentren al segle de les Llums. Per assolir la seva majoria d’edat, el mónoccidental haurà de suar la samarreta: alliberar-se de les tuteles teocràtica ifeudal i recuperar l’esperit de la polis grega, la Res Publica.

L’Edat de la Raó, l’altra gran subculturaoccidental, semblaria la definitiva. I de fet ho és… fins ben entrat el segleXX, tot i les resistències que l’Antic Règim desenvolupa a tot arreu, i queencara avui perduren, sobretot en forma de fanatismes religiosos. És importantdestacar aquest fenomen (Arno Mayer en diu «de persistència7») perquè tindrà i té encara un pes específic en aquestanarració.

L’edat de la Il·lustració acabà de cop, entrefumeroles negres als camps de concentració d’Auschwitz, Bergen-Belsen,Treblinka, Sobibor… El cop de gràcia van ser els pogroms stalinistes i elsmilions de persones deportades o assassinades pel règim soviètic durant elsseus gairebé 70 anys d’existència.

Com si d’una persona es tractés, Occident, alfinal de la seva edat adulta, sembla haver iniciat el lent declivi cap a lasenilitat. N’és un bon indicador el problema palestino-israelià: el 1948, ambels forns crematoris encara calents, es proclama un nou Estat d’Israel, lesúniques credencials del qual passen pels Llibres Revelats: la vella Tanakh, que semblava superada per l’inexorable pas del temps.

Aquest retorn a la mentalitat teocràtica espot comprovar, a l’actualitat, com el triomf de les opcions més reaccionàriesen el país més poderós del món. La creixent importància del creacionisme, elclímax assolit per les sectes, la cada cop més estesa creença en els fenòmensparanormals i la davallada dels valor culturals i científics són fenòmenscontemporanis que semblen indicar que la reforma dels Il·lustrats, duta a termeals Salons literaris, a les Lògies i als Ateneus, mai no va ser rupturista.Occident ha tingut una edat adulta de curta durada… i tot seguit en presenciemla seva senilitat.

Ara comprovem un fenomen curiós: el xoc decivilitzacions de què parlava Samuel Huntington s’ha estat produïnt al davantdels nostres nassos i no ens n’hem assabentat. De fet, és un xoc que patim adiari, gràcies al triomf, allà al segle XVII, dels puritans com a religió mésinfuent als Estats Units.

En efecte, els puritans del Mayflower encaraperviuen. De fet, són legió. I amb ells persisteixen alguns fenòmens típics del’Israel del període del Segon Temple, com les caceres de bruixes. El bocexpiatori –un pobre animal al qual es feia carregar amb els pecats detota la comunitat per després acabar ritualment amb ell8– van ser, al segle XVII, les bruixes dels processosde Salem, i, alternativament, el paper ha passat als comunistes, elsalienígenes, els jueus, els asiàtics i ara els musulmans. No és d’estranyar enuns pelegrins que es veien a ells mateixos com el nou Poble Escollit quearribava al Nou Israel després del seu forçós èxode9.

També a petita escala succeeix diàriament, ino en som prou conscients. Les successives invasions culturals per part delsEstats Units han portat amb elles el fanatisme de la prohibició.L’estigmatització dels malalts de sida, als anys vuitanta, o dels fumadors al’actualitat en són un exemple.

Aquesta invasió cultural no s’està donant,però, sense una dura resistència per part de la vella Europa, orgullosa delsseus tres mil anys d’història. I mentre uns segments de la població ja sónculturalment ciutadans dels Estats Units, una part majoritària encara esresisteix a les cadenes de menjar ràpid, la MTV, la prohibició de fumar alstrens… i les guerres preventives.

En efecte, el xoc de civilitzacions s’hadonat, però s’ha donat al si de la nostra no-tan-homogènia civilitzacióoccidental.

I continua. Com a eix vertebrador de laconsciència occidental, encara cap de les parts implicades no s’ha pogut alçaramb la corona de manera exclusiva. Tampoc no sembla que la invasió puritanaestadounidenca estigui propera a triomfar a Europa, malgrat algunes aparentsvictòries. Els Estats Units són una nació en descomposició social, i és aquestel veritable vector de poder de cada Estat.

La lenta però imparable ascenció de la Xinaposarà a prova els seus recursos humans i econòmics. Mentrestant, Europa cercadesesperadament un aliat a l’Est per no veure’s «aixafada» entre aquests doscolossos. Aquest aliat, que és la Rússia postsoviètica, es troba en aquestsmoments en un estat embrionari de creixement, amb reptes seriosos per superar.Però si l’annexió es produís, caldria veure quins nous vectors assoliran elprotagonisme d’aquesta contínua, vella dialèctica intercivilitzatòria que endiem l’Occident.

Un Occident que, sovint, per generalització,ens és presentat com un ens coherent i monocromàtic, però que, evidentment, noés sinó un procés dialèctic, l’embolcall final de desenes de capes que, com sid’una ceba es tractés, es troben tan fermament lligades que de vegades semblenconfondre’s.
És per això que, quan sentim parlar, alsdefensors de la teoria més reaccionària, d’exportar «el model de civilitzacióoccidental» a la resta del món, caldria preguntar-se de quin ens parlen. De lademocràcia grega? Del teocentrisme medieval? De la Il·lustració? Molt em semblaque, en realitat, es refereixen a una restrictiva barreja de conceptesteocràtics, de clara ascendència puritana, i liberalisme econòmic salvatge isense mesura. I això poden ser moltes coses, però no és pas tot l’Occident.

1. Cal recordar, perexemple, el discurs més famós de Ciceró, les Catilinàries.

2. Es tracta del Pentateuc o cinc primers llibres de l’AnticTestament.

3. La Tanakh (nom composat per les primeres lletreshebrees dels llibres Torah,Neviim i Khetuvim) és, parlant en general, l’equivalent a l’AnticTestament. Tanmateix, al’antiguitat la Tanakh comprenia nombrosos textos particulars de cadacomunitat, com Gènesis apòcrifs, els llibres d’Enoc, els Testaments dels profetes i els Pesher o interpretacions de textos bíblics, antecedents delsMishnà del Talmud. No ésfins el segle II d. C. que queda fixat el cànon actual, tot i que les diferentsesglèsies cristianes accepten o exclouen alguns textos.

4. Hodge, Stephen. Losmanuscritos del Mar Muerto.Madrid, EDAF, 2005.

5. La majoriad’experts considera, de fet, aquest com un dels factors clau: el cristianismeés l’única secta de l’època que no fa del Temple de Jerusalem un aspectecentral doctrinari, mentre que les altres, un cop destruït el Temple, símbolmàxim de les seves aspiracions, senzillament desapareixen.

6. Que passa,essencialment, per fusionar el nouvingut cristianisme amb la doctrina mésestesa a l’Imperi, el mitraisme.

7. Mayer, Arno. Thepersistence of the old regime. Europe to the Great War. Londres, Croom Helm, 1981.

8. Levític, 16:8; 16:21-22

9. Galtung, Johan. FundamentalismoUSA. Fundamentos teológico-políticos de la política exterior estadounidense. Barcelona, Icària, 1999. Y Bruce, Steve.Fundamentalismo. Madrid, Alianza, 2003.