Contra tot pronòstic escriuré quatre ratlles en lloança d’una professió poc estimada pel comú de la societat: els lampistes. Aquest torsimany domèstic, massa sovint menystingut però sempre desitjat, reclamat sobretot quan les canonades diuen prou o la instal·lació elèctrica fa un espetec terminal: el lampista. És el veritable mantenidor de la vida familiar i de la civilització occidental. En un món on tot allò que s’espatlla es llença (això sí, sempre en el corresponent contenidor), la figura del lampista reparador és un luxe, una delícia artesana. El lampista s’enfronta als desperfectes i avaries amb una capacitat d’adaptació admirable, als seus ulls tot té solució, sempre hi ha un “empalme” salvador, algun sargit que ens retornarà a la desitjada normalitat, un pegat que ens permetrà continuar endavant. En un temps en que ja res no es repara i tot es substitueix, el lampista és un paladí del reciclatge. Però malgrat les bondats d’aquest gremi, la seva fama és plena d’afirmacions ofensives. Factures inflades, terminis incomplerts, reparacions innecessàries… el reguitzell és llarg i dolorós. Aquell endoll col·locat a una alçada inversemblant, l’empantanegament descomunal, la trampa permanent, són retrets sistemàtics que han de sofrir els lampistes.

Però la valentia del lampista és exemplar, sap quan comença però mai no sap quan acaba, es llença a l’aventura sense saber ni quan ni com enllestirà la seva obra i, malgrat això, el lampista encara no ha començat ja proclama una data d’acabament.

A causa d’aquest desprestigi generalitzat, no hi ha nens ni nenes que vulguin ser lampistes de grans, ni els pares fomenten aquesta lucrativa i útil professió, ni la societat li atorga la importància que mereix. Arquitectes o bombers són imitats i somiats, però el lampista no és un model a seguir, trista demostració de la frivolitat del nostre món, que considera més digne arrossegar un maletí de pell que una caixa d’eines. L’únic model de ficció que em ve a la memòria és la parella Pepe Gotera i Otilio, un exemple escarnidor que es publicava a tots els tebeos amb el subtítol de “chapuzas a domicilio”.

El lampista, al contrari que d’altres professionals més dèbils, no és presoner de l’estètica, és pràctic i busca solucions sense aturar-se en boniqueses fictícies, no l’importa deixar els secrets de la seva obra a la vista o alternar rajoles de diversos color a l’atzar. Perquè el lampista no s’ofega en consideracions supèrflues, va per feina i sap que la vida es compta per hores i malament.

Quan parlo del lampista immediatament incloc un altre professional en els seus tràngols i consideracions, em refereixo al paleta. El company indissoluble, arquitecte de petits espais, creador del totxo i del ciment, tingut per no massa, però imprescindible també per al bon govern de la vida humana.

Aquells pantalons caiguts, avui a la moda, ensenyant el començament de la ratlla del cul, la samarreta imperi, el mocador de quatre nusos al cap. Tot un símbol. El paleta. Lampista i paleta van de bracet cap al fracàs final, l’un va amb l’altre i es persegueixen i es complementen amb una calculada freqüència. Aquests dos professionals són un paradigma de la classe treballadora, un exemple per a tots els companys. Però el seu esperit rebel de pencaire autònom no té bona fama sindical. Una altra injustícia.

Total, que si finalment això de la compra d’Endesa no es pot fer, sense deixar el ram de les elèctriques, proposo una OPA hostil al meu lampista, o a qualsevol altre, segur que fem un bon negoci i tindrem el privilegi de sentir-nos membres d’un gremi sofert i altruista, d’una professió diferent i plena de riscos.