Encàrrec del consell de redacció: el primer des que en formo part. Escollir la professió que menys simpatia em creï i fer una reflexió simpàtica i positiva. No està mal per ser el primer. Ara bé, tinc por escènica pel nivell: el professor Molina; l’economista Castells; el poeta orgànic de l’MLP, en Ferran Escoda; en Serrano i en Miralles; els amics Oriol Illa i Joffre Villanueva… Davant d’aquest panorama he decidit afrontar la meva estrena amb una solució típica a la qual recorre l’Administració quan no sap o no vol resoldre un problema: fer un procés participatiu. Un cop he decidit l’ocupació, els taxistes, he enviat un correu electrònic als amics, demanant què opinaven de la professió en qüestió. Vagi per endavant les gràcies a tots els que hi han col·laborat…

No ha estat un correu massiu, l’he enviat a un selecte grup d’amics, dels quals conec una llarga trajectòria d’amor-odi amb els taxistes. Si bé la cosa de les noves tecnologies ens permet accedir als altres ràpidament, com és freqüent en aquests enviaments múltiples, únicament m’ha retornat un “mail delivery subsystem”. Cap problema. Fe cega en la resta. De les anècdotes que m’han enviat, n’he fet una selecció. De forma unilateral. No ens enganyem, com els processos participatius, que només recullen allò estètic o políticament correcte.

Hi ha hagut anècdotes de caire històric, com aquella que transcorre al novembre del 75, quan el protagonista, exestudiant de l’Emperador Carlos, institut públic de Sants, anava a una reunió a l’Empe de l’associació d’antics alumnes, es va passar una bona estona amb el taxi aturat havent arribat al final del trajecte, xerrant sobre la democràcia i la catalanitat. Quins temes tan vigents, oi? Era un taxista comunista de llavors, i de qui no se sap si la vida va empènyer cap a casos de famosos com el de l’anterior ministra de Cultura, l’actual president del partit popular català o un que dispara cada dia des de l’esCOPEta nacional i que està a mig camí entre Los santos y los Altares. El protagonista, a dia d’avui, continua pensant que el taxista es va vendre com aquests altres.

Hi ha històries que, curiosament, es repeteixen als correus, com ara el típic taxista que parla de les excel·lències del mariscal (o general, tant hi fa) Franco, amb la COPE de fons. Per exemple, aquest usuari li va demanar en una ocasió que deixés de parlar-ne, si no li feia res. A més, li va dir que podien parlar d’altres temes, a la qual cosa va accedir amablement i no va haver d’aplicar el pla B, que hagués consistit a demanar-li que el deixés allà mateix.

També sembla força freqüent que hi hagi taxistes que pretenguin iniciar una conversa quan l’usuari no en té cap ganes.

I, sobretot, quan el que insisteix en explicar és que, de fet, ell no vol ser taxista i que és un treball molt dur.

Hi ha històries semblants que no han acabat bé, com és el cas d’aquest protagonista, en el que té per norma dir als taxistes que, si no canvien el dial, tot i reconeixent la llibertat d’informació, prefereix aturar-se. Aquesta radicalitat l’ha portat a arribar tard a més d’un lloc en moments importants, fins al punt de perdre alguna feina. Per una altra banda, un altre, explica que li va donar una propina a un per escoltar Catalunya Ràdio. Ni en aquesta època ni en l’anterior no em sembla a mi que aquesta propina sigui justificada. Per cert, sobre el fil conductor, també els participants fan èmfasi en la molèstia que provoca haver d’escoltar la ràdio mentre se sent l’emissora demanant taxis pel carrer Mandri cantonada Via Augusta…

N’hi ha que han caigut en el topicisme, per exemple quan és el taxista el que decideix abandonar el nostre protagonista, tot just quan aixeca la mà, el taxista decideix apagar la llum, o quan és preguntat sobre la destinació, en aquest cas La Verneda, decideix treure’s de la màniga la gran excusa que “ja vaig cap a casa i no em va de camí”. Quina casualitat!. D’altres usuaris plantegen el dubte sobre si el problema és que són joves.

N’hi ha d’escatològiques, sobre les olors que desprenen alguns membres del gremi o sobre la idoneïtat de fumar al cotxe per part del conductor (curiosament, els que han destacat aquest tema són tots fumadors, sona una mica a doble moral…). Deixem-ho aquí. Us les podeu imaginar i no val la pena entrar en detalls.

N’hi ha que recullen fragments d’històries d’amor relacionades amb taxis, comiats més o menys definitius, frases com: “senyoreta, no es preocupi”, per tal que no li caigués la llàgrima; alguns com: “pari, si us plau”, no pronunciat a temps, que hagués canviat la vida per complet…

N’hi ha de tipus econòmic, sobre la dificultat de canvi amb bitllets grans, sobre les propines, sobre el preu de les llicències, sobre la sensació d’anar pel camí més llarg, sobre la fixació en veure com el comptador va sumant una quantitat poc agraïda per a la butxaca, sobre com és possible que el trajecte del tren d’alta velocitat Madrid-Toledo costi 8 euros, i de Rambla del Poble Nou fins a la Plaça de Sants siguin 10, sobre el dubte permanent de si al taxista li és beneficiós estar aturat en una cua, o bé li surt més a compte fer via… Indirectament, i relacionat amb el tema econòmic, n’hi ha que porten el GPS i són incapaços de fer-lo servir correctament i no deixen a l’usuari que expliqui com arribar a casa seva.

N’hi ha d’esotèriques, per exemple com és possible que per les nits no hi hagi taxis, especialment el dissabte a la nit, o, pel contrari, hi ha tants taxis al centre de la ciutat durant el dia…!

N’hi ha de propositives, com que podria haver alguna mena de tarifa reduïda per a joves (remarcant que fins els 29), en horari en el qual no hi ha metro (nits), i que això es pogués fer només ensenyant el DNI (acompanyament de la proclama: “fora carnets joves i altres invents postmoderns”).

N’hi ha d’agressives, com el típic professional del taxi que decideix passar-se tot el trajecte criticant ciclistes, dones al volant (causa principal de la seva ira), motoristes, vianants i, fins i tot, altres companys del gremi, argumentant que porta des de l’any 59 conduint pels carrers de la ciutat i que ningú no li ha de dir com ho ha de fer. Acostumen a fer servir el clàxon amb una freqüència excessiva.

N’hi ha que estan relacionades amb la decoració del cotxe, sobretot quan el taxi és ple de coses penjant, estoretes als seients, enganxines a les portes, parasols a les finestres…

Memòria participativa excel·lent. Han respost vuit persones. Una de les quals el seu pare és taxista. Anècdotes, propostes, reflexions, històries d’amor… Si el consell de redacció m’ho permet, i si l’article té èxit, continuaré confiant en els amics en el proper encàrrec. De fet, això dels processos participatius està inventat per esbiaixar el resultat final del producte, no us sembla? Aquest article és un bon exemple.