Coordinador general d´Esquerra Unida i Alternativa, diputat al Parlamente de Catalunya

– Com a dirigent d’un partit polític a Catalunya, ¿com definiries què és l’esquerra?

– Més aviat diria les esquerres. Penso que és un món plural, en el qual aquells que no ens sentim reflectits –i no ho dic en un sentit negatiu– en l’espai de la socialdemocràcia, ni de l’independentisme, ens trobem en un àmbit social, polític, que té a veure amb la mateixa estructura de classes de Catalunya, amb la pròpia realitat nacional, i que pot oferir alternatives a allò que en realitat és existent. Una esquerra, doncs, que vol transformar però que és conscient que per transformar ha de compartir, des de la pluralitat i reconeixent la diversitat de l’altre. A Catalunya, quan les esquerres hem estat plurals i hem reconegut la diversitat de l’altre, hem pogut canviar les coses. Quan hem intentat negar l’altre, aleshores la dreta ha guanyat. Nosaltres representem un espai del que en podríem dir una esquerra alternativa, transformadora, anticapitalista… Però m’agrada més ser propositiu que no pas “anti”, i així podem dir que es tracta de sumar colors: el de l’emancipació –el roig–, el del gènere –el violeta–, el de la defensa medioambiental –el verd–, i el del pacifisme –el blanc. És la traducció al segle XXI d’una esquerra revolucionària.

– I del concepte comunista, després dels canvis que hi ha hagut ¿què en queda avui? Perquè tu et deus considerar comunista…

– Jo sóc militant del Partit dels Comunistes de Catalunya. Jo sóc comunista, tot i que en l’àmbit en què tinc responsabilitats hi ha persones que no en són, i com a comunista podria dir que vull una societat d’homes i dones lliures en una Terra habitable, que seria el socialisme del segle XXI. Però no sóc ingenu i penso que es tracta d’actualitzar allò que deia Marx, qüestionar el realment existent i, en base a això, avançar… Com? Doncs ja seria molt intentar aplicar els Drets Humans al nostre país. Per a mi això és revolucionari, i els comunistes som conscients que les correlacions de forces existeixen i per això creiem que és possible aprofitar les instàncies polítiques i socials per actuar transformant allò que existeix. Per això cal intervenir en la realitat, amb la nostra anàlisi i la nostra proposta.

– És clar, però una cosa és el comunisme d’aquí, antifranquista, resistent, molt sovint heroic… I una altra el fet que allà on manaven forces amb el mateix nom, molt respecte als drets humans no tenien…

– Una aproximació no es pot fer parlant de models. S’han comès molts errors, però els comunistes catalans hem defensat un projecte propi per a la Catalunya actual. Quan s’ha intentat copiar models, des de fora i des de dins, ens hem empetitit, ens hem simplificat ideològicament. Això va fer molt de mal a la cultura del PSUC, per exemple, que ara cadascú pot trobar a diferents racons. Els que tenien la visió que a Catalunya era possible traslladar l’experiència de l’eurocomunisme italià… ¿on són, avui, els eurocomunistes a Itàlia, per exemple? O els qui creien que aquí es podia traslladar un model soviètic…

Jo recordo, quan era responsable de les Joventuts del PCC que, en alguna organització, havien intentat organitzar pioners, i jo em posava les mans al cap! Perquè la tradició de casa nostra eren els esplais, els escoltes, i no calia pas portar nens o nenes amb camises blanques i mocadorets vermells. És un gran error imitar un model que no respon a les condicions concretes. Imposar un model, a més, ha tingut efectes greus sobre la unitat del comunisme català, el que en dèiem la cultura del PSUC, perquè no es va respectar la nostra pròpia diversitat. El que ens caracteritza, però, és que volem portar a la pràctica transformadora allò que alguns només deien en els papers…

– D’altra banda, hi ha un socialisme, diguem-ne “real”, el que existeix ara en els partits socialistes d’Europa. ¿Com en jutjaries l’actitud?

– Bé, crec que tampoc no és tot homogeni. Tant de bo hi hagués més experiències en matèria de política exterior i en alguns aspectes de política europea com les que pot representar l’actual secretari general del PSOE! Hi ha coses de les que em sento lluny, però em sento més a prop d’ell que no pas de Tony Blair, com em sento més a prop d’alguns socialistes francesos que tenien posicions crítiques enfront del projecte de Constitució europea que no, per exemple, de l’experiència desfeta dels socialistes italians, i de les mutacions constants dels seus espais polítics. Em puc sentir més a prop de Lafontaine, que ha buscat espais de coincidència amb el Partit del Socialisme Democràtic –els anomenats excomunistes, per entendre’ns– i altres tradicions de l’esquerra, que no pas de Schroeder que, en matèria de política social i econòmica, ha obert la porta a la gran coalició amb els conservadors. Valoro com a positiva, des del seu espai, l’aportació d’alguns sectors del socialisme català i espanyol a la política exterior i a alguns aspectes de política europea, i sóc molt crític amb els que representen una posició poc valenta i no diferenciada del que ha estat un pensament únic, continuista amb la pressió d’un model –que considerem nefast– del capitalisme nordamericà portat a Europa. La plasmació d’això en un projecte que, per altra banda, hagués pogut ser interessant, de Constitució europea, va comportar que aquesta es tornés excloent. Això va impedir l’aportació d’una Europa probablement majoritària, també realment existent, oberta, de la diversitat, de la cultura, dels drets socials, del món del treball… En aquest sentit té molta feina a fer, l’esquerra europea, tant la que ve de la tradició socialdemòcrata com la que s’està actualitzant en l’esquerra transformadora en què hi participen també els comunistes.

– ¿I quina crítica faries a la socialdemocràcia que, quan ha pogut governar prou, com en el cas dels països nòrdics, o Alemanya mateix, ha portat un grau important de benestar social i ha impulsat el paper redistribuïdor de l’estat?

– Quan va caure el mur l’any 1989 va caure per a tots, també per a la socialdemocràcia. La socialdemocràcia va aconseguir alguns objectius, també, per la forta pressió de les organitzacions sindicals, per l’equilibri del terror i per la pressió de l’Est d’Europa, una lògica que s’imposava a tots. Cal no oblidar, tampoc, el paper clau dels comunistes a França i a Itàlia, per exemple. Ara, quan va caure el mur de Berlín, va caure per a tots. Per als comunistes que miraven cap a la Unió Soviètica, va caure per a posicions de dretes, per afirmar-se defensant que no hi ha d’haver més regulació que el mateix mercat, i fins i tot per a aquella anomenada Tercera Via que no era res més que l’altra cara de la mateixa moneda, la pretensió d’un capitalisme amb rostre humà. Quan es vol passar pàgina, a més, sembla que això només afecti els uns, i no els altres. L’anticomunisme ha adoptat fórmules molt intenses, de vegades des dels aparells del poder, de vegades des de la incorporació de missatges ideològics o culturals. Per exemple, a la República Txeca hi ha proposicions per il·legalitzar les Joventuts Comunistes, quan tenen el 17% del vot, i aquí tenim don Manuel convertit en senador vitalici…

– Un amic que era socialista i republicà, en Romà Planas, quan va caure el mur va dir: “Ara s’ha acabat el comunisme, ara aniran per a nosaltres…”

– Quan la dreta i el sistema es desboquen, no hi ha contrapesos. El cas Marbella n’és un bon exemple. Fins i tot sectors de l’esquerra els hi reien les gràcies a tots aquests especuladors i els donaven espais en mitjans de comunicació… És veritat que van per a nosaltres, no pels que tenim una o una altra identificació ideològica, sinó que van contra la democràcia, contra l’Estat de dret, contra els drets socials. Algunes directives europees en matèria medioambiental –que una mica s’han corregit– i mesures com la directiva Bolkenstein (sona com Frankenstein, i no és gratuït!) volen dir més desregulació, i això ho aplaudeixen no només els liberals sinó part de la socialdemocràcia. Hem interioritzat alguns esquemes que, amb la pretensió de ser més “moderns”, són, òbviament, més conservadors, com això de baixar els impostos. No crec que sigui d’esquerres disminuir la pressió fiscal, i penso que ha de pagar més qui més tingui. Malgrat tot, governs de majoria progressista, com l’actual, proposen mesures de reforma de l’IRPF que continuen afavorint les rendes altes, i això tindrà repercussions en els ciutadans, tot i que seguirem defensant millores socials i polítiques públiques, però d’algun lloc han de sortir els diners i sembla que aquestes coses estan bastant inventades… Malgrat tot, a Espanya, i a Catalunya, podem millorar molt, òbviament, però no estem pas en el vagó de cua respecte a d’altres països…

– ¿Hem ignorat, també, algunes de les pròpies fonts filosòfiques de l’esquerra catalana, del moviment obrer, del lliurepensament, del republicanisme, que sembla que tenien propostes i solucions prou vàlides per a molts temes ben actuals?

– Estem pagant les conseqüències d’haver mirat cap a un altre costat, en comptes de fixar-nos més en saber d’on venim. Hem oblidat qui eren els nostres pares i els nostres avis, i això dificulta un projecte més socialitzador, no ho dic ideològicament, sinó com a forma d’ubicació en la realitat. I l’esquerra que pretenem representar s’ha equivocat sovint, també, a l’hora d’efectuar les seves valoracions. S’ha ignorat sovint, per exemple, el reequilibri que hi pot haver de certes realitats a l’Amèrica llatina que, sens dubte, tindran repercussions a Europa, però això no implica la importació de cap model. Jo, per exemple, conec prou bé l’Evo Morales, de quan vaig ser en una campanya d’alfabetització a Bolívia, quan aquí ningú no li fotia cas, però això no vol dir que aquí s’hagi d’aplicar cap model bolivià, ni del Carib, ni d’enlloc.

D’altra banda, hem de contribuir a recuperar la nostra tradició federalista, importantíssim per resoldre les dinàmiques conflictives de caràcter interessat que han anat sorgint en relació a la gestió d’un estat nacionalment divers i en l’actual debat estatutari. Això ho té pendent l’esquerra en el seu conjunt. I des d’una nació com Catalunya ho hem de tenir ben clar. És evident que no hi ha més separatistes a Catalunya, sinó més separadors a Espanya. Sempre he dit que el creixement que va tenir ERC, passant d’un a vuit escons –que també es deu, evidentment, a que va fer coses bé– es deu a l’Aznar.

– Dóna la sensació que en aquests anys de democràcia s’ha trencat la complicitat, el contacte, la coneixença amical entre sectors intel·lectuals i polítics de Catalunya i de la resta d’Espanya…

– En aquest procés que he viscut d’elaboració i negociació de l’Estatut, he vist que ha retrocedit l’amistat, el coneixement d’una realitat composta i diversa. Segurament hi ha alguna incidència dels pactes de la transició, però és que hi ha hagut vuit anys terribles: el binomi dels nacionalismes excloents, l’espanyolista de l’Aznar i el de CiU. Des de l’esquerra ho hem de dir, perquè s’ha creat una crosta en altres indrets de l’Estat espanyol, també en sectors treballadors, que veien que els catalans sempre eren insatisfets i que anaven a Madrid per fotre la mà al calaix –les dues coses les deien els dos bons socis, a Barcelona i a Madrid, Pujol i Aznar. Això ens ha fet antipàtics. No hi ha hagut suports més contundents en el tema de l’Estatut perquè això té costos, en l’àmbit electoral socialista i d’Izquierda Unida, per la incomprensió i la base de confrontació que s’ha anat gestant. Hem de pensar, per exemple –m’ho diu el company Joan-Josep Nuet– que, a Sevilla, el diari més llegit no és El País, sinó l’ABC, que la gent s’embolica l’entrepà amb l’ABC i amb El Mundo. Hem de saber que la COPE peta, i peta fort.

I que abans era la Primera, la de l’Urdaci, que no és la mateixa d’ara, que és millorable però que permet algun debat. Per tot això s’han trobat molt pocs aliats per avançar en aquesta diversitat territorial. Fins i tot dins el govern socialista, més enllà del president i de la vicepresidenta primera, els ministres que han obert la boca, i alguns dirigents territorials, era per confrontar. Els únics aliats que hem tingut han estat els d’Izquierda Unida i alguns dirigents que havien jugat un paper molt important en la transició, per exemple en Carrillo. De fet, hi ha textos de la mateixa Pasionaria, de l’any de la catapum, que són d’un sobiranisme que, per contrast, qualsevol jovenet de les JERC semblaria dins l’òrbita del regionalisme convergent. A l’esquerra li ha costat entendre que una de les contradiccions que semblaven superades pel marc constitucional –i no ho estaven- era el tema nacional. Aquesta contradicció l’hem d’assumir amb una visió federalitzant, n’estic completament convençut. Jo estic preocupat, de debò… Per exemple, a Llamazares li van escopir, tot passejant per la Puerta del Sol, després de la presa en consideració de l’Estatut, mentre li deien: “Has votado a favor de los catalanes…”. I la seguretat li va plantejar que el 20-N no sortís al carrer, perquè hi havia cartells al·lusius no només al Carod, sinó també a ell mateix. També recordo els insults –no tan sols contra el Barça, sinó contra els catalans- en un bar que hi ha a la vora del Congrés, poc després del debat de l’Estatut.

– És molt sorprenent que, entre la pròpia esquerra i les seves èlits polítiques, tant en el cas d’ICV-EUiA com del PSC i el PSOE, hi hagi incomprensions… I això en un país que va ser capaç de fer el pacte de San Sebastián que va portar a la II República…

– Sí, i és que tot s’ha mogut cap a un menor reconeixement de l’altre… La intervenció del PP al Congrés era idèntica a les del Blas Piñar. I és greu que, dins l’òrbita progressista o del món sindical n’hi hagi que diguin coses de l’alçada d’un campanar, perquè si ho diu en Zaplana, doncs no ens estranya… Com tampoc el cas d’en Cuevas. Però una altra cosa és quan Fidalgo (CC.OO.) en comptes d’opinar sobre les conseqüències de la reforma laboral sobre els aspectes de la precarietat, parla en contra de l’Estatut. Encara hi ha sectors de l’esquerra social i política que tenen una visió unitarista d’un estil que col·loca l’Herrero de Miñón a l’extrema esquerra federalista d’aquest país…

L’acceptació de la diversitat és un problema, davant del qual l’única via és avançar cap al federalisme…

– ¿Què s’ha de fer per tenir una dreta “normal”?

– Ja quan l’Aznar va guanyar les primeres eleccions, en comptes del que deien alguns sobre les virtuts de l’alternança, nosaltres dèiem que aquesta era la dreta de la involució, la dreta extrema. Així tenen les garanties de mantenir dins el cos polític i orgànic del PP l’extrema dreta que representava el Blas Piñar. Normalitzar les coses, d’altra banda, voldria dir que hauria de sortir una dreta homologable a Europa i una extrema dreta que estigués fora del cos polític del PP, i el trio Rajoy-Acebes-Zaplana, beneït per l’Aznar que és qui els dirigeix, no treballa, òbviament, en aquest sentit. Nosaltres, per això, hem de dir que aquests són els franquistes del segle XXI, que amb la majoria absoluta van demostrar que eren la dreta autoritària, neocentralista, mentidera i xusquera de sempre. I encara que no caiguem simpàtics, hem de dir que ens fa mal d’estómac veure don Manuel assegut al Senat, i veure com li riuen les gràcies…

– ¿Hi ha relació entre això i l’oblit històric que s’ha produït, aquella manca de memòria que no li ha fet treure els colors a la dreta quan tocava?

– És un error no haver-ho fet. I fer-ho ara porta que n’hi hagi que s’emprenyin: els militars, alguns sectors socials. Haver arribat a creure que “tots eren iguals” és de les pitjors coses que s’han produït en aquest país, una clara devaluació de la política, de la democràcia…

– Per acabar, ¿quin consell donaries al nostre públic jove?

– No m’agrada donar consells, però sí que els dic que és molt important la implicació, la participació dels joves, amb protagonisme propi, en projectes col·lectius. En aquest sentit s’ha de tendir a una més gran implicació social per part de les organitzacions polítiques i a una més gran implicació política de les organitzacions socials, amb compromisos entre les dues menes de teixits associatius. I amb això, Salut i República!