Visca el Carnaval! Vés per on, estava jo totalment superat pels esdeveniments del País (L’estatut, la LOE, l’OPA d’Endesa, les possibles negociacions amb ETA, per on collons puc entrar el dilluns a Madrid sense caure en un sot, l’eterna crisi del Madrid,…) quan em va trucar el meu amic Paquito (l’inefable Paquito): “Que vinguis a veure la caravana de carnaval, que aquest any serà molt curiosa”. “Mira, Paquito, que fa un fred de nassos i estic per quedar-me a casa i veure què carai fa el Madrid a Mallorca, que m’he apostat cent euros que perd”. Inútil. No hi ha qui es resisteixi a la dialèctica de la invitació a unes cerveses. En un moment d’inspiració i aparença d’enteresa, vaig agafar l’abric, la bufanda, la gorra, els guants, les botes grosses, la petaca plena de whisky segovià, el tren de rodalies, i em vaig acostar a la capital des de la meva ciutat dormitori. Vaig arribar al centre d’aquesta gran barricada en què s’ha convertit Madrid des que el “TOP EFQM-Gallardón” va decidir embotir-nos en la més moderna modernitat (inclosos 35 anys d’endeutament per pagar el seu Mausoleu M-30), i vaig tenir l’ocasió d’assistir a l’espectacle del Carnaval al Foro, enmig d’una multitud que em transportava entre un avalot de crits de vegades incomprensibles. Obria la caravana un grup de personatges vestits amb monos de color taronja. Em va semblar una disfressa d’allò més normalet anar vestit de butanero. Però entre tots aquests butaners, amb les seves bombones del repartiment, per la seva alçada i un cert aire familiar, destacava un senyor amb ulleres i barba. En fixar-m’hi amb més deteniment, vaig poder distingir don Mariano Rajoy (“mira en Mariano el Butanero, em va dir el meu amic Paquito”), agafat del braç d’Acebes, Zaplana i Martínez Pujalte. Tots ells d’aquest color taronja tan discret i tan del gust dels senyors del PP des que van perdre tan democràticament les eleccions del 2004 (Què lluny queda això ja! veritat?). El sorprenent és això del color butà.

…Ai!… Aquest color taronja, que recorda la ja prehistòrica UCD… Aquest color taronja, també símbol de la molt democràtica revolució ucraniana, que s’ha posat enormement de moda en tots els actes del PP. No us havíeu adonat que ja no usen el color vermell sang patriota, i que ho han substituït pel taronja democràtic fins en les seves banderes? Ja vaig tenir l’ocasió de contemplar-ho en EL SEU homenatge a la Constitució, quan aquests senyors van desplegar els seus estendards el passat mes de desembre, donant un exemple d’esperit democràtic i tarannà obert al diàleg. Qui anava a dir fa uns anys que la Derechona es convertiria en capdavantera de la Constitució? Viure per veure…! Mentre, don Mariano, amb la seva bombona de butà a l’espatlla, va servint Cava d’Algete als seus incondicionals, al mateix temps que Zaplana (amb un pla d’urbanisme de la costa llevantina a la butxaca) i Martínez Pujalte (amb un diccionari d’insults i sinònims sota l’aixella) tallen fuet de Navalcarnero i conviden els incondicionals al crit de “Viva Sspañña, coñño!!”. Els escorta un grupet de legionaris de la companyia “Francisco Franco” amb base a Ceuta, comandats pel tinent general Mena, que criden: “No passaran!!”. Tancant el grup de butaners es pot veure l’ínclita marquesa, la senyora Aguirre, que enarbora un plànol de la província de Guadalajara, en el qual està clarament assenyalada la parada de l’AVE –just enmig d’uns terrenyets de la família. Donya Espe va seguida d’una figura disfressada de corb que va fumant-se un puro. Em costa una enormitat distingir-la, però finalment ho aconsegueixo gràcies a la calba que li apunta entre les plomes: no és ni més ni menys que l’inefable conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid, senyor Lamela que, exercint aquest paper de prevenció que es mereix una política sanitària seriosa, va acusant anònimament d’assassins els metges d’urgències amb una mà, mentre que amb l’altra habilita espais per a fumadors en els hospitals públics… L’acompanya el seu amic, don Luis Peral, conseller d’educació, obstinat a separar els nens de les nenes enmig de qualsevol desfilada, al mateix temps que reparteix escapularis i cessions de parcel·les per a l’edificació de centres concertats, en règim de semipropietat per a 50 anys a les zones residencials de Las Rozas, Majadahonda o La Moraleja (on viu gent de classe mitjana acomodada cap a amunt…).

Els segueix una corrua d’inspectors d’educació (antics alts càrrecs del govern del “Bigotis”) vestits amb levites negres. Mostren un marcador electrònic amb els resultats de les últimes “proves de nivell” realitzades als centres de la Regió, que assenyala amb unes orelles de ruc els últims de la llista. Al voltant dels suposats inspectors vola un eixam de gavines i altres aus carronyaires, sortides dels corrals en els quals es protegeixen dels riscos de la grip aviària, i propagadores d’un altre tipus de malaltia: la falsedat. I en això apareix Aznar, “el Bigotis”, acabat d’arribar d’impartir una nova lliçó de tarannà i respecte democràtic des de Mèxic, vestit de Pancho Villa, i, com Speedy González, creua ràpid la Calle del Expolio al crit de “Viva mi Revolusión!” al mateix temps que Ana Botella, disfressada de noia de la Creu Roja i de bracet de “TOP EFQM-Gallardón” exhorta a les prostitutes del carrer de la Montera perquè es facin de l’Opus Dei. Piqué fa reverències a tort i a dret al mateix temps que quequeja i sospira per una ambaixada a la Patagònia com a mal menor per als seus companys de desfilada. Al seu costat, el senyor Arenas, acabat d’arribar de Sevilla i vestit de rociero, pica de mans amb Teófila Martínez i exhorta els membres de l’ajuntament de Marbella perquè es rebel·lin contra la Junta d’Andalusia per treure’ls les competències en urbanisme. Acompanya la marxa un cor de beates que canta un miserere, mentre que (en una aparença de creativitat i oportunisme) despleguen una pancarta amb el ja pervertit i desnaturalitzat eslògan: “Venceréis, pero no convenceréis”, al mateix temps que els membres de la Conferència episcopal acusen d’heretges als homosexuals, als separats, als ajuntats i a tots els que no guarden els bons costums, mentre que comptabilitzen els milions d’euros que s’estalvien per no pagar IVA i passen la safata entre els presents, recaptant fons per a la Santa Aliança. També surten els aguilots de l’armari (guardats durant gairebé 30 anys d’aquesta maleïda democràcia, culpable de tot) juntament amb els pals de bèisbol usats per acoquinar immigrants en mans dels ultrasur—la guàrdia d’honor de Ricardo Sainz de Inestrillas—. Sembla mentida que tant voltor i aguilot sigui immune a la grip aviària… En fi, mentre que donya Espe envia el pollastre als corrals, deixa que als aguilots els treguin aquests animals. Això és ser centrista!

Ja resulta normal veure tants abrics de pell a les manifestacions. Han perdut aquesta maleïda olor de naftalina de tant que els treuen al carrer, sempre acompanyats pel soroll tentinejant de les joies d’or i brillants, tretes de les caixes fortes dels pisos del barri de Salamanca. Això sí, que la manifestació sigui al carrer de Serrano, al costadet de casa, no sigui que després calgui agafar el metro, tan ple de males olors i de xusma.

A més, és un embolic: com funciona això de ficar el bitlletet a la maquineta?

“Estan desfermats! Mai no havien sortit tant al carrer com ho estan fent ara.” Em diu el meu amic Paquito “Es nota que li han agafat el gust a això de fer el carrer… en manifestació. És clar!, ho han provat i s’han aviciat… ”

Sorprès, miro en Paquito: “Collons, tio, això, més que la cavalcada de carnaval, sembla una desfilada dels espectres del “Senyor dels Anells”. Paquito em mira i somriu: “Quique, espavila’t, que la cavalcada és a la Puerta de Alcalá. Això és només l’enèsima manifestació del PP. Deixa de flipar amb tot, que no arribarem a veure la comparsa dels travestis, que tenen molta marxa…”

No puc contenir un renec. Amb tantes obres com hi ha a la ciutat, el Foro està desconegut, i qualsevol es confon de barri. Crec que em trobo malament. “El fred no et prova, Quique”, em diu Paquito. Però li responc “En el fons no és el fred, el que em deixa glaçat és el panorama que porto contemplant al llarg de dos anys”. La resposta d’en Paquito em deixa més fred encara:” Quan has vist tu que hagin sabut perdre?”.

Encara sort que, al final, vaig guanyar els cent euros de l’aposta del futbol. Espero que això m’escalfi l’ànim una miqueta, tot i que, pensant-ho bé, té un risc insospitat: Tremoleu, urbanistes! Florentino està lliure i ataca de nou…!!