“L’any que ve l’economia espanyola, o sigui el seu PIB, creixerà un 3,5%”… Davant d’això, jo sempre penso el mateix: “i jo m’enduré al llit a la Shakira”.

No perquè no sigui possible, que ho és, sinó perquè ningú no parla de què vol dir créixer un 3,5%, un 5% o un 1,5%, però tots tenim clar què vol dir endur-se’n al llit a la Shakira.

Així que si l’any que ve aconsegueixo la Shakira, el més probable és que acabi amb la maleta al replà de casa i… o me n’aniré a casa la meva mare, opció preferida per molts, o em buscaré un pis de separat que augmentarà la meva despesa i sumarà PIB.

Els meus fills i la meva dona segurament necessitaran una psicòloga de reforç per superar el trauma, que augmentarà la despesa de la parella i sumarà PIB. Com que, quan la parella va pel pedregar, la civilitat desapareix, necessitarem uns advocats per arreglar papers, drets i obligacions que sumaran encara més PIB.

Jo, ja lliure, em plantejaré que, a més de pare, sóc home, l’home de la Shakira, i que no és bo que l’home estigui sol. Què millor que anar, per exemple, a Marina d’Or a relaxar-me, jugar a golf i pagar-ho tot amb unes hores extres o, encara millor, demanar un petit crèdit personal que sumarà d’aquesta manera més PIB.

Finalment, com que el paradís ja el vam perdre, no podré pagar el crèdit personal i el Banc mobilitzarà el seu departament jurídic per cobrar el que diu que és seu, sumant encara més PIB.

I, quan a final d’any, el ministre d’Economia de torn digui que Espanya i els espanyols van bé, perquè el PIB ha crescut un 3,8% i no un 3,5%, jo pensaré que sóc un gilipolles que no sap ser feliç.

I és que, com en Foucault va demostrar, en cada època de la modernitat, una nova especialitat científica, físics primer, biòlegs després, ara economistes, s’han enlairat convertint el què són simples instruments d’anàlisi o, encara pitjor, de modelització de la realitat, en mites il·luminadors del comportament humà i en indicadors de la felicitat o infelicitat.

Ja sé que és financerament factible i econòmicament racional, però si la durada d’una generació és de 25 anys, si al cap de 20 anys cal renovar totes les instal·lacions des de quasi zero, per què hi ha deute de l’Estat a 30 anys?

Amb quin dret estem endeutant als nostre fills nats o no nats que no tenen dret d’opinió ni de vot?

No augmentaria la felicitat general el fet que cada generació es fes responsable de les seves pífies i beneficiària dels seus èxits?

Perquè, al final, del què parlem és de felicitat, que ni es mesura, ni es pesa, simplement se sent.