Malgrat el seu valor i amor extrem per la llibertat, han estat subjugats en tots els temps.
Voltaire
(referint-se als catalans de 1714)

Com cada any quan s’acosta l’11 de Setembre es desenvolupa al nostre país tot un seguit de debats al voltant d’aquesta diada nacional. Com sabem, la tradició en si mateixa no existeix, sempre ens l’inventem com explica Eric Hobsbawm. La tradició és la nostra mirada subjectiva sobre el passat per aprendre dels errors i sobretot per buscar-ne els encerts. Per altres la tradició, sempre inventada, és la coartada per justificar els privilegis i les desigualtats. La tradició és també la resposta que ens dóna la cultura per mirar al futur. La diada no data de més enllà de 1901 i es centra en un homenatge al peu del monument de Rafael de Casanova cada 11 de setembre. Què va passar en aquell 11 de setembre de 1714? El 17 abril de 1711 mor l’emperador Josep I i es nomena al seu germà Carles, que és proclamat emperador com a Carles V i abandona Catalunya. És així com a les tropes borbòniques -dels castellans i francesos- es posen d’acord amb els anglesos i austríacs que deixen desemparats als catalans. A Anglaterra encara cueja “el cas dels catalans”. El 14 març de 1713 s’elabora el tractat d’evacuació de Catalunya que fou mantingut en secret i es materialitzà el 22 de juny de 1713. Es tracta de la “convenció de l’Hospitalet” o “conveni de l’Hospitalet” que es va negociar durant dos mesos al front de Cervera, a Sant Feliu de Llobregat i a l’Hospitalet. El conveni de l’Hospitalet preveia minuciosament les etapes i formalitats de l’armistici entre els exèrcits imperial i borbònic, el procés de retirada i avançament de les respectives tropes sobre el territori, així com el lliurament final de les places fortes de Barcelona i Tarragona als filipistes, sense fer cap menció al manteniment de les constitucions i privilegis.

Segons els autors hi havia entre 40 i 55.000 forces ocupants. Defensen la ciutat només 5.500 homes.

El mes de juliol de 1713 es produeix un famós debat entre els braços que resumeix l’actitud dels diferents sectors socials al llarg de tota la història dels nostre país. Seguim-lo en paraules de Pierre Vilar: “… el clericat, el 1713, havia evitat de pronunciar-se per la continuació de la lluita i no havia ajudat de gaire bona gana la política financera de la ciutat. La noblesa, per la seva banda, s’havia dividit: la petita noblesa catalana de vella nissaga oposava instintivament el seu patriotisme a les famílies molt grans des de feia temps castellanitzades pels enllaços matrimonials, moltes de les quals combatien al costat de Felip V (…) El braç reial o braç popular, és a dir, la representació de la burgesia urbana fou el que, pels síndics de Barcelona, Solsona, Manresa, Sabadell, féu decidir, per 78 vots contra 43, la lluita a ultrança contra el Borbons.”

El debat es produeix en un moment de màxima tensió, el General Nebot amenaça als assistents que no acceptin la submissió, si no: “los penjarien de un balcó”.

Mentrestant comencen a passar coses inexplicables. Els resistents encapçalats per Antoni Francesc de Berenguer i el general Rafael Nebot guanyen l’11 d’agost de 1713 la batalla prop de Mataró contra dos esquadrons de cavalleria francesos. Res no hauria estat més fàcil, després d’aquesta victòria que prendre Mataró, provisionalment mal defensada per uns 600 soldats borbònics, on hi ha la intendència felipista i 60.000 quarteres de blat. Però el general Nebot tenia ordres estrictes del govern de Barcelona de no ocupar de cap manera Mataró! Sospitosament a la Mataró felipista és on hi ha les famílies de la noblesa, la burgesia barcelonina i els canonges de la Catedral. En aquest moment abandonen 5.000 voluntaris.

Poc després al general Nebot no el deixen entrar a Tarragona i “els aliats enviaran missatges als borbònics demanant-los que acceleressin les marxes per prendre la ciutat abans no ho fessin “els de la pàtria”. De fet, la guarnició de Tarragona no obre les portes al general Nebot i, en canvi, les obre a un primer escamot felipista ja el dia 1 (juliol 1713).

El mes de novembre un full volant diu: “Despertau-vos, despertau-vos catalans adormits (…) no sepulteu vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra amada pàtria en la negra obscuritat d’una perpètua, deplorable, esclavitud”.

A partir del mes de gener de 1714 hi va haver una gran mobilització popular que sorprèn als militars borbònics. La insurrecció és general contra l’ocupant. Ara ja no eren partidaris del rei, ara són “els de la terra”.

La brillant historiadora Núria Sales denota estranyesa: “S’ha parlat sovint, i amb raó, de l’heroic sacrifici dels assetjats a Barcelona l’any 1714. S’ha parlat ben poc de l’estranya actitud d’aquell govern que no sabé o no volgué utilitzar l’alçament a la resta de Catalunya, que no sabé o no volgué utilitzar aquells miquelets i sometents dirigits per capitostos com Poal, Nebot, Brichgfeus, Ferrer, Dalmau o Rialp. Una victòria que hauria pogut ser decisiva a Mataró a l’agost de 1713 i que un mes abans de la rendició de Barcelona encara guanyaven combats a Talamanca i Sant Llorenç”.

Com cal interpretar la Guerra de Successió? Segurament l’única forma sensata d’encarar els fets és concebre la Guerra de Successió com a guerra civil catalana. Aquesta és una possibilitat d’anàlisi molt poc tractada i molt menys coneguda per l’opinió pública catalana. L’explicació seria que “La por a l’enemic de classe va ser molt més forta que cap consideració patriòtica, militar o humana”. Aquest esquema interpretatiu connecta amb molts altres episodis de la nostra història nacional: 1486, 1640, 1714, 1874, 1909, 1931, 1936…

L’actitud patètica dels nobles de Barcelona -semblances amb l’últim Cambó- es descobreix quan s’intercepta la correspondència que escriuen a Felip V justificant-se.

Des de juliol de 1713 hi ha 7.000 baixes -morts i ferits- a Barcelona i 10.000 de l’exèrcit ocupant. La ciutat rep 30.000 bombes, un terç de les cases queden derruïdes. Foren empresonades innombrables persones, algunes fins a 1725. S’exiliaren 6.000 persones.

Què va passar amb els caps de la defensa? Villarroel fou empresonat en condicions precàries a Alacant, la Corunya -d’on intentà fugir- i Segòvia. Casanova es va refugiar a Sant Boi -es va fer passar per mort- i el 1719 va tornar a exercir d’advocat a Barcelona. El general Josep Moragues va ser detingut, torturat i executat a garrot i després esquarterat. El seu cap fou penjat en una gàbia de ferro al Portal de Mar durant dotze anys.

Com és que recordem Casanova i no Nebot o Moragues? Estem davant d’un invent de la tradició que no és neutral -no ho és mai-: es tracta de repescar aquella part de la tradició que no posa en qüestió, avui, els privilegis de classe, ni les causes històriques de la manca de plenitud nacional, que per més que es vulguin amagar no son d’ordre exogen sinó endogen: la traïció constant de les classes privilegiades i de l’església al poble de Catalunya.

Una darrera ensenyança molt actual la cantaven en aquells dies els catalans:

Carlos Terç i Felip Quint
Me han deixat ab lo que tinch
I amb un humor negre evident:
Inglesos han faltat
portuguesos han firmat
holandesos firmaran
i per fi nos penjaran

De Castella no cal parlar-ne, però cal tenir present que França va ser-ne el principal aliat i sobretot que Àustria va abandonar Catalunya i que Anglaterra -a canvi de Menorca i Gibraltar- va protagonitzar un dels moments més lamentables de les relacions internacionals. Semblances amb 1945. I ensenyances del que cal esperar d’Europa.

Per acabar i per si la tradició no fos a voltes tan estrambòtica existeix un curiós epíleg: per acabar amb les revoltes contra els invasors es crea entre el 1719 i el 1723 les esquadres de civils armats: els mossos d’esquadra!

Ens plantegem, en primer lloc si estem celebrant (o reivindicant, tant li fa) el dia encertat. Sembla que sí. Però sobretot cal preguntar-se si el personatge homenatjat és representatiu i està a l’alçada dels fets històrics. Sembla que representatiu ho és, però no en el sentit que ens han estat venent. I que posats a cercar les nostres arrels en la història, millor un ram de flors al Portal de Mar que tota una corona a la Ronda Sant Pere. (O les dues coses?).

1. Joaquim Albareda: La guerra de successió i l’onze de setembre, Empúries, Barcelona, 2000.

2. Josep M. Torras i Ribé: La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714), Rafael Dalmau edit., Barcelona, 1999.

3. Núria Sales: Senyors bandolers, miquelets i botiflers, Empúries, Barcelona, 1984.

4. Pierre Vilar: Catalunya dins l’Espanya moderna, Curial-ed.62, Barcelona1986.