Reflexió, disquisició, raonament crític, parida? Aquesta és la radiografia sincera d’un Consell de Redacció. Fet i fet, una bona feina…

Gemma Martín

A veure què tenim per a la propera revista… només un article del Santi! Comencem bé… A l’inici sembla difícil pensar què podem fer, però un article del ero anterior ens duu a parlar del Fòrum, i de la cultura. En Sellarès ens aporta una reflexió sobre les cultures: “tot projecte polític incorpora els elements culturals que li interessen”. De les cultures, a la política i al nacionalisme i d’aquí a la llengua, com a diversitat a preservar. La discussió va encadenant conceptes i opinions. El monogràfic del ero 36 es va dibuixant… Es troben títols: “La confusió de les cultures”, “Cultura o política”; en Molina ho resumeix: “Humor davant del caos”, i en Serrano sentencia: “la culpa és del 1714!”. Li surt la vena historiadora i explica el conveni de l’Hospitalet, el paper del General Moragues i d’en Rafael de Casanova.

Aleshores, en Miralles, que està una mica místic, perquè encara no s’ha recuperat del terratrèmol que ens ha sacsejat fa dues hores -i que ell ha notat especialment des del quart pis- diu que les revistes són més pobres de contingut que el debat que es fa en el Consell de redacció i que ens falta capacitat de síntesi. Nou intercanvi filosòfic-disquisitiu que en Serrano mig conclou amb una proposta: “farem 20 línies cadascú sobre el que ens ha semblat aquest consell de redacció”, i demana al Miralles que ens expliqui el cas de “la granota bullida”. Ja tenim títol per a la revista 37 i, amb les dues hores de brainstorming que portem, surten fàcilment els temes del monogràfic, de l’apunt, etc. La reunió s’ha acabat, i malgrat que el cas de la granota i les reflexions posteriors m’hagin deixat corpresa, tinc la impressió d’haver fet feina i alhora d’haver-m’ho passat bé (dues coses que de vegades no són compatibles).

Jordi Serrano

Si hom reuneix una farmacèutica, un antropòleg, un biòleg, un de ciències polítiques, dos historiadors i un economista, amb ganes de discutir i passar-ho bé, pot passar de tot. El problema dels consells de redacció d’Espai de llibertat és que de les reunions n’ha de sortir l’índex d’articles pel proper ero. Nou anys fent una revista trimestral són molts anys. A sobre la taula, al costat d’un munt de bocates i cerveses, un enorme plec de folis amb la relació de tots els articles publicats en aquests anys, més de 500. El perill, a aquestes alçades, és que escrivim per tercera vegada sobre el mateix tema. Cal aclarir que algú, en temps remots -sempre segons l’opinió del Vicenç Molina i ara hegemònica al consell- ja ho va escriure, sigui del que sigui. Segurament Heràclit va dir alguna cosa sobre els telèfons mòbils! Després ho vam repetir en algun ero d’Espai de llibertat i ara correm el perill d’escriure-ho per tercera vegada. S’inicia el consell amb un preliminar amb l’economista que té pressa i ens deixa les seves propostes. El consell comença oficialment quan l’antropòleg ens explica el concepte de cultura. No hi ha cultures, afirma rotundament. Els altres fem veure que el podem seguir; només un dels dos historiadors realment entén el que vol dir. Donem voltes i voltes… que si la Constitució europea, que si el feixisme torna a Alemanya, que si Casanova no era el bo, el bo era el general Moragues, que gira i que tomba. El monogràfic costa molt de vestir. Ja tenim el ero 36.

De cop i volta, el biòleg explica el concepte de la granota bullida: estem patint els humans el mateix procés? No ho enteneu, oi? Doncs haureu d’esperar el següent ero on el monogràfic estarà dedicat a aquest curiós bitxo. Tot un monogràfic decidit en cinc minuts. Tres hores pel primer i en cinc minuts ja hem enllestit el següent!

Josep Sellarès

Molts cops quan m’assec al consell de redacció de la revista, me’n recordo dels consells de savis de les tribus africanes on vellets de 50 anys debaten, analitzen i dictaminen sobre la moralitat o immoralitat dels actes dels jovencells, mantenint la cohesió del llegat tribal.

Nosaltres, però, ni tenim el poder del consell d’avis ni ens escolta ningú, així doncs les opinions dels presents els representen a si mateixos i poca cosa més i com és habitual en les nostres societats, quan cal acció són estructures externes com CAL, Universitats, etc. on es realitzen les accions.

Què ens queda? Una cosa important, que si sabem administrar, a la llarga pot ser molt valuosa: unitat de criteri.

En un món amb fonts abundants i barates d’informació, el criteri que és l’única manera de valoritzar la informació, és cada cop més escàs i, si d’una cosa en tenim abundància és de criteri, fruit d’una perspectiva històrica molt acusada, per edat, lectures i formació.

Ara bé, com valoritzar-lo? Bona pregunta. Sobretot quan la composició del consell ha estat més fruit de la voluntat individual i de l’accidentalitat històrica que no pas d’un projecte a llarg termini. Projecte difícil de dibuixar en un món on la informació i les fonts de referència cada cop queden més lluny de la realitat mediàtica en què estem immersos.

Oriol Illa

Sempre he sentit curiositat pels hàbits socials d’aquells que van viure ben a prop el modernisme català a la nostra ciutat (Art Noveau a França o Jugendstil a Alemanya), i més que viure’l, el van fer possible. Un corrent, aquest, amb ganes de canvi i reacció contra el passat d’una generació tan inconformista com creativa. No puc evitar recordar aquella atmosfera de finals del segle XIX i principis del XX cada cop que entro al fantàstic -tot i que encara infravalorat- portal del carrer Avinyó 44. Hi arribo convocat pel consell de redacció d’Espai de Llibertat i, tot seguit, em vénen al pensament aquelles tertúlies úniques que es celebraven als Quatre Gats. Tan bon punt entro a la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia (la “fundi”), el primer que hi veig és la bandera tribarrada que simbolitza la lluita i la llibertat dels excombatents republicans. Tot seguit, accedim al despatx compartit dels Serrano-Martín on s’hi exhibeix un fantàstic exemplar de la Història d’Espanya que combina amb llibres d’alt interès històric i de variada antiguitat. I penso que aquella atmosfera modernista que fluïa als Quatre Gats, local avui emblemàtic però considerat a l’època com a marginal, havia de tenir raonables semblances amb els consells de redacció de l’Espai de Llibertat; els Molina, Sellarès, Serrano, Martín i Miralles, no haurien d’envejar res als Cambó, Granados, Albèniz o Romeu. No exagero, aquestes trobades ho són tot, menys el que podríem entendre com a consells de redacció. Però sort que és així, si no passarien a ser una reunió inútil més, com la majoria de les que acostumem fer al llarg de la setmana. Finalment, penso que si el nucli ideològic del modernisme català es projectava a través de L’Avenç, per què no el laic a través d’Espai de Llibertat?

Jordi Miralles

Anar a un Consell de Redacció com el d’Espai de Llibertat m’ha semblat sempre com ser un músic de carrer al qual se’l convida a un assaig de la simfònica de Berlín. Aquesta és una revista de formació i agitació política en el sentit més ampli del mot i des de la qual s’intenta aportar recursos que siguin útils per avançar cap a una societat més lliure, més solidària i més feliç.

Sens dubte, sóc un animal polític i per això puc participar en l’orquestra d’Espai de Llibertat, però el meu instrument no és un violí, sinó un flautí. Ara bé, la graella que cal emplenar es nodreix d’aquesta riquesa instrumental, en altres paraules, de la diversitat dels membres del consell i en el bagatge cultural que aplega. Cadascun dels membres és per formació expert, afeccionat o simplement il·lustrat en algun dels temes i potser per això en el conjunt els debats que es produeixen al voltant dels temes que pretenem tocar són més rics que no pas a voltes el resultat final de la revista. No és estrany, tanmateix.

En una orquestra on realment es crea no és en els concerts o en l’estrena d’una obra, sinó en els assaigs. És clar que una cosa no es pot deslligar de l’altra, però per als músics, és l’assaig i no el concert el fet enriquidor. Per a l’espectador és el concert i un bon concert ha hagut de comportar uns assaigs impecables. Per a un músic concret, expert en un instrument determinat, la sensació sovint és que els altres instruments que l’envolten permeten aprendre molt més sobre l’harmonia i els sons que no pas el d’un mateix.

Sigui com sigui i més enllà dels sentiments personals, el consell de redacció d’Espai de Llibertat és un racó on es ïouen bones vibracions a favor de la laicitat i el progrés. En alguna ocasió he tingut la sensació que si recollíssim en articles els debats del Consell de Redacció, Espai de Llibertat s’escriuria sola. Una colla de músics, siguin més o menys bons, sempre poden interpretar una simfonia si assagen i el Consell de Redacció és un assaig constant. La revista no fa sinó reflectir aquesta realitat.

Vicenç Molina

La reflexió autofagocitada d’un Consell de Redacció o el dilema del què som?

Pulsions que esdevenen opinions? o més aviat, algunes opinions sobre les coses -totes les coses- que es tornen pulsions que ens porten a intentar escriure alguna cosa que, conceptualment, pugui servir a l’objectiu d’una revista d’esquerres, d’agitació, de reflexió, de crítica i de proposició? Som ecòlegs d’algunes paraules que, potser, poden contribuir a salvar de l’extinció algun dels components d’un tipus d’actitud? I és que vivim en el límit permanent entre el caos més absolut d’una era desafortunadament sòrdida i la sensació que no hi ha més remei que enfotre-se’n de tot i de tots. Començant, òbviament, per nosaltres mateixos. I aixi podem intentar articular un petit matís mestís i multicolor d’opinió política que tingui els ingredients de l’objectivitat antropològica, científicament computada, de la inquietud ecològica de defensa dels entorns naturals lligada amb tot el conjunt de factors socials que no acostumen a saber si són o no capaços de captar el grau de risc en què, potser, ja podem trobar-nos com a espècie -sense perdre mai l’humor, però- (teorema de la granota i explicació futura del per què la granota bullida no sap que la bullen), de l’aplicació sistemàtica dels referents historiogràfics i la relació amb la intrahistòria dels corrents populars de Catalunya, la crítica radical permanent a tot el que olori a sistema políticament situat i la recança d’allò que no és veritablement alternatiu, la metodologia impecable de la memòria escrita i transcrita i el dubte, dubte i dubte sobre el per què fem el que fem o per què no ho fem. I de tot plegat en surt una invitació constant a pensar si allò que cal fer és d’una o d’una altra mena, però sembla més aviat opció política que no pas erudició cultural. Ens plantegem moltes coses més o menys utòpiques, parlem sobre el possible valor i l’abast simbòlic d’algunes dades emblemàtiques, no estem d’acord sobre si s’ha de votar d’una manera o una altra la Constitució europea, algú insinua que, potser, tot plegat se n’anirà en orris quan la Sida muti en virus de transmissió aèria, però, mentrestant, sabem que val la pena més Europa que no pas menys, que el Zapatero ho està fent prou bé, que amb el Lula i el suport de França s’han atrevit, ja!- a plantejar una aplicació de la taxa Tobin per combatre la fam i que és veritat que, passi el que passi, votem el que votem aquí, tots nosaltres, tots, haguéssim votat el John Kerry. I no haguéssim corregut el risc innecessari de llençar vots a la paperera per afavorir aquesta ignomínia d’en Bush. Perquè resulta que, duri el que duri, preferim passar-nos-ho bé. I que un món com el que ens hem anat trobant no té gaire horitzó en perspectiva. O sigui que…