No n’estem massa segurs. Com, d’altra banda, no podia ser de cap altra manera… Però potser cal que reflexionem sobre les condicions d’una certa caracterització de les comunitats humanes que, sota el pretext de configurar-se en funció d’arrels culturals i de les seves expressions -la llengua, els símbols, el reconeixement col·lectiu en el passat compartit- no amaguen res més que un determinat projecte d’articulació de la societat, de la comunitat política. I resulta que, fins ara, a Catalunya -com en la gran majoria de comunitats nacionals- tot això ha obeït als interessos dels sectors dirigents pertanyents als nuclis més tradicionals, aquells que, des dels punts de vista social i econòmic, no tenen cap interès en res que no sigui la conservació dels seus privilegis. I que, per aconseguir-ho, han estat sempre disposats a pactar amb qui fos: amb els botiflers de 1714, amb la monarquia de la Restauració, amb el franquisme o amb el PP de l’aznarisme cavernícola. Són aquells que, darrerament -i tan sols quan això no els causa problemes amb la bòfia- han tendit a confondre -quan han manat- el país només amb la seva expressió lingüística, i que es posen tan contents quan un cambrer de restaurant xinès els parla en català, però que han estat incapaços de fer servir aquesta mateixa llengua en els seus negocis, en els hàbits de comunicació de caràcter tècnic, és a dir, sempre que hi ha calés en joc. Perquè, ja se sap: vendre… o morir! aquesta és la qüestió. Doncs resulta que no, que més enllà de la normal percepció que tots tenim dret a expressar-nos en la llengua pròpia, les comunitats s’articulen segons unes determinades opcions polítiques i són aquestes, precisament, en les seves versions progressistes -des de la Busca fins les esquerres més autèntiques del nostre temps- les que, trencant amb les tradicions bigatanes (de la Biga medieval) i vigatanes (d’un suposat catalanisme catòlic i conservador, de l’essencialisme tradicionalista encarcarat incorporat en nuclis dirigents de l’anterior govern de la Generalitat) han treballat per un sistema educatiu sense doble línia d’escolarització, per un dret civil amb plenitud de drets per a les dones, i per als no hereus, per una societat en la que els drets socials i els drets civils, és a dir, l’articulació republicana de la comunitat, comptin fonamentalment a l’hora de sentir-nos vinculats en un mateix espai públic polític. Sense renunciar, òbviament, als símbols.

Per cert, l’onze de setembre pot ser un símbol de resistència civil i política, però el catorze d’abril també ho és de festa alliberadora i d’esclat popular envers les noves llums, però potser el catorze de juliol, en el fons, i, pel fet d’haver esdevingut un sotrac fundacional de la modernitat democràtica, ho podria ser de tota l’Europa políticament lliure, socialment avançada i econòmicament pròspera que l’esquerra catalana sempre ha defensat. I així, a més dels Segadors també podríem tocar la Marsellesa, que és tan bonic! I que és el que feien servir, com a rerafons musical, els moviments populars progressistes catalans, tan explícitament oblidats fins ara, perquè, ja se sap, hi ha més d’una tradició. O potser no. Potser la veritable tradició popular consisteix a lluitar per capgirar, precisament, la tradició que no és més que la força dels costums socialment hegemònics que incentiven la conservació dels privilegis d’uns quants.

La feina, doncs, de construcció d’un model d’articulació de la comunitat política des dels valors republicans del progrés, de la llibertat i de la plenitud de tots els drets es converteix en una forma de cultura que, expressada mitjançant nous símbols escollits, ens allunya, definitivament -i per sort!- de la tradició. (De La tradició catalana de Torras i Bages, per exemple, aquell individu que va dir que Catalunya serà cristiana o no serà…). I és que la possibilitat d’optar per símbols, també, és un element metodològicament apte per incitar la consciència a desvetllar-ne les possibles -i polisèmiques- significacions, és un valor més del lliurepensament, és una permanent invitació al treball de les consciències lliures. Símbols republicans d’una nova cultura política catalana, doncs, construïda enfront de la tradició montserratina dels poderosos. I símbols republicans que, en el món contemporani, contribueixin a vertebrar aquesta nova Europa políticament enfortida que el món necessita. I que nosaltres volem. Per tant, quin més adequat que el del 14 de juliol?