Ara fa sis anys, a l’esplai Isard-Flor de Neu vam organitzar el campament d’estiu a la Pleta de Molieres. És una plana just al costat de la boca sud del túnel de Vielha, que ara han decidit batejar de nou els monàrquics (de vegades penso: quin sentit té que hi posin el nom d’un a un túnel? però tot són aficions).

La pleta és un paratge impressionant al capdavall d’una vall de glacera, amb vistes a les tres puntes dels Bessiberris, darrera la mola del Tuc de Comtessa. A l’altre costat, el Pic de Molieres: és una muntanya d’ascensió “clàssica” (llegir concorreguda) tant a l’hivern com a l’estiu, coneguda per tenir unes vistes sensacionals… així que vaig decidir que un dia hi pujaria.

Fa dos anys hi vam tornar, però el mal temps ens va impedir arribar al cim. De manera que sis anys després d’aquell campament i aprofitant tres dies de juny encara blancs, vam pujar a aquest cim amb vistes impressionants del massís de la Maladeta i de la capçalera de la vall de les Salenques, l’Escaleta i la pròpia de Molieres, on neix la Noguera Ribagorçana. Va ser al cim on vaig decidir escriure aquest article.

Vam arribar-hi amb una boira persistent i freda. Ens vam plantar en una punta i uns metres enllà una fita immensa marcava el punt més alt. Descans, foto, fred i avall! aquesta vegada no hi havia cap creu… o potser si? abans que féssim via, la boira va escampar i va aparèixer un ressalt amb una creu. Ja passa, la creu sempre és a dalt de tot, per damunt de la humanitat i als peus de Déu.

Aquell fet em va recordar una sèrie de reflexions que haurien de ser de debat públic: per què hi ha creus als cims? Qui les posa i amb quin pretext? Es poden treure? Qui ho pot fer? Se’n posen de noves o “tan sols” es mantenen? Es poden canviar de lloc? Quins altres estris o objectes podem posar enlloc d’una creu? I tantes altres qüestions. No les he resolt totes, malgrat que la casualitat de comprar un exemplar de la revista francesa Alpinisme et randonnée1 em va donar quatre pistes. El nom de l’article era clar “Ostentatoire? Que penser sur les signes religieux sur les sommets”.

Molts cims, en especial els més concorreguts (llegir clàssics) tenen creu, una verge si cal. Sempre a dalt de tot, on no hi arriba res més que els corbs. Allà on el cansament ens ha deixat enfonsats físicament i psicològicament, quan fa estona que no mengem galetes perquè volem arribar d’una vegada i com sigui. Arribes i et toca la ració estàndar: creu, llibre de piades, bandereta i l’únic lloc còmode ocupat. Què fas? t’abraces a la creu i si has arribat al límit, li fas un petó. Alguns diuen que expressen el sofriment de pujar, tota una declaració d’intencions. Ara ja sabem què hi fan, les creus als cims.

Quan hi ha creu, tots els records hi queden enganxats: banderes, missatges, adhesius, peces de roba i el que calgui. En l’apartat fotogràfic, no cal dir-ho: si fa boira, a la foto surts tu i la creu i, si no, també; la creu absorbeix i col·lapsa la capacitat creativa del fotògraf. Si no vols que hi surti has de buscar un paisatge de referència, una roca o un element que completi la fotografia; requereix una mica de vista i sobreposar-se al cansament. Altres opcions són no fer la foto, o fer-la amb la creu de costat com si fos un pal, però no dóna el resultat esperat. És doncs un element propagandístic basat en el cansament del client potencial.

En alguns cims, la seva creu és la mida. Pot arribar a ser tan gran que no pots fer més que donar-hi voltes, com a l’Aneto. La Verge del Pilar és allà, recordant que ningú no hi arriba el primer perquè ella hi va arribar abans; ja et pots llevar a les intempestives hores a les que ho fan alguns dels perseverants pirineistes, no hi ha res a fer. I certament, és un dissenyàs de l’època. La creu també és un element d’immerescuda ostentació.

I és immerescuda, perquè la realitat és que els veritables personatges de l’Aneto són els caçadors d’isards. Són els que viuen la muntanya de prop i els que duen a terme les primers temptatives serioses al cim, superant la por a les tempestes i la neu, confabulada amb unes llegendes terribles. Els autors de la primera ascensió, l’any 18422, són dos guies i dos caçadors, amb els senyors rics que els havien contractat. Al cim hi van construïr una piràmide, sota la qual van amagar una ampolla de vidre contenint un escrit amb els seus noms. Seria bonic recordar-los a ells, que van fer una ascensió molt difícil a l’època; ni que fos al promotor de l’excursió, un rus que es deia Plató de Tchihatcheff i que fins i tot hi va tornar poc després per dormir una nit al cim!

Canviem d’aires. A Suïssa hi ha un cim, el Balmerhorn, que no és més que un promontori en una plana alpina sobre els quatre mil metres. És un cim petit amb un minúscul refugi lliure a dalt, molt útil per moure’s per la zona. La proporció de la creu amb el cim és del tot inversa: és gran com un autobús i gràcies a ella, aquest Mont Tàber del Valais és considerat un cim pels alpinistes, acostumats sovint a creuar bonys iguals sense ni tan sols adonar-se’n. És la creu que fa de referència, que indica un punt determinat o el final del recorregut, una tasca útil per a la qual podríem utilitzar objectes més representatius. Objectes de tots.

Altres vegades, els escaladors, iconoclastes ells, s’hi lliguen. Una Verge fa la funció de reunió per assegurar els qui arriben a dalt del Cavall Bernat, a Montserrat. Als seus peus, doncs. Aquest cas és especialment patètic, perquè ja és la tercera Verge que hi posen. La primera va acabar liquidada per un efecte meteorològic, el llamp, que és laic i tant li fa una creu com un arbre. La segona la va tirar algú, sort que no hi havia ningú a sota. La tercera la van portar en helicòpter i la van enganxar, aquesta no la treu ni Déu. Per si de cas us pregunteu qui la va posar, ho va fer un grup anomenat cavall bernat i l’helicòpter era dels bombers, sense comentaris.

A partir d’aquí neixen més preguntes que quedaran pendents. És possible demanar permís d’obres per construïr al cim d’una muntanya? Qui ho autoritza? Com encaixa amb l’estat laic en que teòricament vivim? Què passa si la muntanya és de titularitat privada? No hi ha reglamentació sobre la temàtica que tractem, el permís depèn de l’administració local o d’aquella que ostenta la titularitat o regulació del territori de que parlem. “Aquesta és una qüestió complexa” em va dir una jurista.

Per als qui fan muntanya l’afer de les creus és tot un símbol: per a uns és quelcom de sempre, sense massa raó de ser, més enllà d’un suposat argumentari tradicionalista que no ens inclou a tots. Per a la majoria hi ha propaganda deslleial en un lloc on res més no pot anunciar-se; trobar-se la creu és la demostració que el privilegi arriba tan amunt com calgui per mantenir-se per damunt nostre.

No té cap sentit professar muntanyes ni rutes i menys encara, aquestes creus que hi posa algú. Si un puja muntanyes és perquè li agrada, perquè és un repte per a un mateix, perquè vol conèixer un lloc diferent. No hi va sempre per la mateixa via, perquè les muntanyes tenen moltes cares. Els símbols haurien de representar aquesta idea de lliure elecció, de descoberta, o potser haurien de fer memòria dels pobles que han viscut sempre amb aquelles muntanyes al seu costat. Francament, que algú ens digui què hi fan o que les treguin totes, enviïn una carta de disculpa i hi posin una fita.

1. Alpinisme et randonnée. Nº 255, 9/2004. Glénat.

2. Ho explica J. Escudier a El aneto y sus hombres. 1957. Centre Excursionista de Catalunya.