“Vicis públics, virtuts privades”, diu l’enunciat del monogràfic. Sempre que surt la dita, al cap d’un moment no sé ben bé si el que és públic són els vicis o les virtuts. I la privacitat?, serveix per practicar la virtut anònima o per barrinar el vici amagat? No ho sé. Ni tampoc si la frase ve de les Sagrades Escriptures, del Llibre del coch o és el títol d’una pel·lícula italiana dels anys seixanta amb més morbo que tall. Vici i virtut, privat i públic, són quatre conceptes de combinació oliosa, i odiosa. Diguem que sembla més fàcil delimitar què és públic i què és privat, mentre que el vici i la virtut formen part de la voluble moralitat del moment i les autoritats. Si faig acte de contrició civil, puc trobar una llista d’infraccions i una altra de bondats, de multes i de medalles, que tan aviat es produeixen en la intimitat que ningú no em coneix com en la transparència de la plaça pública. Faig una ullada superficial i busco activitats que mostrades a l’engròs siguin vicioses, i que fetes en el raconet de la solitud es transformin en virtuoses. L’embull és considerable: la virtut del vici i el vici de la virtut. Quan busquem activitats subjectes al judici moral, el sexe és un candidat inevitable. Practicat en la intimitat pot ser qualsevol cosa -abús delictiu o comunicació regeneradora-, però si el sexe és públic es converteix en cabaret pornogràfic o en prostitució injusta, es fa vici incontestable. Més o menys. Perquè també hi ha l’orgia alliberadora, encara que això ja forma part de la secció de mites i llegendes. També l’esport pot passar per una pràctica saludable i solitària, una virtut que manté el nostre cos en bon estat, però si l’esport passa a l’àmbit públic es converteix en espectacle de masses, en gamberrisme alienat, en metàfora que ens allunya de la realitat.

Si el vici és íntim, com a molt acabarem d’urgències al Clínic, però si aquest mateix vici es fa públic, amb habilitat i sort pot tornar-se una font de fama i diners, el naixement d’una vocació. La virtut és boja i el vici vol voluntat. Mai no se sap on comença o acaba cada cosa. Perquè de debò existeix algun vici íntim?, algun vici que no passi el plebiscit moral de la societat? Tant li fa que no ens vegi ningú, passarem del vici a la virtut segons la sentència prèvia de la mirada pública. Però el límit és fràgil; per exemple, la gana quan es fa pública es converteix en fam.

La mutació del vici i la virtut es produeix de manera imperceptible. La música és una virtut privada que acaba convertint-se en vici públic. Passem de la sinfonia escollida a la percussió omnipresent. La música íntima contra el soroll públic. Qüestió de volums, de mesures…

Al capdavall la saviesa és una virtut que quan es fa pública acostuma a transformar-se en vici de vanitat, això si més no.