Diuen que hi ha dues menes d’alegria sexual: assolir l’orgasme total amb una persona a la qual estimes, o arribar a ser una persona total. L’experiència sexual, però, no es manifesta gens senzilla. Al capdavall, a l’home i a la dona ens separen algunes particularitats biològiques que, tanmateix, formen part del mateix paisatge humà. El sexe és un llenguatge, com ho és la paraula, que caracteritza la imprescindible diversitat de tants idiomes arreu del planeta. Per això els humans aspirem amb el sexe anar més enllà de la diversió i el plaer. En aquest sentit no n’hi ha prou amb cardar, però tanmateix, com una droga, pot ser suficient per malviure i esdevenir avorrits i inerts. Una relació sexual plena és aquella que es basa en la confiança i en la qual el plaer es converteix en antídot contra l’egoisme. L’amor és una valoració càlida de la intimitat de l’altre i per això la comunicació sexual és un acte en la intimitat. Però, en els darrers anys, el sexe s’ha convertit en una sessió de bricolatge per fer brollar les pròpies misèries. És així com moren prop d’un centenar de dones anualment a mans de les seves parelles. Intimitat i comunicació són bàsics per a una relació sexual igualitària i reeixida. El sexe és ple quan hi ha compromís.

Són prop de les sis de la matinada d’un diumenge. Tinc el son fi. De sobte uns espetecs rítmics em desvetllen. Sembla que es generin sota el llit. En breus instants els succeeixen els gemecs que no tardaran en convertir-se en uns esgarrifosos bramuls. La parella del pis de sota és en plena feina i la penetració anal, agressiva i despietada potser no està prou amanida, fet que provoca uns colpidors renecs seguits de tota mena d’insults per advertir el penis contrincant que les fines parets anals, tanmateix estimulables, estan cedint, potser per manca de lubricant. Tot seguit, és un fuet el que acompanya el progressiu esverament sexual que continua impertorbable en el profund misteri de l’alba d’un dia festiu. Finalment, el silenci s’apodera de nou de l’albada hivernenca. Les parets dels edificis actuals no donen recer a la intimitat.

Són les dues de la matinada i torno del cine del barri. Vaig a fer la darrera copa i, en obrir la nevera, em sembla com si de dins li sortís una melodia aflautada acompassada i rítmica, gairebé melòdica. Tanco la nevera i me n’adono que el concert en realitat m’arriba a través de la campana extractora, el conducte de la qual es comunica amb totes les cuines de l’edifici. No puc evitar la curiositat davant de tanta dolçor. Podria anar a un altra lloc a prendre la copa de pacharan, però és a la barra de la cuina on m’agrada fer els darrers glops. I mentre vaig assaborint la mel destilada dels aranyons es dibuixa el mapa de tot el cos de la veïna, un mapa corporal sense paraules però amb una riquesa inusitada i melòdica que esdevé una experiència no gens íntima. Finalment, el clítoris cedeix i l’orgasme es vessa en un deliri mel·liflu. Els amants han quedat satisfets i la música de fons de jazz sobresurt mentre empasso el darrer glop amb més gel que licor.

Acabem de sopar, la conversa s’ha allargat per les nombroses inquietuds que compartim. L’ampolla de Raimat Abadia del 1999 fa estona que corre per les nostres venes. No és pas una nit especial, però estem satisfets de saber-nos estimats i de saber-nos les pregones intimitats. Primer s’acosten els llavis i la humitat de saliva obre els porus que ens preparen per al nostre propi concert. Avui no serem espectadors sinó artistes. El veí de sota ens desvetllarà quan encara romandrem bressolats pels efluvis que destil·len els nostres cossos. La veïna i el seu company potser ens han acompanyat, però no ho sabrem mai. Sigui com sigui, cadascuna de les parelles inventem la nostra aventura perquè assolir l’orgasme no sigui rutinari. I mentre la nit s’esvaeix recordo mig endormiscat aquell orgasme banyats de fullaraca sota l’únic faig del parc natural de Sant Llorenç del Munt quan era universitari. El temps no perdona i cal cercar nous ingredients per continuar mantenint la bona cuina que converteix l’àpat sexual en un plaer únic, en una obra d’art, en un acte d’amor…

Els anys ens fan el cos rígid i l’estrés capitalista ens fa perdre la integritat de l’harmonia entre el cos i la ment. El cos és intel·ligent com ho és el nostre ésser per definició. Aprendre el seu llenguatge i saber de les nostres sensacions, conversar amb el nostre cos i escoltar els seus consells i respectar les seves necessitats augmenta la pròpia consciència. Ens hem tornat massa estrictes i poc permissius amb la nostra sensitivitat corporal.

Al capdavall, el cos i la ment són aspectes diferents d’una mateixa realitat. Potser massa sovint a les nostres nits de follia sexual els manca la plenitud de la comunió dels esperits abraçats per cossos estimats. Alliberar el cos i l’orgull de la nostra pròpia inconsciència és imprescindible perquè el sexe sigui enriquidor i no pas sotmetidor. Potser ens manca ser més amics del nostre cos i no tant del sexe…