Molta gent continua dient que el PP no ho va fer malament en alguns aspectes, sobretot els econòmics. Nosaltres ja vam explicar en la campanya electoral al Parlament de Catalunya els nombrosos dèficits socials que ens havien deixat. Vicenç Navarro s’ha erigit, ell sol, en la darrera frontera de la ciència i la consciència al servei de les classes populars, explicant, a tort i a dret, que el PP ho havia fet malamanent especialment en els aspectes econòmics. Fem-ne un repàs.

La despesa pública en protecció social s’ha reduït amb el govern del PP i, com a conseqüència, Espanya es troba a la cua d’Europa. Vegem-ne alguns exemples. En sanitat, hi ha llistes d’espera de fins a quatre anys per a les intervencions quirúrgiques. Les visites en l’atenció primària tenen una durada mitjana de 5 minuts perquè hi ha pocs metges. Hi ha hospitals que tenen fins a sis llits per habitació. La majoria d’hospitals no tenen servei d’atenció geriàtrica.

En educació, els estudiants espanyols tenen un dèficit horari setmanal a la secundària que, al cap del temps, es tradueix en un any menys d’escola que la mitjana europea. Això significa que els estudiants de 14 anys tenen els coneixements dels estudiants de 13 anys de la Unió Europea. Els seus coneixements de matemàtiques, ciències i idiomes estan molt per sota de la mitjana europea. L’absentisme escolar és 20 punts per damunt del de l’OCDE al batxillerat i a la Formació professional. El nombre d’estudiants universitaris becats ha disminuït. El fracàs escolar és un dels més alts d’Europa.

Respecte a les pensions, la situació ha empitjorat des de 1996. Hi ha menys despesa en pensions, malgrat que el percentatge de gent més gran de 60 anys és el mateix que a la Unió Europea.

Quan parlem de treball, hem d’esmentar la precarietat del mercat laboral, que afecta sobretot les dones i els joves de 16 a 34 anys, i és una de les més altes d’Europa. La precarietat implica dificultats per a l’emancipació dels joves: no poden accedir a un crèdit hipotecari i endarrereixen la decisió de tenir fills. És el país que té la taxa de fecunditat més baixa. Els treballadors espanyols cobren menys i tenen tres vegades més accidents laborals. El salari mínim interprofessional està molt per sota de la mitjana europea.

La llei d’estrangeria ha donat lloc a una situació insostenible per a la gent que arriba d’altres països: els que no poden regularitzar-se no cotitzen a la Seguretat Social, els impediments per al reagrupament familiar faciliten l’exclusió i la conflictivitat.

El preu de l’habitatge ha augmentat tres cops més que els salaris. Els habitatges de protecció social s’han reduït del 30 al 8% en 10 anys. Els joves són els que tenen més dificultats per accedir a l’habitatge.

Les dones de 35 a 55 anys pateixen un 300% més de malalties que el promig, degut a l’estrès. Moltes dones que voldrien incorporar-se al mercat laboral no poden per falta d’ajuda a casa o perquè tenen cura d’altres persones. El desenvolupament dels serveis d’ajuda a les famílies facilitaria la incorporació de la dona al mercat de treball.

En conclusió, a partir de 1996, l’increment de la despesa social a Espanya ha estat molt lent i la distància amb la Unió Europea. És a dir, hem passat d’un 24% de despesa social en referència al PIB l’any 1996 a un 19% d’enguany.

També s’afirma que amb el PP no hi ha hagut casos de corrupció com abans. El cert és que un dels múltiples casos de corrupció derivats de la gestió del govern del PP equival a tots els casos anteriors multiplicats per deu. Gescartera -bisbes, capellans i militars que s’han fos 20.000 milions de pessetes-, el cas del BSCH on el directiu Corcóstegui s’emporta 10.000 milions de pessetes, les stock-options de Telefònica, el cas Fabra a Castelló, les subvencions al lli de la Unió Europea. I, dissortadament, es podria continuar.