En les eleccions del passat 14 de març, el PP no tan sols va perdre la majoria absoluta sinó que, contra tot pronòstic, fou superat en vots i escons pel PSOE. Aquest resultat electoral tres dies abans inimaginable -la incògnita es situava en si el PP mantindria o no la majoria absoluta- va ser degut, en primer terme, a les mentides del PP sobre l’autoria de l’atemptat de l’onze de març.

El govern del PP, en especial a partir de l’obtenció de la majoria absoluta, va fer de la mentida descarada i la tergiversació més abjecta un dels dos eixos en els quals fonamentà l’actuació política per atènyer els seus objectius. L’altre eix fou la criminalització de l‘oponent, de tot aquell que no pensava com ell.

Mentí sobre el Prestige, sobre la vaga general, sobre les raons i el comportament dels “okupes”, sobre els motius reals del transvassament de l’Ebre i sobre les seves conseqüències, sobre la vinculació del nacionalisme no violent basc i, darrerament, també del català amb els atemptats d’ETA, sobre les manifestacions contra la globalització neoliberal, sobre els motius i les “proves” per justificar la participació espanyola en l’agressió contra l’Iraq, etc.

Aquest seguit de mentides, però, no havien tingut per al PP un cost electoral important, com tampoc no havien tingut una repercussió electoral significativa els moviments d’oposició ciutadana contra l’actuació del PP, que es desenvoluparen majoritàriament al marge dels partits parlamentaris i dels sindicats oficials i que s’expressaren amb massives manifestacions i altres formes de rebuig.

La raó principal que tot plegat no es traduís electoralment es troba bàsicament, al meu entendre, en el seguidisme en uns casos i en la manca d’alternativa o de coratge en altres enfront la política, les tergiversacions i les mentides del PP, que han mantingut la quasi totalitat de les altres formacions polítiques -PSOE, CIU, BNG, CC, etc. Això ho confirma el fet que, durant el “quatrienni negre”, quan un partit s’ha oposat de forma clara i coherent als designis del PP, ha incrementat el seu suport electoral i ha fet reduir el del PP: cas del PNB-EA en les eleccions autonòmiques basques quan s’enfrontà a la coalició PP-PSOE comandada pel primer, i cas d’ERC en les darreres eleccions municipals i autonòmiques a Catalunya. Malauradament, en la resta de l’Estat espanyol no existí cap partit que actués d’una forma semblant. Confiat en la seva impunitat electoral -excessivament confiat, tal com han demostrat els fets- el PP va tornar a mentir obertament respecte a l’autoria dels atemptats de l’onze de març amb la finalitat d’afavorir les seves expectatives electorals i perjudicar les dels seus oponents, criminalitzant-los en un o altre grau: directament a ERC – ara la seva bèstia negra- i també, com sempre, al nacionalisme basc no violent i de retruc al PSOE per permetre a Catalunya l’acord de govern entre el PSC i ERC. Aquesta vegada, però, li va sortir el tret per la culata. La mentida se li girà en contra dels seus interessos electorals i no tan sols no li permeté obtenir la majoria absoluta , sinó que, a més, li va fer perdre també la majoria simple que tenia pràcticament assegurada. A què fou deguda aquesta reacció? A continuació tractaré d’assenyalar els motius, al meu entendre, més rellevants.

D’entrada, cal recordar que tot té un límit, que es pot desconèixer on és, però que, ser-hi, hi és. Que sempre hi ha una gota que és la que fa vessar el vas quan aquest és ple, i, a més, en aquest cas no es pot parlar de gota sinó d’aiguat. Les mentides del PP i les dels seus mitjans de comunicació sobre l’atemptat de l’onze de març van fer vessar el vas de les mentides, tergiversacions i criminalitzacions que s’havien anat acumulant durant “el quatrienni negre”.

L’entossudiment, l’obstinació a mantenir la mentida quan ja hi havia, i es coneixia, prou informació que la desmentia, equivalia a voler fer combregar als ciutadans amb rodes de molí, a considerar-los a tots plegats uns pobres imbècils sense cap mena de capacitat de raonament. Aquesta obstinació, que va provocar un ampli malestar al propi si dels cossos encarregats de la investigació dels atemptats, constituí una clara manifestació de menyspreu de l’Aznar i la seva banda envers tots els ciutadans de l’Estat espanyol. Un greu insult que contribuí també a la seva derrota electoral.

La vilesa que representà utilitzar la mentida per criminalitzar altres opcions polítiques i tractar d’obtenir guanys electorals, la manca d’escrúpols que significà emprar la mentida per crear un clima de crispació entre la població del qual el PP creia que se’n beneficiaria electoralment, no tenia en consideració les greus conseqüències que podia provocar. Tot plegat va fer que força gent, la necessària per donar el tomb electoral, considerés prioritari impedir que el PP governés durant quatre anys més, al marge de confiar o no en el que pogués fer un altre govern.

Una vegada més, va ser l’oposició ciutadana espontàniament, al marge de qualsevol consigna, de qualsevol partit o sindicat, i per diverses raons, així com la pròpia autodefensa, la que es mobilitzà per exigir la veritat i impedir una possible victòria electoral del PP.

Aquesta mentida, però, va tenir també una altra conseqüència greu i molt dolorosa: l’assassinat d’un forner de Pamplona pel simple fet de negar-se a posar un determinat cartell en el seu establiment. Assassinat que fou executat per un policia nacional. Existeix una relació directa entre aquest assassinat del forner pel policia i el clima generalitzat de crispació creat per l’Aznar i la seva banda -política i mediàtica- arrel de l’atemptat de l’onze de març. Ells són els responsables, en grau d’inductors, d’aquest assassinat.

La salut democràtica del nostre país comporta exigir totes les responsabilitats que es desprenguin d’aquest assassinat, tant als executors directes com als seus inductors. És a dir, tot el contrari del que fins ara han fet tant l’actual govern, com els mitjans de comunicació: tapar-ho, esborrar-ho, oblidar-ho, cosa que ja es va fer durant “la transició” i que, entre altres coses, ens ha portat haver de patir el “quatrienni negre”.