Juli Verne va imaginar l’any 1863 el Paris del segle XX en un relat situat al 1960. Malauradament, l’obra va quedar inèdita i no es va descobrir fins el 1986 en els arxius privats del seu editor amb una carta en la que aquest manifestava el seu refús a publicar-la. En ple segle XXI, aquesta obra conté detalls sobre la mobilitat a la ciutat que ens podrien fer pensar. Per exemple, imagina que el transport públic està impulsat per aire comprimit i rodes magnètiques. “Un tub vector, de vint centímetres de diàmetre i de dos mil·límetres d’espessor, transcorria tot al llarg de la via entre els dos rials; allotjava un disc de ferro dolç que lliscava en el seu interior per l’acció de l’aire comprimit a moltes atmosferes i subministrat per la Societat de les Catacumbes de París. Aquest disc, empès a gran velocitat dins el tub, com la bala dins la sarbatana, arrossegava amb ell el primer vagó del tren. Però, ¿com es vinculava el vagó amb el disc isolat a l’interior del tub, si aquest darrer no podia tenir cap comunicació amb l’exterior? Per la força electromagnètica.”

El cert és que la mobilitat basada en l’aire comprimit encara no està del tot resolta. Tot i així, l’empresa francesa creada per l’enginyer Guy Nègre, la Motor Development International (MDI) té a punt d’homologar els primers vehicles urbans amb un motor el combustible del qual és l’aire comprimit. L’aire comprimit fa girar un pistó que alhora mou la transmissió de les rodes. En el dipòsit d’aire comprimit a 300 bars de pressió hi ha l’energia per poder recórrer uns 200 km a velocitat de circuit urbà. Aquest vehicle ha generat prou expectació perquè el sistema de franquícia a través del qual es comercialitzarà hagi estat adquirit per empresaris de 18 països arreu del món. Si no hi ha més retards les primeres unitats del cotxe d’aire comprimit sortiran al carrer a finals del 2004.

Mentre, per reduir les emissions dels vehicles amb combustibles fòssils, els fabricants estan estudiant diverses alternatives. Com ara els motors elèctrics i els híbrids que combinen un motor elèctric amb un de gasolina. Aquest és el cas del model Prius de Toyota que serà el vehicle oficial del Forum 2004. Els vehicles elèctrics, tot i les experiències -n’hi ha alguns models al mercat- no han acabat de quallar perquè necessiten un mínim d’unes 4 hores per recarregar-se i la seva autonomia està limitada a uns 100 km. Tot i així, per a molts desplaçaments personals seria més que suficient. El problema és que cal tenir-los en un garatge per poder-los recarregar directament de la xarxa elèctrica. En canvi, les motocicletes i les bicicletes elèctriques sembla que poden tenir una mica més de futur. En aquest cas, pèrgoles amb plaques fotovoltaiques en els aparcaments podrien subministrar la recàrrega d’aquests vehicles personals mentre estan estacionats. Només al Japó hi ha més de 200.000 bicicletes elèctriques que ajuden al pedaleig i eviten suar i haver de fer esforç.

Una altra de les tecnologies en experimentació és el motor impulsat per cèl·lules de combustible d’hidrogen. Actualment, a Barcelona hi ha tres autobusos que funcionen amb hidrogen, el qual acciona un motor elèctric. Els vehicles d’hidrogen no contaminen i es reconeixen perquè del tub d’escapament surt vapor d’aigua. Alguns experts han vist en aquesta tecnologia la que pot liderar el cotxe del futur. Tanmateix, les cèl·lules de combustible d’hidrogen són complexes i requereixen, tot i que en poca quantitat, platí, un metall molt escàs i car al nostre planeta. Potser, com passa amb moltes coses no hi ha millor solució que evitar el problema i, en aquest cas, la solució és reduir la mobilitat al màxim amb un disseny més racional de les ciutats on els llocs de treball i d’habitatge no estan separats excessivament. El transport públic i molt especialment el tren, el tramvia i el metro ben segur continuaran liderant durant moltes dècades la mobilitat urbana. Cada vegada que evitem agafar el cotxe privat i prenem un transport col·lectiu estem contribuint a millorar el medi ambient. I quan combinem aquest amb la bicicleta (la més idònia és la bicicleta plegable) llavors tenim un tàndem realment sostenible i ecològic. Potser el futur de la mobilitat no estarà fet de vehicles ni electromagnètics ni d’aire comprimit sinó accionats per la força humana amb el suport d’un motor elèctric.

Sigui com sigui, mentre no assumim que cal reduir la mobilitat i el nombre de cotxes, qualsevol innovació pot ser benvinguda. La darrera és el monopatí giroscòpic e-zero amb el qual el President Bush va caure quan el provava… Però el que cal que caigui és la irracionalitat d’anar llençant any rere any milions de tones de diòxid de carboni cremant combustibles fòssils simplement per acompanyar la mainada a l’escola o anar al supermercat…