Els humans ens diferenciem de la resta dels mamífers per haver perdut majoritàriament el pelatge. Llevat d’unes poques zones del nostre cos, lluïm una pell llisa i delicada més pròpia d’un amfibi. El problema de no ser peluts és que hem de vestir-nos. L’avantatge és que la manca de pèl ens dóna una major sensibilitat cutània que permet nombroses possibilitats en els jocs sexuals i sensuals. D’altra banda, els pèls que ens resten són prou fins com perquè les zones del cos amb cabells no alterin la sensibilitat cutània. Finalment, el cabell del cap ens aporta personalitat i esdevé un element d’identificació.

Una cabellera llarga i volàtil identifica una dona jove. Una barba granada, un home madur, i el cabell gairebé rapat és per anul·lar-se dins un grup. El concepte estètic dels pèls varia d’un país a un altre. La depilació de les aixelles, les celles o les cames és obligat per a la dona ibèrica que vulgui lluir el seu cos.

En canvi, els francesos no fan escarafalls dels pèls femenins. Per contra, al país gal anar a la perruqueria és gairebé un ritual obligat força quotidià, mentre que per a nosaltres anar a la perruqueria és molt menys important. És clar que entre anar a la perruqueria o a depilar-se hi ha una lleugera diferència. Tallar el cabell del cap no causa cap dolor ni perjudici fisiològic, mentre que depilar-se si. Curiosament, el concepte de la depilació, més enllà del gust del mascle ibèric, és, per a la dona ibèrica, una tortura inqüestionable.

Els pèls a les aixelles i al pubis fan una funció de regulació tèrmica essencial que perdem amb la depilació. Les gotes de suor davallen aixelles avall, mentre que, si no hem depilat la teranyina del pèl, queden retingudes per uns instants i evitem que se’ns pugui irritar la pell. En el cas de les celles, aquestes eviten que la suor ens pugui regalimar directament cap als ulls. Però el més important és que no depilar-se el pèl natural estalvia un patiment periòdic absurd.

En una època en la qual sembla assumir-se un major respecte per la dona, potser seria hora que socialment canviéssim el costum de valorar la bellesa femenina per la manca absoluta de pèl. L’adagi popular diu que “on hi ha pèl hi ha alegria”. Si ens sembla normal que una dona conservi els pèls dels braços, no ens hauria de semblar poc estètic el borrissol de les cames. Al capdavall, els pèls femenins, quan no s’han depilat deixen de ser fins i curts.

Sense cap mena de dubte, seria més saludable freqüentar la perruqueria que no pas depilar-se. Però, és clar, la nostra religió ens diu que si patim assolim la glòria… Massa sovint oblidem que el veritable paradís mai ve d’un pèl…