Sense cara no es pot anar pel món. Tanmateix, mentre s’és viu és impossible no tenir-ne. Això sí, avui un es pot canviar la cara a plaer. La cirurgia facial aporta tots els ingredients per poder-nos fer la cara nova. Que el nas és massa gros, doncs la rinoplàstia és la solució. Que les orelles són com les del Dumbo, l’otoplàstia ens les reduirà. Que les parpelles s’omplen de bosses, la blefaroplàstia les buidarà. I si els llavis, els pòmuls o el mentó ens desagraden, amb les implantacions facials els podem modificar.

En les darreres dècades, els avenços de la cirurgia estètica han estat espectaculars. Però, en aquesta lluita contra els signes corporals de l’envelliment, la ciència només hi posa un parèntesi. Un compàs d’espera sense música, car en termes econòmics i no exempt de dolor. El resultat del canvi de nas, per exemple, no es podrà considerar definitiu fins passat mig any. Lògicament, es procura que no es noti i que la intervenció de la rinoplàstia amb el nas nou s’integri plenament en el context general de la cara. Els efectes a llarg termini d’aquests canvis no tenen garantia.

La zona de la cara que va des del naixement del cabell al front fins a sota el nas és el que s’anomena en cirurgia estètica el “terç superior”. És la zona de la cara més delicada i on el temps hi esculpeix sense pudor esquerdant la pell, fent arrugues o inundant-nos de flacciditat. El minilífting és la solució per aquestes correccions de rejoveniment amb una convalescència breu i cicatrius gairebé invisibles.

Però el temps és un escultor frenètic, com els amants dels graffitis que cada nit afegeixen la seva particular signatura encara que l’endemà l’esborrem. Així, que el cirurgià estètic no és sinó una il·lusió temporal per fer lluent allò que el temps arruga, que és tot.

Les noves tècniques biogenètiques i microbiològiques poden revolucionar el món de la cara. La més mortal de les neurotoxines, la botulínica del bacteri Clostridium botulinum, s’ha demostrat molt eficaç en microdosis subcutànies per estirar les arrugues. L’atac letal d’aquesta toxina, aplicada a la dermis, aconsegueix tibar els nervis facials donant un aspecte radiant al rostre. El botax, tal com es coneix aquest nou sistema de tractament facial, dura un quants mesos i s’ha imposat entre actors, models i personatges públics (estan per veure els seus efectes a llarg termini). Al final ni la silicona, ni les implantacions, ni el botax no poden lluitar contra l’àngel exterminador. Ser humans és començar a envellir en néixer. Només caldria que ens eduquessin per no pensar que la cara és el reflex de l’ànima. La cara només és una expressió biològica del pas inexorable del temps. I no tothom pot tenir la mateixa cara…