Tono Albareda és un ciutadà amb una gran tradició de lliuta per les llibertats. Actualment presideix l’entitat laica i progressista de cooperació per al desenvolupament Cooperacció.

– Què és Cooperacció?
– És una ONG que es va crear a Catalunya fa uns deu anys i que treballa en projectes de cooperació amb països empobrits, sempre en propostes que fa la gent d’aquests països, vivint la contradicció d’actuar davant l’absència de polítiques públiques, sense les quals no hi ha desenvolupament possible, i sabent que el que podem fer és molt petit enfront de les necessitats. Pot semblar-se a altres ONG progressistes, però nosaltres insistim en el reforçament de la societat civil, en la defensa radical dels drets humans, de tots els drets per a totes les persones, no només els polítics i civils sinó també els econòmics, culturals, els de sostenibilitat. Tenim clar que és més eficaç treballar en el desenvolupament local, amb l’administració més propera a l’aplicació dels programes, que substitueix en certa mesura la reduïda acció social dels estats. La nostra opció laica i progressista ens porta a plantejar-nos programes estratègics a llarg termini.

– Com ens ho pots concretar?
– Treballem molt, per exemple, en els temes de gènere, amb organitzacions de dones. A part de les teories, a la pràctica s’ha demostrat que, en aquests països, les organitzacions de dones són més efectives. Quan es van produir les inundacions del Mich, a Nicaragua, a El Salvador, vàrem recollir més diners dels que havíem previst i es va decidir enviar-ho a les organitzacions de dones, perquè en moments de desesperació l’home plorarà, s’emborratxarà, però la dona ha de seguir tenint cura dels nens, preparant el menjar i intentant tirar endavant. I això és bastant així en aquestes societats tan desestructurades, amb molta migració interna, on les dones, les àvies, les filles, assumeixen un percentatge de la feina molt gran en comparació amb els homes. Les estadístiques internacionals ens diuen que les dones realitzen el 65% del treball, reben el 10% dels ingressos i tenen l’1% de la propietat. Això ja seria un motiu per treballar bàsicament amb dones, però la pràctica demostra que, a més, és més eficaç.
Tota la qüestió dels microcrèdits, que es va iniciar primer a l’Índia, així ho demostra. Ara, a Nicaragua, que hi ha, per primera vegada a la història, 70.000 famílies que passen gana, hi ha un programa per combatre la fam que concedeix crèdits en espècies, en diners, i la condició és que els receptors siguin dones. I això ho porta una organització camperola dirigida per homes, però saben que les dones acaben complint, retornen el crèdit, ho fan funcionar.

– Això es diferencia del que fan les ONG religioses?
– A Amèrica central, en alguns moments, la teologia de l’alliberament havia jugat un rol progressista, però ara, a Amèrica, al Marroc, distàncies culturals a part, hi ha una ofensiva de la dreta religiosa que fa propostes reaccionàries, amb un proselitisme molt fort, anant a buscar els sectors més pobres de la població, a base de centrar-se en temes molt evidents: no a emborratxar-se, no a la violència familiar…

Les organitzacions catòliques clàssiques, com Mans Unides, que depèn del Bisbat, treballen molt en comunitats religioses i parròquies dels països d’origen. Nosaltres pensem que ho fan, sovint, sense denunciar les causes profundes de la desigualtat. Perquè si hi ha pobresa és perquè hi ha una distribució absolutament injusta de la riquesa, a nivell internacional i dins de cada país.

– I a l’Àfrica, per exemple, aquestes organitzacions, ¿com enfoquen el problema del control de la natalitat, tenint en compte la doctrina oficial del Vaticà? perquè aquest és un problema estructural, no?
– No ho sé directament, però ha baixat bastant la taxa de mortalitat infantil, hi ha hagut un increment fort de la natalitat i això fa que les poblacions creixin a ritmes bastant insostenibles en alguns països. Davant d’això, s’han de promoure mesures, tan accessibles com calgui, de control de la natalitat, perquè hi ha creixements del 3% de la població, i pràcticament no hi ha cap agricultura que estigui creixent a aquest ritme vint anys seguits… Això provoca el desabastiment d’aliments, molt agreujat per les polítiques comercials dels països rics, que fomenten les seves produccions, invadint amb productes subvencionats els països empobrits, amb el que s’està perdent l’agricultura en molts llocs. Pensem que a Mèxic, per exemple, el blat de moro, que ha estat el producte bàsic durant deu mil anys, ja no és rendible… A El Salvador és més fàcil viure de les remeses d’emigrants, dels cent dòlars que un germà t’envia un cop al mes que no pas cultivar la terra…

– La solució, com vam comentar amb en Pep Riera, d’Unió de Pagesos, ¿no és més aviat fer una reforma agrària que reparteixi les terres i eviti el monocultiu heretat del colonialisme, que no pas treure els aranzels?
– Clar, es parla de l’abolició de les polítiques aranzelàries per tal de no fer-ho de la necessitat de les polítiques de desenvolupament. Però els únics països que, més o menys, s’han desenvolupat en els últims cinquanta anys, ho han fet així: una certa reforma agrària, una garantia d’alimentació de la població, un cert benestar de les capes d’agricultors mitjans que ha estat la base de consum per a la producció de les indústries protegides del país. Només en la mesura en què això s’ha anat consolidant, s’ha començat amb la baixada dels aranzels. Així s’ha fet a la mateixa Espanya, a Taiwan, a Corea del Sud, en certa manera a la Xina, a l’Índia, a Botswana -tot i que amb la SIDA han tingut un retrocés molt important… Algunes de les pràctiques del Lula, al Brasil, van en aquest sentit. Però això, és clar, va en contra del procés de la globalització, i els països petits -encara que tinguin 40 milions d’habitants- no s’ho poden permetre… A part, s’ha estat fomentant l’agricultura especialitzada en països tropicals, que han sofert o bé la competència de les matèries sintètiques -pensem en el cotó, per exemple, substituït per fibres sintètiques- o bé excessos de producció -el FMI i el Banc Mundial han fomentat la producció de cafè, i Vietnam ha passat de no exportar cafè a ser-ne el segon exportador del món, per damunt de Colòmbia…

– Els que cultiven coca, per exemple, ¿si tinguessin terra per fer una altra cosa, no els resultaria millor?
– Almenys al Perú, que hi tenim contacte, sabem que prefereixen produir cafè, guanyant una mica menys, per evitar problemes permanents amb la policia, amb l’administració, no pas perquè els ho prohibeixin sinó per les extorsions i els xantatges vinculats al cultiu de la coca, xantatges i amenaces per part de les autoritats.

– I si poguessin produir el que volen…
– Sí, hi hauria autoconsum. La Federació d’ONGs pel Desenvolupament ha aprovat una campanya a favor de la sobirania alimentària, que és garantir que la gent pugui produir allò que necessita i que augmenti la seva capacitat de producció. Per tant, en comptes de més llibertat de comerç hi ha d’haver sobirania alimentària i prohibició taxativa del dumping amb productes agrícoles… Per exemple, Europa és el primer exportador de sucre al món, i el ven a una quarta part del cost de producció -la resta són subvencions-, més barat que el que els costa als altres països. I els altres productors no poden competir amb qui ven per sota del preu de cost… D’altra banda, hi ha contradiccions amb les produccions de substitució… Mentre la Unió Europea financia programes de cooperació amb Costa d’Ivori, per exemple, el Parlament vota una llei que permet afegir greixos vegetals al cacau fins a un cinc per cent i que es continuï dient xocolata; això fa baixar el consum i, per exemple, amb un cinc per cent d’excés de producció el preu baixa un 30%, per tant els camperols de Costa d’Ivori han disminuït els seus ingressos de manera substancial. Després, es vol compensar amb programes de cooperació… I després hi ha guerra, perquè la misèria porta a la desesperació i la gent, quan està desesperada, dóna molt menys valor a la vida…

– Els convenis de la Unió Europea amb els països ACP -Àfrica, Carib, Pacífic- ¿són positius?
– Es tracta bàsicament de les antigues colònies franceses, i aquest és un tema que porta bàsicament França. Són projectes de millora de la governabilitat, de la justícia, de l’administració pública… Si això es fa bé pot ser positiu. Però hi ha algun cas, com la República Dominicana, en què s’està incrementant la corrupció, la pobresa i la gent no té més sortida que l’emigració, tot i que, potser, les xifres macroeconòmiques siguin millors, però el cert és que en 5 anys s’ha produït una caiguda significativa del nivell de vida.

El que és clar és que no pot ser que la cooperació sigui la solució dels problemes. Tota la cooperació internacional, arreu del món, suposa una mica més de 50.000 milions de dòlars, però el que es paga de deute extern em sembla que és tres vegades aquesta quantitat, hi ha 53 països que paguen més que reben i aquests països perden 300.000 milions de dòlars per les barreres aranzelàries dels països rics -independentment de quina fos la solució millor…

– L’origen del deute és la compra d’armes?
– El deute s’ha generat de moltes maneres: per armes, per programes de desenvolupament imposats pel FMI que no han resultat efectius, per corrupció… Ara hi ha un procés per tal de diferenciar aquest deute, per veure quin és legítim i quin no. Per exemple, al Perú s’ha muntat una mena de tribunal popular per reclamar el que és deute il·legítim, o bé als països donants o bé a les persones concretes que s’ho han apropiat, com el Fujimori, acollit pel Japó, que no vol ni sentir parlar de la seva extradició… Cal que se sàpiga quina part del deute ha produït un benefici per al país receptor, quina ha anat a enriquir persones concretes i quina als mateixos donants.

– També hi ha deutes que són la nacionalització de deutes privats…
– Sí, és el cas de Mèxic als anys 1994 i 95. La Borsa estava sobrevalorada, els inversors americans hi invertien, el peso mexicà es va sobrevalorar extraordinàriament, i quan va esclatar la situació els inversors americans, que havien estat guanyant més del 20% anual al llarg de dos o tres anys, van aconseguir que l’Estat es fes càrrec dels deutes: els Bancs van entrar en crisi i l’Estat se’n va fer càrrec, fent pagar la crisi al país.
La inflació es va disparar de tal manera que et cobraven d’interessos més del que t’havia costat un cotxe, o un pis, amb el que ningú no pagava les hipoteques. La població es va empobrir de tal manera que, encara ara, estan per sota del nivell que hi havia l’any 94.

– Per tant, per moltes preocupacions que tinguem de caire ètic, cívic, social… la solució ha de ser política. I, en l’actual context, ¿què és el que es pot fer?
– Tenim dos pols: un, el de la guerra, el neoliberalisme, Bush, Aznar, l’unilateralisme; l’altre, el dels moviments de resistència, Porto Alegre, les manifestacions per la pau de Barcelona… La correlació de forces és negativa ara per ara, però pensem com ha canviat el poder de convocatòria des de Seattle fins a Barcelona. D’altra banda, l’esquerra tradicional viu en una gran desorientació (el laborisme anglès, continua sent esquerra? Els últims anys ha perdut la meitat dels militants, però no s’ha generat una altra alternativa… Què passa a França, després de l’opció pel mal menor davant de Le Pen?) i de vegades posa la busca del poder, guanyar les eleccions -que és la seva obligació- per damunt de les consideracions polítiques. Ara, no penso que hi hagi una alternativa política estructurada sorgida dels moviments socials, almenys a curt termini. L’esperança, potser, és al Brasil, a veure què passa amb en Lula… De moment ha de complir amb els compromisos internacionals del deute, si vol, d’una banda, continuar rebent fons i, de l’altra, tenir inversions. I ha d’acabar amb alguns privilegis molt espectaculars de sectors funcionarials, que són els que ara el critiquen, però una part molt majoritària de la població el recolza en les reformes. A l’Equador també hi ha una coalició amb els moviments indígenes.

– Què et sembla el model de pressupostos participatius?
– És un model que s’ha dut a terme en algunes ciutats d’Amèrica llatina i que quan s’ha aplicat aquí ha tingut resultats contradictoris. Nosaltres coneixem algunes experiències força interessants a pobles relativament petits de Colòmbia, afectats pel conflicte armat, on la població s’ha declarat territori de pau i, en assemblea, ha decidit discutir el pressupost de manera comunitària i posar-se d’acord. Això ha generat aliances inimaginables abans entre els petits terratinents, els camperols, els botiguers i l’alcaldia. S’ha treballat sobre les condicions de la pau i s’han obtingut avantatges econòmics com, per exemple, que els petits terratinents gestionessin amb els bancs crèdits per als camperols pobres. S’han afavorit les inversions perquè això millora el comerç de la zona. És una via d’una certa racionalitat que afavoreix l’acord entre sectors afectats per conflictes com el de Colòmbia, o com el del deute extern en altres països.

En les experiències que s’han realitzat aquí, crec que els Ajuntaments han facilitat que la gent pugui expressar-se, que puguin dir el que pensen, encara que després no sempre es pugui fer allò que penses… Però sempre és positiu poder-se expressar lliurement.

– La cooperació internacional, ¿com s’ha vist afectada pel govern del PP?
– Sempre hi ha hagut un 40% de crèdits en la cooperació internacional que, segons l’OCDE, no es poden considerar cooperació perquè són crèdits condicionats a la compra de productes espanyols. Ara, des de la majoria absoluta, han afavorit descaradament les seves ONGs. I d’això ja van avisar: per exemple, ens van dir que les ONGs que no estiguessin a favor del Pla Colòmbia (auspiciat pels Estats Units) ho notarien en els seus pressupostos… La Fundación Cánovas del Castillo, plenament de l’òrbita del PP, va rebre uns 1.200 milions per “cooperació” amb Colòmbia l’any passat… Després hi ha les del Bisbat, les de l’Opus…

– Quines relacions teniu amb altres ONGs?
– Treballem amb Grupo Sur, que coordina organitzacions europees de cooperació pel desenvolupament, i també ho fem a la Federació d’ONGD de Catalunya, i pensem que des d’allà es fa una molt bona feina. Amb altres, com Intermón-Oxfam, que són d’origen jesuïta, tenim alguna diferència, perquè ells estan per la llibertat de comerç i nosaltres per la sobirania alimentària…

– En quins projectes concrets treballa Cooperacció?
– Ara mateix treballem molt a diversos llocs d’Amèrica. A El Salvador, en projectes de desenvolupament agrícola i en un districte de la capital, San Salvador, amb l’objectiu de millorar les condicions d’un barri específic; col·laborem amb organitzacions populars, entitats de defensa jurídica, la Universitat, l’alcaldia i s’ha aconseguit una gran participació popular, sense la qual no hauria estat possible resoldre el problema de l’escombraria, per exemple. A Guatemala, amb organitzacions indígenes, per enfocar el tema de l’aigua, i amb organitzacions de defensa jurídica i de dones, sobretot per la qüestió de les maquiles, que són aquestes plantes d’operacions industrials de muntatge, normalment situades en zones franques, amb molt baixa inversió, dedicades a components electrònics, a rellotgeria, a teixits, amb condicions laborals encara més precàries que les del país on radiquen. A Nicaragua, també amb organitzacions de dones, per combatre la fam, fomentant la producció d’autoconsum, l’organització de les venedores als mercats, l’obtenció de microcrèdits, i també en relació al problema de les maquiles. A Colòmbia, en projectes de defensa de la pau i dels drets humans, amb moltes dificultats per la posició del govern. Al Brasil, hi ha petits projectes de cooperació amb els moviments camperols, amb l’MST (Moviment dels Sense Terra). Al Marroc, també amb organitzacions de dones, impulsant centres d’acollida, de reunió, cooperatives de foment de la pesca artesanal. A Palestina són sobretot de caire assistencial, vinculats a la salut maternoinfantil… Però la feina principal és aquí… És aquí on cal fer tasques de sensibilització, difusió del comerç just, per tal de canviar la posició del Nord, perquè el model actual de desigualtat creixent és insostenible, i ho és també per als països desenvolupats. Si fossin més egoistes en el llarg termini, serien més solidaris.

– Se sap qui hi ha darrere de les maquiles?
– Normalment es tracta d’empreses que subcontracten amb altres que no sempre les coneixem, perquè n’hi ha de Corea del Sud, per exemple. Però són clars els casos de Nike, Ikea, Benetton, Zara… Ara s’ha intentat tirar endavant un codi de conducta que estableix uns mínims, per part de l’ONU, però la majoria de les comissions d’auditoria que s’han organitzat per tractar aquest tema depenen de les mateixes empreses i, és clar, això no resulta fiable… Hi ha d’haver implicació pública, per part dels governs i dels ajuntaments on hi ha punts de venda d’aquestes empreses i, sobretot, cal molta insistència en la transmissió de la informació, de les ONGs als consumidors, perquè és en el consum on aquestes empreses tenen el punt dèbil i és a partir d’aquí que se les pot fer actuar de manera diferent; si noten una caiguda d’un 2% en les vendes, posem per cas, amb el que gasten en publicitat, això és molt significatiu…

– En els vostres projectes, ¿quin abast té la perspectiva de l’educació?
– Sempre hi ha un clar abast educatiu, perquè partim de la base que els projectes els proposen ells i serveixen per exemplificar que un altre desenvolupament és possible, donant un to integrat a totes les accions, que afecten diversos àmbits -salut, producció, organització social… S’intenta que allò que es fa resulti sempre explicable i que se’n puguin fer càrrec ells mateixos, mitjançant tallers i activitats de clar sentit pedagògic…

– No és poc pedagògic el fet que hi hagi tantes ONGs diferents?
– En un primer moment, la diversitat era enriquidora, però ara és evident que tanta dispersió pot fer perdre eficàcia. A més, darrerament, s’han anat creant moltes ONGs vinculades a grans grups estructurals, amb molt suport publicitari, amb un gran ressò mediàtic -respecte al tema dels apadrinaments, per exemple- i això no és gaire positiu.

– Per acabar, ¿quin missatge donaries als nostres lectors, als monitors i monitores, a la gent que treballa en el món associatiu juvenil?
– Que siguin conscients que els problemes internacionals els afecten i que, per tant, cal adoptar una posició activa. No n’hi ha prou amb anar a les manifestacions, cal organitzar-se per tal de donar una resposta positiva a l’actual situació del món.