Els darrers temps hem viscut un cas de manual de com s’atempta contra la llibertat d’expressió a països on la democràcia no existeix o ho fa en un grau incipient. Es tracta de l’empresonament del periodista marroquí Ali Lmrabet, condemnat a tres anys de presó per haver publicat informacions, dibuixos i foto-muntatges crítics amb el rei Mohamed VI. L’acusen d'”ultratge al Rei” per haver publicat, entre altres coses, un dibuix en què una camioneta descarregava bosses de diners a les portes del palau reial i la reproducció parcial de l’entrevista a un dissident republicà, que havia publicat prèviament el diari català “Avui”.

Lmrabet va respondre a aquesta actuació arbitrària declarant-se en vaga de fam i la comunitat de periodistes internacionals preocupats per l’exercici lliure i digne de la professió va organitzar una protesta que va forçar les crítiques de polítics amb responsabilitats destacades a la Unió Europea, al Congrés dels Estats Units o al Parlament espanyol. El Govern espanyol no s’hi va esforçar gaire. Comportament curiós el d’aquest govern, que es sulfura perquè se li posa en disposició la sobirania d’un pedrot a prop de la costa marroquina i que es fa el boig quan es tracta d’exigir el respecte als drets humans fonamentals.

No cal dir que no és només Ali Lmrabet qui pateix els efectes de la manca de respecte al dret a la llibertat d’expressió en països no democràtics. El llistat és enorme i associacions com Reporters sense Fronteres s’encarreguen de dur el còmput de les xifres i d’intentar reduir-les com més millor. El baròmetre de la llibertat de premsa al món que elabora RSF comptabilitzava 11 periodistes morts, 26 detinguts, 128 empresonats, 43 agredits i 39 mitjans de comunicació censurats, els cinc primers mesos del 2003.

La majoria d’aquestes injustícies s’havien comès en països d’allò que en diem Tercer Món,en molts dels quals s’afegeix la pobresa a la manca de drets de tota mena. Però ¿tenim una autèntica llibertat d’expressió als països que ens considerem de primera?

Els Estats Units van donar un espectacle patètic de manca de respecte al dret a la llibertat d’expressió, d’informacions distorsionades o directament falses, i de posar els mitjans de comunicació al servei cec de la causa de la guerra. Durant mesos, la informació va ser deformada. I l’exemple més clar n’és el cas de la “marine” alliberada heroicament per un escamot militar de mans d’uns iraquians que la maltractaven en un hospital del sud del país. Tot mentida. Ho van acabar reconeixent alguns dels propis mitjans que van publicar la notícia falsa.

Llibertat d’expressió ¿equival a dret a dir mentides deliberades que interessen als directors dels mitjans on apareixen? La llibertat d’expressió ¿és també llibertat d’enganyar? I allò que és més greu, ¿és llibertat d’enganyar des del poder?

S’entén que el Govern espanyol no vulgui donar lliçons de respecte al dret a la lliure informació a ningú, quan té la cua de palla al seu propi país. I no diguem res d’allò que està passant a Itàlia, on sembla que l’únic que té el dret d’expressar-se sense problemes a través dels mitjans és el president del país, Silvio Berlusconi.

Quan la majoria dels mitjans -especialment els més potents- són a mans de pocs empresaris (tots ells, “folrats” a més no poder) ¿de quina mena de llibertat d’expressió estem parlant? ¿De la seva?

El cas de les eleccions a la Comunitat de Madrid ha estat el darrer exemple proper que la llibertat d’expressió, el dret d’informar i ser informat són una fal·làcia a casa nostra. Els poderosos van comprar dos diputats socialistes per evitar que l’esquerra governés la comunitat i aturés la boja cursa especuladora dels constructors a Madrid. El paper lògic d’una premsa rigorosa, decidida a informar adequadament el seu públic, hauria estat desxifrar ràpidament qui i per què va organitzar aquesta operació. Els millors equips de periodistes d’investigació s’haurien d’haver posat en marxa per desemmascarar els seus impulsors.

Contràriament, bona part dels mitjans van començar a investigar les víctimes de l’operació. En comptes de cercar els corruptors, van intentar acorralar els perjudicats polítics de la maniobra. No importava qui havia promès el pagament de la traició als trànsfugues (mai no es paga abans d’hora, que fins i tot els diners a Suïssa són detectables), sinó on s’havia comprat el pis el candidat socialista a presidir la comunitat i controlar-hi les operacions urbanístiques irregulars.

I tot té una explicació ben senzilla. Furgant, furgant es pot trobar que qui posa els diners i qui en treu beneficis (econòmics i polítics) d’aquests mitjans que desinformen són els mateixos que hi ha al darrera de transfuguismes com el dels dos diputats de la Comunitat de Madrid.

I, és clar, el dia que descobreixes que el propietari del teu mitjà és el perjudicat per la informació que vols publicar, és quan te n’adones que la teva llibertat d’expressió és pura comèdia. Tant com ho és la llibertat del ciutadà a ser ben informat. Al Marroc més que no aquí. Però aquí també força. La diferència és que aquí molts bons periodistes s’han de quedar a casa, i a països com el Marroc on es queden és a la presó.