Sabem que Fernando de los Ríos va ser iniciat com a maçó a la lògia Alhambra, tot i que no he trobat a la seva exhaustiva biografia realitzada per Virgilio Zapatero¹ cap referència a les seves activitats o a eventuals influències maçòniques. La meva aportació serà la de cercar algun ressò del mètode maçònic en la seva obra i en la seva biografia. N’assenyalaria els següents:

1. L’optimisme pedagògic.
2. L’humanisme filosòfic.
3. El liberalisme moral.

L’optimisme pedagògic

Els seus biògrafs coincideixen a remarcar la vocació pedagògica de Fernando de los Ríos i la importància que va donar a la tasca educativa no solament com a anhel personal, sinó com a veritable responsabilitat política i com a resposta als problemes de la societat espanyola de l’època. Aquesta vocació es posa de manifest en la seva trajectòria universitària i en les responsabilitats polítiques assumides, vinculades a les seves passions: el dret i l’ensenyament, però també en la concepció de l’acció política, en gran manera, com una acció de pedagogia social.

No podem oblidar una altra font d’influència importantíssima en la biografia intel·lectual de Fernando de los Ríos i que, d’alguna manera, en reforça la mateixa influència maçònica: la Institución Libre de Enseñanza (ILE) i el krausisme.

Els enemics de l’ILE han associat la Institución Libre de Enseñanza amb la maçoneria i, deixant de banda la intenció pejorativa d’aquesta associació i la falsa pressuposició d’un designi instrumentalitzador per part de la maçoneria que no em sembla versemblant en absolut, sí que pot establir-se una simpatia ideològica espontània entre ambdues institucions, que es deriva de les referències a Krause i al krausisme² i a la recepció que d’aquest i de la seva obra El Ideal de la Humanidad va fer a Espanya Julián Sanz del Río, mestre precisament de Giner i inspirador de la ILE. Krause reivindica tres idees-força: una espiritualitat lliure, no vinculada a cap confessió religiosa, que es defineix com a panenteista; un pedagogisme radical que pretén dur l’home a la seva perfecció en tant que home; i un ideal social i polític universalista que s’articula en la idea d’una Aliança de la Humanitat que haurà d’institucionalitzar una consciència unitària de l’ésser humà a la Terra.

Fernando de los Ríos va tenir molt de contacte amb Francisco Giner, a qui anomenava afablement oncle i amb qui l’unien alguns lligams de parentiu. Va estar en contacte amb ell en els seus estudis de Doctorat a la Universitat, va estar en contacte amb l’ILE treballant-hi com a alumne-professor i, a més, es va vincular a la família Giner casant-se amb una neboda.

L’humanisme filosòfic

Entenc, en aquest context, la idea d’humanisme filosòfic com aquella consideració filosòfica que vincula tota veritat material, moral o espiritual a les seves manifestacions en l’ésser humà, en la seva experiència, en la seva realització, en les seves categories, dins de les seves mesures i proporcions. Tot coneixement i tot interès arrelen en l’experiència i en l’àmbit del que és humà.

L’humanisme de Fernando de los Ríos es palesa de forma prou evident en les seves posicions polítiques i en els textos de reflexió política en què fonamenta la seva adhesió al socialisme democràtic, com en El sentido humanista del socialismo.

La reivindicació política del “socialisme” no es fonamenta, en Fernando de los Ríos, en el marxisme: “Fernando de los Ríos llegó al socialismo a través de Kant y no partiendo de Marx” ³. El seu socialisme té més a veure amb el laborisme britànic de la Fabian Society i amb el valor maçònic del “treball” com a forma d’autorrealització de la persona: El que tu fas, et fa. El seu socialisme es fonamenta en una exigència filosòfica, podríem dir-ne ontològica: la condició de l’ésser humà com a ésser racional autoconscient, que fa de l’assoliment dels seus projectes vitals una finalitat i un sentit per a la seva vida, que construeix sentit, fa que ell mateix no pugui ser reduït a mitjà o a mercaderia i que, a més, pugui reclamar de la societat els mitjans i les possibilitats que necessita i que socialment se li puguin garantir per aconseguir les seves finalitats.

El liberalisme moral

El compromís polític de Fernando de los Ríos i el seu compromís intel·lectual són, també, creuats per un indestriable compromís amb la llibertat. En aquest punt, hi va jugar un paper històric.

En el Congrés Extraordinari de 1920, el PSOE tractava la qüestió crucial d’adoptar una posició en relació amb la revolució comunista i amb l’acabada de crear III Internacional, com a alternativa a la II Internacional, desacreditada després de la I Guerra Mundial per la seva incapacitat d’haver impedit la guerra a Europa. En aquest Congrés es va aprovar, a proposta del mateix Fernando de los Ríos, que dos delegats anessin a Moscou per tal d’estudiar les condicions en què el PSOE podria entrar a la III Internacional, i també per tal de conèixer la realitat del procés polític posat en marxa pels bolxevics a Rússia. Fernando de los Ríos va adonar-se’n de la importància històrica que podia tenir aquest viatge i les seves conclusions. Els dos delegats, Fernando de los Ríos i Daniel Anguiano, arribaren a Moscou el 19 d’octubre de 1921.

És conegut el llibre en què recull les seves impressions d’aquell viatge i l’entrevista amb Lenin⁴. El viatge i la seva pròpia presa de posició van ser decisius perquè finalment el PSOE no s’incorporés a la III Internacional i es mantingués en la via de la tradició socialdemòcrata.

Fernando de los Ríos va desenvolupar una analogia conceptual entre l’Estat-Església sorgit a l’Espanya del segle XVI i els nous Estats-Ideocràtics del segle XX propugnats per les ideologies totalitàries: feixisme, nacionalsocialisme, comunisme; “l’Estat es fa Església quan s’assigna finalitats totals i s’atorga, amb exclusió dels òrgans socials, el dret de precisar els mitjans per a les finalitats, aleshores desapareix la distinció entre Estat i Església” ⁵.

Aquesta radical oposició a tancar l’horitzó de l’ésser humà i a instrumentalitzar-lo, sia a interès d’un poder estatal ideològic o al poder d’una economia deshumanitzada, és consubstancial al seu pensament i plenament coherent amb la idea mateixa de la llibertat de l’ésser humà en maçoneria. Hi ha, en maçoneria, un dictum de sabor taoista: “L’edifici s’aguanta pel que és ple, però és habitable pel que és buit”.

A la vista de la seva trajectòria, dels reptes i circumstàncies que se li van presentar, dels projectes que va emprendre i dels valors defensats, podem dir que Fernando de los Ríos fou, de veritat, un excel·lent maçó/constructor.

1. Zapatero, Virgilio. Fernando de los Ríos. Una biografía intelectual. Granada: Ed. Pretextos, 1999.
2. Ureña, Enrique M. Krause, educador de la Humanidad. Una biografía. Madrid: Publicaciones de la Universidad Pontificia de Comillas, 1991. “Durante su elaboración dejó Krause además entrever claramente la estrecha relación entre El Ideal de la Humanidad y la Alianza de los Hombres y la Hermandad Masónica, y, después de su publicación, la recomendó a los masones, junto a los Tres documentos más antiguos, como guía para la profunda transformación que según él estaba llamada a experimentar la Hermandad”. Pàg. 180.
3. Zapatero, Virgilio. Op.cit. pàg. 59
4. de los Ríos, Fernando. Mi viaje a la Rusia sovietista. Madrid: Caro Raggio, 1921.
5. Conferència de Harvard, 1926.