El 13 de novembre de 2002, el Prestige, un petroler monocasc té un accident a 28 milles del Cap de Finisterre. L’Estat pren la decisió de remolcar-lo mar endins per evitar una marea negra en una de les zones més riques en marisc d’Espanya. El 19 de novembre el Prestige s’enfonsa partit per la meitat a 145 milles de la costa gallega i a 3.500 m de fondària. El nombre de platges afectades des de Galícia al País Basc sobrepassa les 500 i d’aquestes es calcula que la meitat no serà fàcil de netejar. Els corrents marins han dispersat el fuel des de la Costa da Morte fins a la Rochelle (França). La tragèdia no s’ha acabat i dia a dia va deixant la seva empremta. L’enfonsament del Prestige a més de la contaminació ens ha donat una important lliçó que es podria resumir en deu punts:

La contaminació no té fronteres

La desencertada decisió d’allunyar el Prestige de la costa i situar-lo en un indret oceànic amb forts corrents marins ha demostrat de manera visible que la contaminació no respecta les fronteres. La tragèdia del Prestige ens ha revelat amb la fortor del fuel i la negror espessa i llefiscosa que hem d’aprendre que és millor una contaminació intensa però controlable que una de difusa i incontrolable.

La brutícia del petroli

El fuel és un dels darrers productes que s’obtenen del petroli. En tot cas el Prestige ens ha il·lustrat de la toxicitat del producte que ha possibilitat l’era moderna i que subministra el 65 % de l’energia que consumim els humans. També ha revelat una altra brutícia més subtil que és la del descontrol que hi ha en la gestió de l’or negre.

La destrucció dels ecosistemes

La Costa da Morte és una de les zones més riques en marisc i ocells marins del nord d’Espanya. A causa de la marea negra del Prestige s’ha comptabilitzat la mort de més de 3.500 ocells (mitjans de gener) i espècies tan especials com el somorgollaire, que tenia el seu principal hàbitat en les illes declarades espais naturals com les Cíes i les Ons i que ara han patit una greu afecció que les inutilitza com a santuaris de la vida silvestre per a molts anys. Recordem que Galícia produeix el 93 % de peixos d’aquacultura i aporta el 50 % de la pesca espanyola.

La impunitat de les banderes de conveniència

L’enfonsament del Prestige, com el de l’Erika el 1999 a França, no fa sinó fer palès l’escàs control sobre les mercaderies marines, que, per altra banda suposen un 75 % del transport mundial. Dels seixanta mil vaixells mercants, divuit mil són amb bandera de conveniència. Una pràctica habitual per abaratir els costos de la fiscalitat i tenir accés a mà d’obra barata sense cap garantia laboral. Darrere les banderes de conveniència també hi ha tota una trama d’empreses sense ètica que de forma mafiosa mouen productes tòxics sense les prevencions imprescindibles per no causar tragèdies com aquesta. Les connexions empresarials del Prestige i el seu transport han servit també per mostrar les connexions entre polítics i empresaris sense escrúpols.

La trama dels negocis bruts

Les 80.000 tones del Prestige són una gota d’oli al mig de l’oceà si les comparem amb les 8.600 tones diàries de combustible que necessita una ciutat d’un milió de persones. Aconseguir que el petroli i els seus derivats arribin a tot arreu només s’aconsegueix amb una xarxa de distribució concentrada en unes poques empreses que subcontracten el millor postor. La Unió Europea té una important responsabilitat per evitar la impunitat amb què el negoci del petroli es belluga.

La solidaritat del voluntariat

El Prestige també ha demostrat que amb la força del voluntariat no n’hi ha prou. Tot i així la demostració dels més de sis mil voluntaris que en moments determinats hi ha hagut netejant platges demostra que la societat civil encara té prou força per moure els polítics.

La fragilitat d’un Estat sense recursos

En les darreres dècades hem anat venent el patrimoni col·lectiu de l’Estat ja sigui privatitzant-lo o bé simplement dilapidant-lo. Un Estat ben dotat amb un dispositiu de Protecció Civil no polititzat i professional hauria pogut fer front a la crisi sense prendre la insolidària decisió d’allunyar el Prestige i provocar el caos i la contaminació que tant ha malmès la costa gallega i del nord d’Espanya.

La manca de grups polítics ecologistes

Al nostre país la voluntat per conservar el patrimoni i gaudir d’un bon entorn s’ha radicalitzat per convertir-se en oportunisme polític. Si al país hi hagués tradició ecològica en la política, hauríem gestionat l’accident del Prestige amb més professionalitat i ens adonaríem que les acaballes del segle XX i, especialment, el segle XXI són els de l’ecologia. Tot just és el moment de començar.

Els científics polititzats

Un dels aspectes en què s’ha passat més de puntetes en l’assumpte Prestige és la responsabilitat dels científics com a experts. El fet que organismes com el Consejo Superior de Investigaciones Científicas i les universitats mateixes s’hagin polititzat propicia el mutisme i la connivència amb els poders polítics d’un estament social que hauria de ser objectiu. La por causada per la inseguretat laboral en els centres de recerca tampoc facilita la llibertat d’expressió.

La necessitat de l’economia solar

El lema “Nunca Mais” ha ressonat per tota la península i ha reunit més de dues-centes mil persones. Ha propiciat una pluja de voluntaris i un sentiment de solidaritat arreu de l’Estat espanyol. Tanmateix, aquest desig que mai més el mar es torni a embrutar només es podrà aconseguir si abandonem la dependència del petroli. No n’hi ha prou amb la solidaritat i el voluntariat si no hi ha una decidida voluntat d’estalviar energia i invertir en energies renovables. Des de l’1 de gener de 2003 podem escollir companyia elèctrica. Ja hi ha empreses que comercialitzen electricitat produïda amb energia eòlica i solar. Cada dia tenim més opcions que no ens pensem per contribuir a fer avançar l’economia solar. Podem continuar cridant, plorant i fer de voluntaris cada vegada que hi hagi un desastre, però el veritable compromís el tenim amb l’economia solar.