Viure laicament?, em pregunto a la llum de la concepció de la laïcitat com a opció personal d’enteniment de la persona i de la societat des de l’humanisme liberal –en el millor sentit d’aquest concepte–, és a dir, des de l’assumpció del lliurepensament com a actitud vital, com a mètode de recerca de la veritat i com a filosofia del present en contraposició amb la metafísica o filosofies del més enllà. En aquest sentit, el laic no solament es desadscriu de qualsevol religió, sinó que afirma amb rotunditat la seva opció humanista. El laic, en aquesta accepció que és la meva, no és un cristià, un hebreu o un musulmà “no practicant” o “no creient”, sinó que pertany a un univers diferent. No es defineix pel que no és, sinó que, al contrari, proclama afirmativament la seva creença en l’ésser humà. Pot ser ateu, agnòstic o fins i tot vagament deista, com Francesc Pi i Margall, però circumscriu l’àmbit de les seves preocupacions a la dimensió de la vida humana.

El laic, si és ateu, no converteix el seu ateisme en religió, ni encara menys en religió d’Estat, única, veritable i obligatòria. L’ateisme del marxisme-leninisme de tipus soviètic era profundament antilaic perquè suposava la total anihilació de l’autonomia i del lliure albir dels éssers humans¹. El desert moral de Rússia avui no és el resultat de la caiguda del mur, sinó la conseqüència del fet que el mur va existir durant dècades.

El laic és un lliurepensador. Els fidels d’una religió no són lliurepensadors perquè renuncien a la investigació sobre el seu origen, la seva vida, els seus valors i la seva felicitat per donar-se al sistema establert i tancat de creences de la confessió a què pertanyen. Religare, solen explicar alguns catòlics més oberts, unir els homes entre ells, aquest és el significat de la religió que la fa més humana, més accessible. Discrepo d’aquesta interpretació suavitzadora: la religió pot ser que uneixi les persones, però en la submissió a una autoritat externa que parla i actua en nom d’un déu. La religió només es comprèn associada a la minoria d’edat de la humanitat i és incompatible amb la llibertat.

En paraules de Fernando Savater, “el pensamiento laico apuesta por la razón frente a la revelación, por los acuerdos y pactos frente a los dogmas, por la satisfacción del cuerpo frente a la penitencia del alma, por lo relativo y probable frente a lo absoluto y nunca visto”².

Esperanza Guisán considera, amb provocativa raó, que “algunos católicos pueden, no sin dificultades, ciertamente, ser buenos ciudadanos, es decir, individuos autodesarrollados, libres y solidarios, pero a la mayoría de ellos les resulta bastante difícil, cuando no imposible”³. En els catòlics, en efecte, es produeix una alienació total de la capacitat de pensar èticament que és substituïda per l’autoritat moral dels clergues. Avui pot dir-se que això és així en la majoria de religions conegudes i que la pèrdua de llibertat personal –de llibertat interior atacada per la manipulació supersticiosa i per mecanismes de caràcter sectari, en alguns casos; de llibertat exterior, quan la religió es val de la policia o de bandes tolerades de fanàtics– es produeix en totes les versions fonamentalistes dels diferents credos.

Es preguntava Mark Twain, en un llibre que no es pogué publicar fins cinquanta-tres anys després de la seva mort i que en castellà ha recuperat Mario Muchnik, si la religió cristiana prevaldria sempre, responent-se que “no hay razón alguna para pensarlo: antes que ella hubo mil religiones. Todas están muertas. Hubo millones de dioses antes de que se inventara el nuestro. Enjambres enteros de dioses han muerto y han sido olvidados hace mucho tiempo. El nuestro es, de muy lejos, el peor Dios nacido de la imaginación enfermiza del genio humano […] Pienso que la cristiandad y su Dios han de seguir la misma regla. Han de morir cuando les llegue su turno, y hacer lugar a otro Dios y a una religión más estúpida”⁴.

Per als lliurepensadors⁵, les religions dogmàtiques que situen la revelació, Déu, el ritual o les creences per sobre de l’experiència i de les necessitats humanes fan un magre favor a l’espècie. Els mites i llegendes de les velles i de les noves religions –que no deixen de tenir un interès cultural– es mostren incapaços de superar el més mínim test de racionalitat científica. L’evidència condueix a considerar que la naturalesa comença i acaba en ella mateixa, encara que és cert que només la coneixem en una part petita, per la qual cosa lògicament la humanitat ha de mostrar-se obertament partidària del progrés i de la llibertat de la ciència. Les religions, sovint, es converteixen en obstacles a aquesta llibertat de la ciència, per preservar la supremacia del que és teològic sobre el que és humà.

El laic lliurepensador considera que les promeses de salvació immortal o les amenaces de condemnació eterna són elements profundament distorsionadors de la llibertat de consciència. En primer lloc, perquè alienen homes i dones de la realitat present i de les seves preocupacions, de les seves grandeses i misèries, de les seves alegries i tristeses, per embolcallar-los en el son o en el malson d’ultratomba. La vida mereix ser experimentada en la seva plenitud, perquè és el nostre bé més preuat, que no resulta lògic malgastar. En segon lloc, l’alienació religiosa és una excusa per suportar la situació actual, sigui quina sigui, sense ímpetu ni il·lusió per la reforma o la rectificació de les injustícies. El laic s’enfronta amb les coses com són, sense pal·liatius, i això constitueix un estímul per al progrés i una raó per al compromís social.

Encara que el lliurepensador pugui reconèixer les aportacions positives de les religions en la construcció de regles de conducta individuals i col·lectives, no pot oblidar que la moral religiosa fa dependents a les persones d’una autoritat aliena a elles mateixes, per la qual cosa cal afirmar la primacia de l’ètica com a manifestació autònoma del pensament humà. L’ètica no requereix ni una inspiració ni una confirmació de caràcter teològic o ideològic, sinó que troba les seves arrels en les necessitats i els interessos humans.

El laic lliurepensador només és intransigent amb el respecte universal dels drets humans, la plasmació dels quals, en els diversos documents històrics durant els últims dos-cents anys considera com un cos jurídic nascut de la consciència social d’un món que es descobreix a si mateix com la pàtria comuna de la humanitat. Lògicament això implica la progressiva implantació de la democràcia participativa i l’extensió de la tolerància que troba com a únic límit la intolerància contra els intolerants.

El laic accepta, sense dificultats, la convivència amb els creients de totes les religions que entenguin el valor de la diversitat i del pluralisme, atès que el laic veu en tots els éssers humans els seus germans, els seus conciutadans. Per aquest motiu, la contribució educativa del Moviment laic i progressista⁶ és insubstituïble en la construcció d’una societat democràtica. Els moviments educatius religiosos separen la gent en comunitats i fins i tot els que accepten persones no adscrites són incapaços d’evitar l’aflorament de la diferència entre “els nostres” i “els altres”. En el moviment laic tots, els humanistes i els creients de qualsevol religió, són iguals. La laïcitat és una escola de ciutadania⁷. El laic demana, de forma natural, respecte pels valors i les pràctiques que configuren la seva vida privada i pública. En una societat com l’espanyola que comença a acceptar les diferències religioses pot donar-se la paradoxa que en un sopar d’amics o en un banquet oficial es tracti d’oferir a cada comensal aliments permesos per la seva religió, mentre que als laics, valgui l’expressió, se’ls condemna a combregar amb rodes de molí. És que serà menys rar en aquest país ser musulmà o jueu que laic? Hi ha una curiosa solidaritat entre les religions del Llibre, potser perquè totes elles mantenen milers de funcionaris al seu servei. Des d’aquesta perspectiva la creença en un déu revelat constituiria un signe de respectabilitat del qual estaríem exclosos els laics. La tolerància entre els diferents credos –per si mateix un valor positiu– es torna reticent i barroera a l’hora d’admetre les persones que no tenim religió. A tots nosaltres ens correspon unir els nostres esforços per reivindicar públicament la grandesa i la dignitat de ser, simplement, homes i dones lliures.

1. Per això, potser escrivia Adolfo Marsillach (Tan lejos, tan cerca, Tusquets, Barcelona, 1998, págs. 343-344): “Soy demasiado escéptico como para recibir consignas sin rechistar. En cuanto a los comunistas, con los que había flirteado algunas veces, bueno… carecen de sentido del humor. Se toman todo tan en serio…, sufren demasiado”.
2. Savater, Fernando: “La venganza de la momia”, a El País, 11 de desembre de 1990. Amb aquesta cita del professor basc acabava el llibre de Javier Figuero, Si los curas y frailes supieran…, Espasa, Barcelona, 2001, una visión laica de la historia de España.
3. Guisán, Esperanza: Ética sin religión, Alianza, Madrid, 1993, pág. 27.
4. Twain, Mark: Reflexiones contra la religión, Trama, Madrid, 2001, págs. 39-40.
5. Cfr. “Humanist manifesto II (1973)”, en Lamont, Corliss: The philosophy of humanism, Continuum, New York, 1982 (6th edition), págs. 290-300.
6. Només com a exemple, vid. l’Ideari de l’MLP editat per la Fundació Ferrer i Guàrdia.
7. Sobre les experiències d’educació en el temps lliure amb participació d’immigrants, és molt interessant el monogràfic “La immigració a l’esplai”, en Tercer Segona, 2002, núm. 6, págs. 9-22, la revista d’Esplac.