La por davant la mort és fruit de la ignorància. Tan sols la menció de la paraula mort posa nervioses a la majoria de les persones. Això és degut en gran part, al fet que la societat actual es troba centrada en uns models d’èxit i de bellesa associats a estereotips de joventut. Vivim d’esquena a la mort, procurem viure com si aquesta realitat quotidiana no existís, i potser la temem tant perquè, de la mort ho ignorem tot. El que és curiós d’aquest paradigma, és que ho ignorem tot entorn de la mort perquè la mateixa por que ens provoca pensar-hi, ens porta a viure com si no existís. Aquesta por visceral es troba ancorada en el més íntim de la majoria dels éssers humans, en part a causa de la creença que, després de la mort del cos físic ja no hi ha res més, s’acaba tot, no ens espera res, …negror, …buit, …punt final. Aquesta limitada concepció de la realitat contrasta amb els testimonis positius que ens descriuen aquells que han estat prop de la mort i, sobretot, dels que han viscut una experiència de mort clínica temporal i han tornat a la vida.

Però, abans d’aprofundir en aquestes experiències, convé investigar les raons que ens fan creure que la mort és el punt final de la vida o de la consciència.

Hi ha dos factors dominants en l’arrelament de tal creença. Per una banda tenim els condicionaments religiosos, entestats a vendre’ns unes imatges de resurrecció dels cossos en un cel concebut com un paradís etern, o en l’oposat, un infern també etern, els quals ens resulten una mica folklòrics, passats de moda i poc creïbles per part de la societat actual, més culta i raonadora. L’altre factor de negació està estretament lligat a aquest excés de racionalisme imposat per una cultura “científica” i cientista, en què els déus de la religió han estat suplantats pels déus del laboratori, les equacions matemàtiques o la taula periòdica. “Tot el que no pot ser provat en el laboratori de forma objectiva i racional, simplement no existeix”.

Experiències properes a la mort

Per sort, des de la dècada dels setanta, nombrosos investigadors i científics seriosos i respectables es van atrevir a abordar l’espinosa qüestió de les experiències properes a la mort que relataven nombrosos pacients d’hospitals o persones que havien patit un accident o un infart, el qual els havia portat a romandre clínicament morts durant uns instants, diversos minuts i fins i tot algunes hores en casos molt espectaculars.

Després d’analitzar milers de testimonis d’experiències properes a la mort o de morts clíniques temporals, es va constatar una sèrie de patrons comuns, que van ser observats tant per la coneguda doctora en psiquiatria Elisabeth Küblker–Ross, com pel popular psicòleg Raymond Moody –autor del cèlebre llibre Vida després de la vida– i molts d’altres investigadors.

La majoria dels que han tingut el valor de relatar les seves experiències ens expliquen els canvis de percepció i consciència que experimenten, essent freqüent veure’s flotant fora del cos i observant el que passa al seu voltant en el precís moment en què el cor deixa de bategar.

Molts es troben deambulant pel quiròfan, per les sales de l’hospital o pel lloc de l’accident, o visitant els seus éssers estimats que són a molts quilòmetres de distància. Són nombrosos els casos que parlen de sentir com s’eleven i es veuen travessant un obscur túnel, al final del qual apareix una brillant i majestuosa llum que els omple de pau, amor, felicitat i plenitud, o es troben al costat d’éssers estimats i familiars que van morir abans –o en el mateix accident, encara que la persona no ho sabés. Alguns viuen experiències místiques i transcendents, i noten una comprensió del perquè de totes les coses i una expansió de consciència que els resulta molt difícil d’explicar un cop retornen de nou a la vida física. La majoria accepten malament que quan es trobaven a la Llum els diguessin que havien de tornar, perquè la seva tasca, missió o feina a la Terra no s’havia acabat. Alguns es resisteixen a tornar i se’ls ha de recordar el que encara els queda per fer aquí.

El fet més transcendent d’aquestes experiències sol passar quan el cor comença a bategar de nou i aquestes persones recuperen la seva consciència unida al cos físic. A partir de l’experiència, la majoria tenen una visió de la realitat més àmplia, menys condicionada per factors socials, religiosos o culturals, són més espirituals encara que menys religiosos, els canvia la percepció del temps i de l’espai, i és freqüent que abandonin l’hàbit de portar rellotge. Sembla que troben un sentit més gran a les seves vides i comencen a interessar-se més en l’ajut als altres i en la millora de la societat o del medi ambient, que en qüestions personals i egoistes. Però, sobretot, l’experiència els suposa perdre per sempre la por a la mort.

Molts metges i científics reduccionistes insisteixen que aquestes experiències són provocades per substàncies al·lucinògenes que genera el cervell davant el fort xoc que suposa l’aturada cardíaca o la mort clínica o per la manca d’irrigació sanguínia o d’oxigen al cervell. Però la minuciosa investigació portada a terme per prestigiosos metges, com el pediatre clínic americà Melvin Morse o el cardiòleg britànic Sam Permia, han constatat que aquella hipòtesi no pot explicar el conjunt de les experiències properes a la mort i, a partir de les seves investigacions, s’aventuren a afirmar fins i tot que han constatat quelcom tan transcendent com que: “la consciència sobreviu a la mort del cos físic“.

Moribunds i desconsolats

Davant de totes aquestes evidències, sembla paradoxal que a Occident continuem tement la mort i no sapiguem com respondre davant la sobtada o potser esperada pèrdua d’un ésser estimat, que ens submergeix molt sovint en una mar d’angoixa i de dolor, i fins i tot ens fa entrar en profunds estats depressius.

Viure d’esquena a la mort i intentar ignorar-la ens dificulta enfrontar-la de forma lúcida i positiva; però, sobretot, ens impedeix viure l’acompanyament dels malalts terminals o de les persones moribundes, de forma que es puguin portar a terme aspectes tan transcendentals com acomiadar-se dels éssers estimats, reconciliar-se amb les persones amb qui hi havia conflictes de relació o posar ordre en la vida que s’està a punt d’abandonar.

En tot aquest procés, la sinceritat i el fet d’ésser a prop del moribund, escoltant-lo o simplement reconfortant-lo amb la nostra presència, són les millors eines de què disposem, unides a les de l’afecte, la comprensió i l’amor sincer, i tenint molt present que, en tot moment, l’esperança és l’últim que s’ha de perdre.

Per desgràcia, són moltes les persones que queden atrapades en la pena i la desesperació i viuen en el constant record i en el dolor que els ha suposat la pèrdua de l’ésser estimat. Allò que és més terrible d’aquesta situació tan negativa, és que les paraules de consol o els consells de familiars i éssers propers, no solen servir de gaire i no sembla que ajudin a sortir de l’obscur pou de dolor en què els ha submergit la pèrdua. Les experiències dels qui han estat clínicament morts i han tornat, així com les freqüents i estranyes comunicacions, somnis o visions, en les quals l’ésser que ens ha abandonat intenta transmetre un missatge de tranquil·litat i ens fa saber que està bé i que desitja que estiguem bé, són de gran ajuda i consol.

Els records de vides passades

La contribució més gran que ha rebut Occident per enfrontar-se, sense por, a la mort, potser ens arriba per mà dels psicòlegs i terapeutes que han recorregut a les regressions o a les teràpies regressives, a vides passades. A través d’aquestes experiències arribem a ser conscients que aquesta no és la nostra única existència i que, potser, com diria el doctor i terapeuta regressiu José Luís Cabouli, “vivim una sola vida, però en molts cossos i personalitats diferents”.

Les populars obres del psiquiatre americà Brian Weis, Moltes vides, molts mestres o Llaços d’amor, han fet possible que milers de persones obrin la seva ment i coneguin les immenses possibilitats de les teràpies regressives.

Quelcom que també sorprèn gratament, són els treballs d’investigació portats a terme durant més de 20 anys per Ian Stevenson, que ha recollit més de 2.500 testimonis fidedignes de nens d’arreu del món que recorden espontàniament les seves vides passades. Aquests nens diuen que han estat una altra persona, que han viscut en un altre lloc i han tingut una altra família. La majoria, quan se’ls fa cas i se’ls porta allí, poden, sense haver-hi estat mai abans, reconèixer els carrers, les cases i les persones que van ser la seva família, cridant-los pels seus noms i recordant-los anècdotes que van viure quan aquest nen tenia un altre cos i una altra personalitat.

Viure plenament i conscientment, sense por a la mort

Són nombrosos els psicòlegs que intenten desautoritzar les evidències al voltant de la pervivència de la consciència més enllà de la mort del cos físic, i que insisteixen que es tracta d’hàbils recursos de persones de ments fràgils o excessivament crèdules, que es creen estratègies per eludir la por a la mort o a allò que és desconegut. Altres critiquen als que creuen en la vida més enllà de la mort, i els acusen d’estar tan polaritzats en la seva hipotètica vida millor en el més enllà, que s’obliden o no es preocupen de viure la seva realitat present.

Potser es donin casos que justifiquin aquestes crítiques, però la meva experiència personal de mort clínica temporal i els centenars de testimonis que hem pogut recollir, aporten una altra visió dels fets. En realitat, la majoria dels que han aprofundit en les experiències properes a la mort o en les teràpies regressives de vides passades i, sobretot, els qui han experimentat una mort clínica temporal, solen tenir en comú una capacitat més gran per viure una vida plenament i conscientment, sense pors ni traumes bloquejadors, viuen intensament cada moment i intenten portar una vida útil i positiva per a un mateix i per a la societat, i sobretot: viuen sense por a la mort. Per tot això, com a conclusió, ens atreviríem a dir que: la mort ens ensenya a viure. I fins i tot, parafrasejant el títol del meu últim llibre: la mort és el naixement a una nova vida. Una vida més lúcida, més conscient i viscuda en plenitud.