Ha començat l’any 2002 i els mitjans de comunicació han entrat en una davallada qualitativa que sembla no tenir fi. La batalla entre el dret a ser informat i la voluntat de fer diners dels propietaris dels mitjans es decanta de forma descarada a favor dels segons. Fins i tot els pocs mitjans de comunicació que depenen de les administracions públiques es deixen dur per aquest pendent. Alguns, a més, hi barregen una “caspa” ideològica repel·lent.

Aquesta “deriva” és especialment grotesca pel que fa a les cadenes de televisió. A Catalunya se sintonitza un dels canals més antiquats de televisió que emeten arreu del món: Televisió Espanyola. Tots els valors carrinclons i condemnats a canviar pel sol fet del pas del temps hi troben suport. O valors i hàbits culturals que són aliens a comunitats autònomes com la nostra. La superposició de “coplas”, famílies clàssiques, capellans i monges, pel·lícules espanyoles de fa trenta o quaranta anys, espectacles musicals sense cap mena d’originalitat, i defensa a ultrança del Govern del PP entristeix i fastigueja.

Però a Catalunya també se sintonitzen, sense necessitat de recórrer al satèl·lit, cadenes de televisió que fan mèrits per superar TVE en “caspositat”. Parlem d’Antena 3. Però parlem també de Tele 5, que no ha sabut posar fre a l’evolució llastimosa del programa Crónicas Marcianas, de la factoria Maynat-Sardà.

TV3 ha viscut uns mesos de llibertat que ens preocupen. Set de nit, amb alts i baixos, ha trencat el sostre crític dels anteriors programes de la productora El Terrat i té molt atabalats els cristians ortodoxos liderats pel regidor de CiU de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Miró i Ardévol, i els convergents que no estan acostumats que la “seva” televisió digui les coses pel “seu” nom. Val a dir que TV3 ha sabut mantenir-se al marge del deteriorament que manifesten les cadenes privades, tot i incórrer en alguns tractes de favor polític que no s’esborren d’un dia per l’altre. L’esperpèntica presència –amb entrevista inclosa– de dirigents de CiU i del Govern de la Generalitat a la llotja de Can Barça es perpetua, ara amb la substitució del capgròs Pujol pel nou delfí Mas.

La preocupació és: “durarà gaire aquest temps de llibertat, del qual també en forma part Júlia Otero i la seva Columna dels migdies?”. TV3 busca nou director i les eleccions al Parlament de Catalunya són cada cop més a prop. Dos factors que fan témer una marxa enrera imminent.

La 2 i el K3 fan bons productes, tot i que massa sovint els reportatges que ofereixen són antics.

Com ens ho podríem fer per capgirar les audiències. Què caldria fer per què milions de persones seguissin els debats de Millennium, els reportatges de 30 minuts o els informatius de Lorenzo Milà, i que l’audiència minoritària fos per als programes que ens expliquen les aventures sexuals i sentimentals de personatges que no han fet res d’interessant en sa vida?

La televisió ha de ser, inevitablement, esclava del diner i abandonar la seva funció informadora per convertir-se en un element d’entreteniment més o menys encertat?

La resposta no pot ser que la gent que vulgui estar informada llegeixi diaris, perquè els diaris no són aliens als jocs de l’economia de mercat, i en aquests jocs la informació correcta, plural i exhaustiva, té totes les de perdre.

Són els diaris públics o els diaris de partit, obertament reconeixedors de la seva tendència ideològica, l’alternativa? Sempre ens han dit que això no té cap futur, que és tornar al comunisme o coses similars. Mentrestant, però, prosperen diaris vinculats a opcions religioses o polítiques conservadores.

Què ens queda? Internet? La ràdio? Els mitjans de comunicació locals?

En parlarem un altre dia, si voleu, però cal fer alguna cosa per arrencar dels seients amics i familiars que perden hores i hores davant un televisor que no els aporta res al seu creixement personal. Una persona, en una vida normal, passa uns 20 anys dormint. És intolerable que se’n passi uns altres 20 o més idiotitzada i anorreada davant el televisor.