L’alimentació humana ha anat oblidant els vegetals. La canalla d’avui és més feliç amb un bon plat de macarrons que no pas amb un de llenties. Tanmateix, els llegums secs procedents de les beines de les plantes de la família de les fabàcies (lleguminoses) foren conreats molt abans que els cereals. L’alimentació mediterrània per excel·lència la formen fruites, hortalisses, llegums i peix per la seva base proteica i oli d’oliva com a greix ideal. La carn era un complement dietètic per a ocasions excepcionals. Avui, els catalans mengen un mínim d’un àpat amb carn, mentre que els saludables llegums són gairebé una excepció.

Exaltar les verdures en aquests temps en els quals domina una dieta excessivament greixosa i proteica és important; especialment quan l’excés de colesterol és habitual entre el nostre jovent. Potser és bo, doncs, recordar el vincle històric de la humanitat amb les verdures. Per exemple, els anomenats jardins penjats de Babilònia no eren altra cosa que horts i vergers on es conreaven albergínies, carbassons, carabasses, llenties, pèsols, cigrons, arbres fruiters i fins i tot arròs i cereals. També és curiós ressaltar el fet que les plantes amb fruits aeris eren més apreciades que els tubercles, rizomes i altres òrgans subterranis com serien els porros, els raves, les cebes, les pastanagues o els alls.

Els horts no són altra cosa que bocins de terra sotmesos a un cultiu rotatori i intens de diferents verdures, mentre que els camps estan destinats essencialment als cereals. Les anomenades plantes hortalisses basen la seva fama en el fet de l’alta productivitat. Si observem el creixement d’una albergínia des del plançó ens adonarem que és quelcom espectacular, un miracle de la natura prodigiosa. La mida d’una albergínia, de més de 30 cm, sorprèn que la suporti una planta herbàcia escardalenca que creix en un trosset de terra de no res. Potser per això l’horta familiar és una activitat complementària per a l’alimentació de molts pobles. Sens dubte, de no ser per la tradició de la datxa russa (barraca camperola amb un trosset d’horta) l’entrada del capitalisme salvatge hagués provocat una fam canina en el poble rus.

A casa nostra fa massa anys que no valorem la qualitat del menjar que prenem i hem perdut l’interès per conrear hortalisses. L’horticultura és una activitat no sols amb un interès nutritiu sinó també educatiu atès que ens ajuda a valorar allò que mengem. Quan els esplais es plantegen activitats educatives ambientals ningú s’oblida de fer tallers sobre com fer paper reciclat i disposar contenidors de recollida selectiva per al paper usat. En canvi, ben pocs inclourien en els seus programes ambientals el conreu d’hortalisses com una activitat ambiental primordial. Curiosament, per cultivar verdures no cal disposar de terra lliure ja que n’hi ha prou amb uns tests. Tests o jardineres que, per altra banda, podem fabricar-nos amb fusta reciclada de paletes de transport o altres materials, com ara garrafes de plàstic, pneumàtics usats, etc.

Un terrat, un balcó, una finestra, en definitiva, qualsevol espai construït que li toca l’aire, el sol i la pluja, pot ser idoni per conrear les nostres pròpies hortalisses. Lògicament, la producció d’aquestes verdures serà humil i no passarà de ser-nos útil per fer tastets. Tanmateix, l’observació setmanal o diària de les plantes conreades, en el que podem anomenar el racó comestible de la llar o l’esplai, és suficient per sensibilitzar-nos sobre molts aspectes ambientals, nutricionals i agrícoles.

Un test de quaranta centímetres de diàmetre és suficient per fer créixer un parell de pebroteres que a finals d’estiu ens poden aportar un bon manat de pebrotets del Padrón amb els quals fer un pica pica d’allò més suculent.

Actualment hi ha sistemes de control de reg per degoteig molt barats, fet que permet programar la dosi d’aigua necessària per fomentar el creixement de la nostra collita sense malmetre aquest escàs recurs natural. Igualment, disposem de plaguicides biològics per si les nostres plantes sofreixen alguna malura i no cal dir que podem fertilitzar el nostre racó comestible amb el compost obtingut de les nostres deixalles orgàniques. En el context educatiu l’horticultura casolana o fins i tot urbana té un notable interès. Entre els seus avantatges esmentarem que:

• Les plantes conreades són un pont entre la cultura i la natura que afavoreix el respecte per l’entorn, en tant que aquest ens proveeix de l’aigua i el sòl per fer créixer els nostres aliments.

• Conrear ni que sigui en una colla de tests ajuda a desenvolupar un treball manual i estimula nous valors comunitaris, com ara l’intercanvi i la cooperació.

• Facilita la relació entre els veïns, especialment quan s’empren espais comunitaris com són els terrats en els gratacels.

Des de la germinació d’una llavor, la creació del planter, el trasplant a la terra del test o de l’hortet i la recol·lecció del fruit ens interessem pel clima i ens fem una mica més nostre l’entorn comú. En aquest article no hi ha espai per descriure un possible cicle anual d’hortalisses, ni les mínimes tècniques que hauríem d’aplicar, però hi ha llibres a vessar, i molt ben il·lustrats, sobre el tema.

Tanmateix, potser si que hem de donar la consigna sobre la importància educativa de plantar tomàquets, pastanagues, cols, enciams, albergínies, pèsols o pebrots fins i tot a la finestra si no tenim més espai. En definitiva, advertir que davant la tirania de la globalització ens cal reivindicar, potser més que mai, activitats tan infamades en la nostra societat com ara fer de pagès, i que els municipis han de començar a dissenyar espais d’horta familiar dins el seu terme amb el mateix zel que fan zones blaves per a aparcament dels vehicles contaminants que malmeten la nostra salut. Un municipi sostenible és aquell que valora la verdura fresca, les herbes aromàtiques…, on aquestes plantes s’incorporen, fins i tot, als jardins públics. Reciclar el paper usat és important però ho és molt més aprendre a conrear aliments saludables.