La imatge dels milers d’hectàrees inundades des de fa quatre mesos i la paràlisi de la producció continuen vigents com a teló de fons del que passa al país; dels soferts pagesos, productors, peons, comerciants, paletes, artistes, professionals, mestres…, de les colònies de soferts immigrants que van fer gran l’Argentina; de l’esforç de cadascú, en cada racó del país; de la realitat dels desposseïts, dels postergats i dels oblidats, una realitat que transcendeix les fronteres de classe i estatus. Un país amb una alta desocupació (més del 20% segons estadístiques oficials), amb manca d’inversió, amb comerços i empreses que fan fallida, sense serveis eficients, amb més de la meitat de l’economia informal o en negre, obligat a una bancarització forçosa i a la congelació dels dipòsits i dels estalvis –es poden únicament retirar 1000 pesos al mes–, amb la cadena de pagaments trencada, amb una societat descreguda en la qual els jubilats i els que tenen estalvis fan interminables cues a la banca estrangeritzada. El procés d’obertura sense restriccions al capital estranger, la liberalització, les privatitzacions, la desregulació, la flexibilitat laboral, la panacea de fi de mil·lenni que abracem, encaminada al fracàs. No es tracta ja de discutir la seva aplicació, el seu èxit o fracàs sinó la seva falta de visió estratègica. En una societat acostumada des de 1930 a la imposició per la força de les polítiques, al triomf del més fort, on les idees del pensament únic voraç s’imposen sense equilibris ni polítiques d’Estat que contrarestin els seus efectes arribem a la pitjor crisi política, social i econòmica des del retorn de la democràcia.

Entre la ineptitud de De la Rúa, l’ortodòxia entreguista de Cavallo, el mirar cap a un altre costat del que queda d’aquella Aliança triomfant només dos anys enrera i la voracitat d’un peronisme que sembla nascut per ser govern o no ser, la República s’esvaeix. Després d’uns saqueigs, la preparació dels quals encara no ha estat aclarida, de les caceroladas de la classe mitjana, de la repressió policial, de la irresponsabilitat d’escollir un president demagògic que va durar només una setmana, el peronisme té el dret i la responsabilitat de nomenar un president i ha escollit la figura de Duhalde, el derrotat en les eleccions presidencials i recent triomfador en les legislatives d’octubre a la província de Buenos Aires, una de les potencialment més riques de l’Amèrica Llatina, la qual cosa sembla portar una certa pau social; els bombos i la litúrgia peronista tapen les cassoles. És increïble la seva capacitat, com a partit pràcticament hegemònic –en governar 14 províncies, centenars d’intendències i especialment la majoria de les estratègiques comunes del Gran Buenos Aires on la pobresa ha crescut sense límits i on van començar els saqueigs de pobres contra pobres–, d’unificar-se ràpidament, de refer-se de l’error del president interí i assumir novament els destins del país. Tanmateix es troba davant el transcendental dilema que marca la seva existència. Continuar envoltat de personatges nefastos, apostar per les polítiques assistencials i clientelars, insistir en un populisme arcaic, imposar el seu poder com si aquest fos etern o replantejar-se la manera de fer política, concertar amb l’oposició, buscar la distribució de les pèrdues i dels beneficis, la redistribució de la riquesa, la consolidació de la democràcia i la dignitat de l’ésser humà com a premisses. El nomenament d’un gabinet dèbil que reprodueix el seu poder territorial de la província de Buenos Aires augmentant el centralisme no és un bon començament. Han de tenir clar que no han guanyat cap elecció, que el govern serà jutjat permanentment per la gent i que l’establishment amagat espera una sortida ortodoxa i repressiva fora del sistema.

Com a societat ens esperen també reptes: articular el teixit social; convertir les protestes i aldarulls, que fan un cert tuf de dretes i que critiquen igualment tots els polítics, en participació ciutadana, en organitzacions no governamentals i veïnals fortes; involucrar-se molt més en el destí de la nació, per sobre dels interessos particulars. Els països industrialitzats i els organismes internacionals de crèdit també tenen la seva responsabilitat en la reconstrucció d’Argentina. Òbviament no són responsables de la improvisació de la classe dirigent del país, però sí de les injustes imposicions de permanent ajust, que van aprofundir la pobresa i la manca de ciutadania, i de l’aprofitament de la debilitat econòmica argentina. Les companyies estrangeres guanyen fortunes a Argentina, milions que giren immediatament a les seves filials en els països centrals sense pagar els impostos corresponents ni brindar serveis eficients amb la inversió adequada, fins i tot en aquells llocs no rendibles ja que molts són serveis essencials i els seus voluminosos guanys els hi ho permetrien. La solució argentina no sembla a simple vista senzilla, es tracta de coordinar múltiples factors, la responsabilitat empresarial (especialment de la gran majoria d’empreses estrangeres) en el destí del país, la comprensió i la sinceritat dels organismes internacionals i els països industrialitzats, la serietat de la classe dirigent del país, que portin a una institucionalització de l’Estat, a polítiques consensuades i a una participació real de la ciutadania que deixi de banda la crítica permanent sense propostes tan típica dels argentins. Potser la crisi argentina sigui la primera del mil·lenni que demostri el còctel explosiu que s’obté de la barreja d’uns dirigents preocupats per les prebendes i pel seu propi destí amb les polítiques neoliberals impulsades com a salvació i amb la passivitat de la ciutadania fins que el conflicte esclata. És el moment de buscar un altre tipus d’alternatives per als països no desenvolupats.