L’estiu és temps de transpiracions i de lectures, entre d’altres ocis. Em canvio de samarreta i vaig a la taula de novetats de la llibreria més propera. Tot són best-sellers amb la faixa de menys o més qualitat. L’edició en català ha perdut risc i intencionalitat. Amb la obsessió de normalitat i la concentració editorial editem Noah Gordon i no editem Maurice Blanchot, per exemple. Tot és paperassa efímera.

El juliol és urgent. Tot s’ha d’enllestir abans no comenci l’abisme de l’agost. Després resulta que no n’hi havia per tant i arriba setembre i tot és igual, sant tornem-hi gloriós doneu-nos feina, la mateixa de sempre. L’agost, però, ja fa temps que s’ha convertit en l’aglomeració de la vacança. I la lectura és una activitat posposada que a l’estiu té la seva excusa inevitable. Ens emportem la protecció solar i una pila de llibres que fa temps hauríem d’haver llegit. Resultat: una insolació. Un excés de literatura de temporada i una cremada de bons propòsits.

***

Aquests turistes són els del darrer estiu de la pesseta. L’any vinent l’euro ens farà més iguals i els viatgers podrem valorar amb més facilitat la clatellada internacional del vermut vora mar. El turisme és una invasió de bàrbars amb roba interior. Hem confós el cosmopolitisme amb l’explotació d’immigrants i l’assalt desorganitzat de nòrdics assalariats. Avui el passeig de Gràcia sembla Platja d’Aro i el transitar boví del turistam es mira els edificis com qui bada per un parc d’atraccions temàtic amb un gelat regalimant.

***

Es dispara una alarma abandonada d’agost i ni els lladres ni la policia li fan cap cas. Només jo, solitari, espero el curtcircuit d’una tempesta d’estiu que aturi aquesta barrina intermitent. El temps es fixa amb aquesta perforació del silenci i la xafogor. No passa res. Tothom és fora. A l’edifici li cruix l’estructura, a la ciutat li sua l’asfalt. Tot són intermitències inútils. Amb les vacances m’han fet l’encarregat d’aquest casal o m’ho sembla. Ahir una canonada del carrer va rebentar i quan me’n vaig fartar de veure la font inestroncable de la companyia d’aigües rajant carrer avall vaig trucar la guàrdia urbana. Gairebé he hagut de passar el motxo. El periquito de la veïna no té menjar. El de la botiga d’abaix ha rebut una comanda endarrerida i ara tinc un munt de caixes al rebedor. També he arreplegat tres gats i dos gossos, bestioles aviciades i abandonades que quan marxa l’amo no saben què fer. Ben bé aquesta és l’època de l’any més moguda.

Hi ha el mantra ruc de la cançó de l’estiu, les deshores alimentàries d’uns espagueti i una amanida al tornar de la platja, el xipolleig de la canalla –autèntics posseïdors de les vacances–, el dessalar-se d’una dutxa freda, l’erotisme medicinal de les cremetes hidratants i el temps aturat en una migdiada, només el cric-cric dels insectes treballa sota el sol i la pinassa. En la buidor d’activitat m’ataca el tòpic –i el tròpic.

***

La calor m’estova la intenció. Pateixo la síndrome de la màniga ampla. Tot m’està bé: un arròs covat o una disminució de metres quadrats. Sortim de la ciutat per aglomerar-nos en un apartament o en una carretera comarcal, finalment, el nostre gregarisme ens condueix a la incomoditat permanent. Sortim de casa per enquibir-nos en un indret més petit i mal preparat, tot sigui per canviar, per trencar la rutina laboral.

Una altra cosa són els qui dediquen la vacança al viatge. Desastre igual. Sota la calda es dediquen a la pràctica de la visita fora d’hores, inoportuna; quan les ciutats tenen el rovell tancat per vacances. Bruce Chatwin mai no ho faria. Mala cosa bellugar-se a l’estiu. Així d’estovat m’amago a l’aire condicionat d’uns grans magatzems que mai no tanquen.

***

Ara que les escoles de l’opus són tancades de vacances, malgrat els diners públics de doña Carme Laura, m’agafa l’esgarrifança de l’immediat futur polític. Hi ha una trinitat que em fa patir: Pujol, Maragall, Mas. Cap dels tres no em proporciona una migdiada tranquil·la, ben al contrari, cadascun amb el seu estil m’inquieta profundament. Escric això mentre estic en una pedania de Riudecols, Les Irles, i això em fa pensar en el president més discret i desconegut: Josep Irla. Miro el paisatge i constato que no tenim líders, en el sentit més bo del terme. L’allunyament entre societat i política també passa per la falta de models, els polítics s’allunyen de la gent i viceversa, no és res nou, però si miro els caps visibles de l’arc parlamentari m’ataca la desesma. Només un relleu generacional profund ens pot portar alguna esperança, encara manen els qui van pactar la transició directa o indirectament, la boira és ben espessa.

***

La calor, de la mateixa manera que em converteix en tolerant tropical, em transforma en intransigent. M’irrita i fa que tot ho vegi cremat, inadmissible. L’estiu i l’hivern són així, no tenen matisos, o blanc o negre. A l’estiu, amb la calorada sóc víctima de la suada ofegadora i m’enfonso en la meva pròpia transpiració. Amb la canícula es cometen crims per intolerància, per aclaparament, per falta d’aire fresc, perquè vivim sota la calda o sota l’aire enrarit dels condicionadors que refresquen fins a l’enviciament. Obro la dutxa i miro el rellotge, la matinada avança amb l’insomni.

***

Obres. La ciutat a l’estiu sempre és en obres, les públiques de millora interminable i les privades d’especulació permanent. L’edifici enderrocat ha deixat en la mitjanera una fotocòpia de les vides passades. Panys de paret enrajolats, papers pintats amb l’ombra fòssil d’una llibreria, la cresta esgraonada d’una escala que ja no existeix. La petjada que ha sobreviscut a la devastació de la demolició, i que ara mareja, sense terra ni sostre, sense casa. Ara només hi ha un quadriculat divers i brut, escurat de la seva dimensió.

***

El cartell de “tancat per vacances” a les portes de la majoria de botigues de la ciutat és una alegria. Els botiguers, després de despenjar el rètol de les rebaixes, han col·locat el de tancat per vacances, probablement no pas per gust sinó més aviat preveient la fugida inapel·lable de la clientela. És una joia aquesta treva venedora, serveix per constatar que es pot sobreviure sense tant de comerç, sense tant de consum que ens hipoteca. No cal fer-se l’auster eremita, ni l’apocalíptic de la caverna comercial d’en Saramago, és una qüestió d’higiene material. El cartellet de “tancat per vacances” ens neteja d’andròmines. Amb els “tot a cent” tancats s’estronca la compra compulsiva, l’adquisició irreflexiva de coses.

Es fa curt aquest dejú comprador, ens caldria mig any com a mínim amb només els productes bàsics. Ens hem acostumat, la dinàmica del sistema ens ha obligat, a llençar i comprar amb una velocitat gairebé mensual. Els objectes de la vida quotidiana ja no es reparen, es “reciclen” llençant-los a l’abocador més proper.

Però la fal·lera consumidora, no ens enganyem, no ha cessat, s’ha traslladat. Ara són les paradetes efímeres, les botigues de poble, les qui reben l’allau comprador. Els turistes volen souvenirs i els estiuejants necessiten embalum logístic. Però a la ciutat tot sembla en calma, quiet, amb el tràfic assenyat, sense la cridòria del “caixa cobri”. Els nostres objectes, sense recanvi possible, envelleixen plàcidament.

***

Després de la transpiració ve la set. Em planto en una barra de bar i l’estiuejant del costat demana un cafè, després prega que li sigui portada una gasosa, seguidament barreja els dos líquids i provoca l’esclat del record. Aquest senyor s’està prenent un suau (nom posat en honor als soldats algerians al servei de França); combinat que va estar de moda i fou la beguda oficial i refrescant d’alguns avis en procés de traspàs. Ara l’estiuejant l’ha hagut de demanar per parts perquè el cambrer no l’hagués entès si ell li demanava un suau sense més explicacions. Cada estiu té el seu refresc, des de la grosella a les begudes isotòniques cada set té les seves preferències. Al final per la set aigua, com deia l’àvia, però la sofisticació ens demana sucres per allargar la beguda. Aquesta deshidratació permanent que provoca la calor vol líquid, vol la beguda refrescant que cada estiu ens porta.

L’estiu és l’estació de l’any que més s’acosta a l’abolició del temps, a la seva desaparició. Si més no a l’estiu es difuminen els horaris, es desgavellen i per un moment s’obliden. L’oci i el clima afavoreixen aquest miratge d’absència del temps. Tot llisca sense més, els rellotges resten oblidats a la tauleta de nit i ens deixem anar als impulsos més immediats i naturals; la set, la gana, el sexe, la son o el badoqueig irreflexiu. Llavors, en un llampec fugaç, ens creiem que el temps no existeix i que vivim en un continu sense fragments ni evolució. La propera obligació és desconeguda, per tant no existeix. L’horari, explicació de butxaca del que és el temps, no existeix. Així que puc oblidar-ho tot, només sóc present. Sense memòria no hi ha temps i l’estiu viu sense records, sense temps.

***

Al final l’estiu –tan tòpic– embafa. Ja n’hi ha prou de samarreta i calça curta, de desgavell, de calda desmanegada. Vull l’etiqueta estricta de l’hivern, l’ordre del fred, la introspecció de la pluja. Si més no el preludi decadent que és la tardor. Faré ús de la llibertat de la peresa i me’n tornaré a treballar.