Ascensión Tejerina és la Gran Mestra de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, és a dir la presidenta ‘aquesta organització. Ascensión viu a Sevilla i és assessora fiscal.

– És un fenomen històric i sociològic complex, que ofereix moltes perspectives. La maçoneria contemporània, anomenada especulativa, deriva de les antigues germandats de picapedrers lliures o maçoneria operativa. D’aquesta s’hereten els ritus iniciàtics, els símbols constructius i els costums pedagògics amb què s’organitzava la vida de les lògies. Però quan la maçoneria canvia el món de la pedra pel de les idees, és a dir, quan passa de ser operativa a especulativa, s’expressa en l’àmbit de la producció intel·lectual, en un sentit ampli, deixant la construcció de catedrals i grans edificis.
D’altra banda, la maçoneria és una societat fraternal iniciàtica que ofereix una atmosfera de treball que permet plantejar la millora de l’ésser humà, dins el seu entorn social, tot fonamentant-se en tres principis: el de Llibertat, el d’Igualtat i el de Fraternitat. Entre els germans i les germanes maçons no s’ha de fer cap distinció de raça, religió, creença, ideologia, posició social o econòmica. Per a la maçoneria, l’ésser humà és amo dels seus pensaments i actes. Els maçons són, i han de ser, essencialment lliures.
Resumint, també podem dir que la maçoneria és una filosofia de vida, un mètode i un compromís, en tant que proposa un procés de reflexió que duu a la presa de responsabilitat de l’individu, amb ell mateix i amb el món, amb una finalitat constructiva, educativa i ètica.

– Per a una maçoneria com la que practica la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, només una persona moderna podria acceptar el repte que suposa el qüestionament que implica el mètode maçònic. Però és veritat que algun dels seus elements, aïllat, podria semblar-nos anacrònic. La pràctica maçònica exigeix la reconstrucció del progrés ètic de l’home, des dels seus orígens, i és per això que en la seva tradició s’hi recullen mites i llegendes bíblics i grecs, usos dels maçons operatius medievals i cavallerescos, i referents ètics i de pensament del segle XVIII, així com debats sobre les qüestions més controvertides dels nostres dies. És com si la maçoneria tornés a viure les fases de l’evolució de la humanitat, almenys des de la perspectiva occidental. És aquesta profunditat de mirar enrere que ens permet escollir lliurement les possibilitats de projectar-nos cap al futur.

– La maçoneria porta, en la seva essència, el germen del progrés. Una de les seves metàfores és la transformació de la pedra bruta en pedra cúbica, és a dir, tota una adscripció a l’evolucionisme. Una de les preocupacions essencials és gestionar el canvi per convertir-lo en progrés, però aquesta gestió s’ha de dur a terme des de l’individu i en l’individu.

– Això pertany a la problemàtica de la interpretació de la tradició que fan les diferents organitzacions maçòniques. El que jo puc dir, per la meva experiència personal i pels contactes amb grups maçònics de diferents sensibilitats, és que, amb ritmes diversos, tots aniran adaptant-se per a què la dona sigui acollida a les lògies, com ja ho van fer, fa més de cent anys, algunes lògies liberals.
Qui ho té més difícil, pel seu compromís tan rígid amb la lletra de la tradició, és la maçoneria anglosaxona. Però cada dia se’ls fa més complicat explicar per què no admeten les dones. Potser consideren que la dona no té les qualitats o capacitats físiques, intel·lectuals o espirituals necessàries per ser maçona? Penso que la dona té tot el dret de ser present en tota activitat que participa de la construcció del nostre món, no tan sols per ser-ne usuària i destinatària, sinó també perquè l’exercici d’aquesta activitat proporciona un enriquiment i una experiència que difícilment es poden adquirir d’una altra manera, i no hi ha cap raó per a què se’ns vulgui privar del patrimoni que representa la tradició iniciàtica, ni de cap altre.

– Sí, però cap d’elles no es situa en l’extrem d’aquestes dues posicions. I, a més, cal dir que comparteixen un terreny comú, que és l’iniciàtic.

– Sempre ha estat un espai de convivència en llibertat, en què les idees han circulat lliurement. Això, és clar, acaba per topar amb els sistemes totalitaris, que la prohibeixen i la persegueixen. També ha rebut les crítiques i la desaprovació d’una certa societat “benpensant”. I, en el cas espanyol, ha estat utilitzada, a més, com a boc expiatori per justificar tots els mals d’Espanya al llarg de la història, patint una campanya de difamació sistemàtica, tot al llarg de la dictadura del general Franco, que ha quedat en la consciència col·lectiva del poble espanyol. També és cert que la qualitat convivencial de les lògies i la seva llibertat d’expressió hi ha portat persones amb inquietuds polítiques. No són pocs els projectes llibertaris inspirats per maçons. Això ha donat peu als detractors de la maçoneria per extrapolar aquest fenomen a tots els contubernis que han volgut imaginar.
Per últim, també s’ha de considerar que l’opinió pública és conformada principalment pels mitjans de comunicació. Aquests, s’inclinen a caricaturitzar un fenomen que no comprenen, i actuen com a amplificadors de qualsevol fet anecdòtic. Aquest és el cas, per exemple, de l’anomenada lògia P2 a Itàlia, o el de Mario Conde a Espanya.

– No és cap mèrit propi de la maçoneria, o, almenys, no és un mèrit directe, sinó que aquesta militància o aquesta significació és mèrit de cadascuna d’aquestes persones. D’altra banda, no totes elles van tenir una relació idèntica, en intensitat o durada, amb la maçoneria. De fet, alguns, com Voltaire, s’iniciaren en la seva ancianitat. El que es pot dir és que la maçoneria és una escola d’homes i dones que pretén incitar cadascú a construir segons les seves possibilitats. És un estímul permanent per a què assumim, amb tota llibertat, una responsabilitat com a constructors de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, i això pot explicar la freqüència amb què noms de maçons apareixen vinculats amb la defensa de valors com la laïcitat o la democràcia. De tota manera, no fa falta ser maçó o maçona per sentir-se vinculat amb aquests valors, que també s’alimenten d’altres fonts.
El vincle amb l’educació no ens ha d’estranyar, perquè, en darrera instància, el mètode maçònic és una forma d’educació permanent, una dinàmica de grup orientada a una constant millora personal i social de l’ésser humà.

– La maçoneria no practica cap tipus de compromís militant que pugui equiparar-se al d’un partit. Segons sembla, Bakunin ho va ser, i és segur que ho fou Salvador Allende, però, en tot cas, el seu compromís polític va ser una opció personal, com ho va ser, per exemple, el de Churchill amb el partit conservador anglès, o el d’Augusto Barcia amb Izquierda Republicana, o el de Martínez Barrio amb el partit radical. Com que la maçoneria no és una organització política de tipus partidista, en el seu si s’hi poden manifestar diferents opcions polítiques. La maçoneria és ideològicament plural.

– L’objectiu de reunir persones amb diverses sensibilitats, d’entendre’ns amb qui és diferent, constitueix l’essència mateixa del mètode maçònic. Aquesta convivència fraternal i enriquidora és l’origen, precisament, de les persecucions i malfiances que ha patit la maçoneria, tant per part de l’Església com per part de certes monarquies i de tots els règims totalitaris.

– Des de l’inici de la maçoneria moderna la institució ha estat desautoritzada per l’Església, fonamentalment pel relativisme religiós que practicava entre els seus membres. Des d’aleshores, les acusacions i les crítiques promogudes per les institucions religioses han estat molt agres i s’han basat en arguments falsos i difamatoris. Això ha originat, entre els grups maçònics més racionalistes, una actitud de defensa que podem qualificar com anticlerical. Però aquest anticlericalisme de reacció no ha estat mai generalitzat en tota la maçoneria universal, només s’ha produït enfront d’una Església hegemònica i autoritària.
Ara bé, el que sí és cert és que la maçoneria sempre s’ha pronunciat per la laïcitat en la gestió dels afers públics, com a condició prèvia per a l’emancipació de l’individu. El que no significa que es consideri, de cap manera, el fet religiós com a nociu per a la societat. En tota tradició hi pot haver valors culturals i civilitzatoris dels que no ens hem de privar.

– Sí, és cert. La maçoneria a Espanya encara està començant a consolidar-se, després de 20 anys d’aquesta nova etapa, però ens queda un llarg camí per a què pugui equiparar-se a la d’altres països amb una tradició democràtica sòlida i madura, com per exemple França, Bèlgica, Anglaterra. Han d’evolucionar les mentalitats, potser no tant les dels ciutadans que són cada vegada més semblants a les d’altres països, però sí les de les institucions. És important esborrar la imatge fosca heretada del franquisme, i també restituir l’honor dels maçons que van ser perseguits, jutjats i afusellats durant la dictadura.

– En aquest moment, n’hi ha dues d’àmbit estatal: la Gran Lògia d’Espanya, amb uns 2000 membres, i la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, amb seu a Barcelona, que en té uns 500 i que té lògies actives a Barcelona, Terrassa, Madrid, Vitoria, San Sebastián, Gijón, Saragossa, València, La Línea de la Concepción, Sevilla, Cartagena, Gant (Bèlgica) i Perpinyà. A part, hi ha una Gran Lògia de Canàries amb important implantació en aquelles illes, i algunes lògies que depenen de l’exterior, com les del Dret Humà, que és una associació internacional amb seu central a París.
Una diferència fonamental és la relativa a l’admissió o no de les dones en les lògies. La Gran Lògia d’Espanya, per exemple, és una associació exclusiva de lògies masculines, el que, a parer nostre, és una limitació arbitrària del mètode maçònic. Una altra diferència és la interpretació del simbolisme, concretament pel que fa al símbol del Gran Arquitecte de l’Univers. En aquest aspecte, la Gran Lògia Simbòlica Espanyola propugna una absoluta llibertat de consciència. També hi ha alguna diferència de caire organitzatiu. Per exemple, hi ha organitzacions internacionals i altres d’àmbit estatal. La divisió en ella mateixa no és negativa, si és expressió de pluralisme. Hi ha diferents estils i escoles, que no han de veure’s com a antagòniques sinó com a complementàries.

– Els ràpids canvis socials, de mentalitats, d’hàbits i de formes de vida ens duen a una civilització diferent. Però l’ésser humà de demà tindrà la mateixa estructura ontològica que el d’avui, i tot el que serà demà es troba en les possibilitats que té avui. Tot dependrà de la saviesa per escollir allò que el condueixi a una vida amb més oportunitats per a la felicitat i menys patiment. Per això, haurem de centrar-nos en la creativitat que ens permeti un desenvolupament integral i sostenible, en la capacitat d’acordar nous sistemes ètics d’acceptació universal i en la solidaritat decidida amb la vida.

– Els símbols de reconeixement entre maçons no deixen de ser un tema anecdòtic, sense importància. El que a mi m’agradaria és que els maçons es reconeguessin per la seva conducta, per les seves idees i pels seus tarannàs.

– És una guia per endinsar-nos en un món interior. Quan, en el món exterior, ens hem de traslladar a un lloc que no coneixem, ens guiem per un mapa. El món interior es caracteritza perquè els seus continguts són subjectius i experimentals, tot al contrari que l’objectivable món exterior. L’interior és ple de sensacions, emocions, idees, creences, seguretats, desitjos, projectes, pors, complexos… Però aquesta selva aparent té una estructura i una dinàmica que pot ser gestionada. Tot progrés en aquesta gestió es manifestarà en un progrés en la gestió d’aquest altre món exterior, encara que només sigui en termes de comprensió. Si em comprenc millor a mi mateix, comprenc millor l’altre. El que passa és que el llenguatge d’aquest món interior és simbòlic, i el podem reconèixer amb el ritual.

– Depèn de la clau que es faci servir per a la lectura. Si volem fer servir el ritu com ho faríem amb el mapa, no entendrem res, i això ens dificultarà la comprensió. Però si ens donem la possibilitat d’ocupar-nos del nostre món interior, el ritu ens aclarirà el camí.

aggiornamento del ritual maçònic?
– Sempre es poden adaptar les fórmules rituals a llenguatges més actuals, però l’estructura simbòlica fonamental continua sent vàlida per evocar les dimensions existencials de l’ésser. D’altra banda, cal tenir en compte que hi ha diversos ritus maçònics i que, per tant, el treball pot fer-se des de diferents perspectives i sensibilitats.

– Ser major d’edat, lliure i de bons costums. Però també s’ha de tenir en compte la capacitat per comprendre, raonar, elaborar les pròpies opinions i saber-les expressar. S’ha de ser una persona interessada a conèixer el món, a entendre’l i a participar en la seva construcció diària.

– Com en qualsevol associació legalment constituïda, la forma més directa de sortir-ne és demanar la baixa per escrit o deixar de pagar les quotes decidides pels socis. Una altra manera és deixar d’assistir a les reunions, perquè l’assistència és obligatòria.

– Davant el retrocés de les religions tradicionals, el revifament d’alguns fonamentalismes amenaçadors, la desconfiança en el progrés, segurament pels riscos econòmics, socials i ecològics, n’hi ha que es refugien en el nihilisme i en el sentiment de l’absurd de la vida, però també els qui plantegen noves exigències ètiques. Les institucions docents es preocupen per formar en una sola dimensió, sense implicar cap compromís existencial. La maçoneria pot oferir als joves una metodologia per fer front a aquestes grans qüestions, per assumir el seu propi projecte de vida i per inscriure les seves dimensions espirituals en una pràctica que en podríem dir d’espiritualitat laica.