L’onze de setembre de 2001 passarà a la història com un punt culminant del terrorisme per la dimensió de l’atemptat i per la localització als Estats Units, però, sobretot, perquè per primera vegada ens enfrontem a un terrorisme que escapa a les dimensions internacionals que coneixíem per entrar de ple en el fenomen de la globalització.

Des de l’onze de setembre s’han adoptat majoritàriament dues òptiques, sobre les quals més que anàlisis s’han construït opinions: la psicològica i la religioso-cultural. El més sorprenent de la primera ha estat la diferenciació que s’ha fet entre matar i morir per raons polítiques. Curiosament, per posar de manifest la bogeria del suïcidi per raons polítiques, de forma implícita hem acceptat com a raonable l’opció de matar. Ha estat la decisió de morir dels terroristes, i no l’assassinat dels innocents, el que s’ha vist com un signe clar d’alienació, cosa que ens hauria de fer reflexionar sobre els nostres paràmetres culturals i els nostres principis.

L’altra òptica, la religioso-cultural, és més perillosa. Ha servit per deixar sortir tota la por, la ncomprensió i la xenofòbia que acumula la nostra societat. Així, en ocasions s’ha lligat amb la perspectiva anterior per presentar “l’altre” com un ésser alienat per la religió, o hi hem trobat desqualificacions globals de l’islam com a religió i com a cultura, o ha reaparegut l’argument colonial del retard i subdesenvolupament de “l’altre” respecte a Occident. Ens repeteixen des de la ignorància els exemples del jihad, de la promesa del paradís als màrtirs i dels haixaixín, o hem d’escoltar, com pretesos especialistes, ens parlen de les escoles alcoràniques pakistaneses o palestines que preparen els nens per al suïcidi. I polítics irresponsables abandonen la correcció i s’atreveixen a expressar la seva xenofòbia, com Berlusconi o l’alcalde de Tarragona que proclamaven obertament la superioritat d’Occident i la seva cultura, o, sobretot, el president Bush recuperant les croades.

El terrorisme no és un problema psicològic, tampoc religiós o cultural. El terrorisme és un problema polític, fins i tot el que està lligat a l’islamisme, i cal fer un esforç per entendre el context en què sorgeix per no caure en l’error de confondre l’islam, com a religió i cultura, amb l’islamisme, ideologia política. De la mateixa manera, no es pot tenir per terrorista tot l’islamisme, perquè l’opció de la violència, igual que amb qualsevol altra ideologia política, és una tria minoritària.

L’islamisme és una ideologia política que defensa el govern de la xara, la llei islàmica, sobre la comunitat de creients en l’islam. Aquest és l’únic punt en el qual estan d’acord la gran pluralitat de moviments islamistes, ja que la interpretació que poden fer uns i altres de la Llei islàmica i, per tant, del govern, pot ser molt diferent. L’assimilació que es fa, des dels mitjans de comunicació occidentals, de tot l’islamisme a la tendència més impactant del moment és un error. No tot l’islamisme és talibà, ni del FIS o del GIA algerians, ni khomeinista, etc. És més, les diferents tendències poden ser molt distants i fins i tot enfrontades entre elles. Per entendre-ho hem de buscar les arrels de l’onada islamista que ha crescut en el món musulmà des dels anys setanta.

En aquests anys, bona part d’aquesta regió del món es va veure sotmesa a tres grans crisis, a les quals va haver de fer front. Una crisi ideològica causada pel buit deixat per les ideologies polítiques importades d’Occident, ja sigui el nacionalisme, el “socialisme” estatalitzant o el liberalisme. La derrota de juny de 1967 davant Israel i la pèrdua de Jerusalem fou el símbol més clar d’aquest fracàs. Però no l’únic: altres exemples els trobem en els naufragis dels “socialismes àrabs” de Síria o d’Algèria, del nacionalisme de Mossadeq a l’Iran, dels règims d’inspiració liberal controlats des d’Occident o en la derrota del règim prosoviètic a l’Afganistan. I des de l’islamisme es va oferir una alternativa ideològica basada en les arrels culturals del món musulmà. La forta presència de la religió en aquestes societats va facilitar el proselitisme d’aquells que van buscar la unió de la religió i la política¹.

Una altra crisi important fou l’econòmica, sobretot a partir de mitjan anys setanta. La crisi econòmica va debilitar els estats i règims sorgits de la descolonització, que van trobar-se sense mitjans per mantenir els incipients aparells educatius, sanitaris i d’ajuda social que havien creat. Les associacions de difusió de l’islam, algunes d’elles amb dirigents islamistes, van guanyar presència gràcies als ajuts que rebien dels estats o dels magnats petrolers i de l’Iran. En moltes ocasions donaven resposta a les necessitats de la població més desafavorida, substituint i debilitant l’aparell estatal i els règims. L’islamisme va guanyar presència en les capes de població cada cop més àmplies dels “desheretats”. Però hi havia també una altra capa social que va sentir la crisi, era la burgesia tradicional desplaçada per la nova burgesia lligada al poder. Aquest sector de la societat, conservador i ressentit amb els règims, també va veure en l’islamisme un instrument que s’adequava a la seva forma de pensar i que podia servir per intentar recuperar parcel·les de poder.

La crisi d’identitat, lligada a les anteriors, també va facilitar la difusió de l’islamisme. La identitat nacional (àrab, iraniana, etc.) es va desdibuixar amb la crisi del nacionalisme com a ideologia. La identitat tribal ja havia quedat debilitada pel nacionalisme, pel desarrelament i la separació familiar provocats pels processos d’urbanització cap a les grans perifèries de les ciutats, per l’emigració i pels canvis en els sistemes de producció. La identificació amb l’islam va guanyar força per sobre d’altres nivells d’identitat, i aquest procés també va afavorir la difusió de l’islamisme com a ideologia política.

L’islamisme, en presentar-se com una resposta a aquesta triple crisi, va aconseguir un ampli seguiment en les capes de la societat que la van sentir amb més força.

No obstant això, també hi ha altres sectors socials que, o no senten les crisis esmentades o no accepten les respostes dels islamistes i, fins i tot, poden veure l’islamisme com una amenaça. Els ateus, els creients d’una altra religió o tots aquells musulmans que creuen que els estats han de ser laics i que la religió i la política han d’anar separades. Aquelles persones que encara mantenen els lligams ideològics amb l’esquerra, el nacionalisme i el liberalisme. La burgesia propera als règims i tots aquells units al poder. Les minories nacionals, que reivindiquen la defensa d’una identitat pròpia i veuen com una amenaça la voluntat uniformitzadora de l’islamisme. Els sectors més occidentalitzats, que veuen l’islamisme com un atac als nous costums. O àmplies capes de la població femenina, sobretot amb l’islamisme més retrògrad com el dels talibans afganesos².

L’onada islamista es va veure acompanyada, inevitablement, de situacions conflictives. Sorgeix en un context de crisi i, de la mateixa forma que pot rebre el suport de la població, altres la poden veure com una amenaça. Tots els règims no islamistes, després d’intentar utilitzar l’islamisme per debilitar altres ideologies nacionalistes o progressistes, van passar a percebre’l com un perill per al poder, perquè cap d’ells, ni tan sols el saudita, es regeix per la llei islàmica, i molt menys per la interpretació que en fan els moviments islamistes. Per tant, són il·legítims davant l’islamisme. D’altra banda, tots els règims tenen greus problemes de corrupció i de legitimitat democràtica, per la qual cosa els és encara més difícil fer front a dos dels principals cavalls de batalla dels grups islamistes: la gangrena de corrupció que envolta els governs i el poder, i la legitimitat dels governants.

Cal veure, doncs, que fins i tot ara que ja es parla de la decadència de l’islamisme, aquest no deixa de ser una realitat important en moltes de les societats musulmanes. Una realitat que no es pot reduir als grups més radicals o violents, perquè abasta a un espectre molt més ampli i difús, igual o més que la resta d’ideologies. Dins d’aquest ventall hi trobarem des de grups que defensen la via pacífica i la col·laboració amb el poder, els que reivindiquen ser una opció electoral, els que han adoptat la via armada davant la persecució a la qual se’ls ha sotmès, fins als que, ja d’entrada, veuen només en la via armada i la violència un camí per accedir al poder. Però, segurament, si fos possible fer una radiografia sociològica del suport social a l’islamisme, hi trobaríem una capa extensa de població, però no forçosament majoritària, que des d’una certa moderació política i social es podria escoltar els missatges que vénen de l’islamisme i, si fos possible, votar-hi a favor.

Un dels problemes que ha tingut Occident en la seva relació amb aquests països ha estat la incapacitat per percebre i acceptar aquesta realitat. Les polítiques exteriors occidentals sempre han tingut com a objectiu prioritari l’estabilitat de les aliances econòmiques i estratègiques, i el manteniment de les elits en el poder que les garanteixen. Això ha arraconat en un tercer terme l’objectiu de la democratització i el respecte dels Drets Humans. No és cap novetat, i la solució militar-policial adoptada arran de l’onze de setembre implica un suport encara més gran als règims aliats autoritaris.

En el món musulmà aquesta constant en les polítiques exteriors occidentals es veu accentuada per l’enfrontament ideològic amb l’islam polític. Occident es nega a acceptar l’islamisme com una opció política vàlida i el veu com una amenaça a l’estabilitat del sistema. Això ha portat a un ajut sense matisos als règims que s’han enfrontat a l’islamisme, fins i tot si les armes utilitzades han estat la negació total dels drets democràtics, el manteniment de les dictadures i la repressió més sagnant³. Els governs occidentals no han sabut superar la seva percepció ideologitzada, que els porta a rebutjar l’islam polític sense entendre que és una realitat en la vida política d’aquestes regions.

Cal adonar-se que la democratització i l’estabilitat d’aquests països dependran en gran manera de la inserció de l’islamisme en els sistemes polítics i institucionals, fins i tot si això implica l’accés a parcel·les de poder. O fins i tot si això repugna al nostre laïcisme.

D’altra banda, alguns d’aquests règims s’enfronten a reivindicacions polítiques identitàries de minories que també són reprimides amb els mateixos mètodes. Un tercer factor que porta Occident a justificar actituds autoritàries és la repressió de qualsevol manifestació contrària al procés de pau araboisraelià. I, evidentment, tots ells s’enfronten també a les demandes econòmiques i socials d’una població cada cop més empobrida, i a l’oposició a la corrupció que potencia tots els factors anteriors⁴.

Aquestes tensions interiors provoquen conflictes greus i respostes repressives des dels règims per tal de mantenir el poder. I aquests conflictes, que haurien de ser domèstics i s’haurien de conduir a través de sistemes polítics democràtics i respectuosos amb els Drets Humans, es poden traslladar cap a Occident a causa del recolzament als règims dictatorials aliats.

El terrorisme va lligat sobretot a les ideologies polítiques més mobilitzadores i, actualment, aquestes són les que uneixen la política i la identitat nacional o religiosa. El món musulmà és segurament el que sent amb més força aquestes tensions. I és també on aquests conflictes estan més lligats al poder global⁵.

La presència militar nord-americana a la regió musulmana, la Guerra del Golf i l’embargament i bombardejos sobre l’Iraq, l’enfrontament ideològic amb l’Iran i l’islam polític són factors que traslladen les tensions polítiques nacionalistes i islamistes també cap als EUA i els seus aliats occidentals. No obstant això, aquests podrien ser factors conjunturals si no acompanyessin el conflicte israelo-palestí i el suport occidental als règims dictatorials aliats.

L’opinió pública occidental i els seus governants farien un gran pas endavant si comprenguessin l’impacte que tenen aquests fets en l’opinió pública musulmana. Un cop més, som incapaços de comprendre que “l’altre” pot tenir els mateixos sentiments i raonar com nosaltres. La proximitat cultural ens fa veure com a normal i lògica la solidaritat que s’ha generat amb els EUA i amb els novaiorquesos des de l’onze de setembre. No obstant això, no som capaços de situar-nos en el lloc d’una persona àrab o musulmana que, cada dia des de fa més de 50 anys, té notícies de la colonització de Palestina amb les guerres i els morts, expulsats, refugiats, torturats o empresonats; o de l’embargament a l’Iraq, amb més d’un milió de morts en 10 anys com a conseqüència de la pobresa imposada; o del bombardeig a l’Afganistan, etc. El sentiment de solidaritat en aquesta opinió pública és tan o més gran que el d’Occident amb Nova York, però el món musulmà se sent impotent, no té força per respondre a les agressions, i els seus governants són aliats dels agressors. Aquesta impotència pot generar revoltes populars i també monstres terroristes. Les revoltes les apaguen els règims amb les armes venudes per Occident. Els terroristes guanyen força.

Notes

1. Cal esmentar que, en un primer moment, els règims més reaccionaris i Occident van potenciar alguns dels moviments islamistes i, sobretot, l’esforç per reimplantar una major presència de l’islam més conservador en aquests països. La religió, un cop més, es va veure com una potent arma per lluitar contra ideologies com el nacionalisme o el marxisme, que amenaçaven la influència occidental i l’estabilitat d’aquests règims. Un dels principals difusors d’aquest islam conservador fou i és el principal aliat dels EUA en el món musulmà, l’Aràbia Saudita, i aquesta reislamització de les societats ha servit com a brou de cultiu per als moviments de l’islam polític.

2. De totes maneres, no es pot generalitzar tampoc sobre el lloc de la dona davant l’islamisme. Exemples contraris als dels talibans els podem trobar en la important presència de dones en alguns grups islamistes, des del Marroc fins a Jordània o Indonèsia.

3. Aquesta ideologització de les polítiques exteriors occidentals respecte a l’islamisme ha portat a una visió sense matisos, i a errors d’anàlisi que fan pensar en molts moments de la política de blocs durant la guerra freda. Així, per exemple, la desqualificació ideologitzada de l’islamisme ha posat pràcticament tots els moviments i grups dins el mateix sac, sense apreciar les enormes diferències que hi pot haver, tant pel que fa a les idees defensades com a la via per accedir a quotes de poder. Un altre exemple el tenim en la incapacitat d’adonar-se que un dels pocs canvis de les elits en el poder per mitjans electorals en el món musulmà proper l’hem de buscar a l’Iran.

4. Sobre la situació dels Drets Humans a la conca sud del Mediterrani recomanem l’article de Laura Feliu (setembre 1997) Los Derechos Humanos en los países de la cuenca meridional, Revista CIDOB d’Afers Internacionals, 37.

5. No obstant això, no és l’únic. Per exemple, el Pla Colòmbia i les recents manifestacions de l’Administració nord-americana amenaçant amb intervenir militarment a Colòmbia són susceptibles de provocar reaccions semblants en aquella zona.