Ja no serveix de res.

I el que més compta és el dolor de les víctimes, dels seus amics, dels seus companys, dels seus parents. De tota la bona gent que hi podia haver entre els que han estat assassinats a Nova York. De tots els passatgers dels avions estavellats… El que segueix és, evidentment, injust i frívol, perquè tots els morts ho han estat de la mateixa manera, injusta, amb un patiment que és intercanviable i del qual mai no podrem ni fer-nos una lleugeríssima idea. Però en la nostra memòria emocional i en el més profund de les vísceres, potser irracionalment, no pot representar el mateix el Manhattan de la gran barreja universal i cosmopolita, el Manhattan de Woody Allen, que el Pentàgon dels caps de l’estat major de l’exèrcit més poderós del món, de la doctrina de la “seguretat nacional” –defensa dels cops militars per mantenir l’equilibri geoestratègic de la guerra freda–, aplicada, també, un altre onze de setembre, el de 1973, a Xile.

Tot plegat, és prou fotut. Perquè ells podien no saber-ho. Però no el seu govern, ni els serveis d’espionatge o d'”intel·ligència” (aquest sí que és un veritable oximoron, una absoluta i completa contradicció en els termes), ni les institucions polítiques i financeres internacionals. Estaven avisats.

Hi ha massa crispació, massa patiment, massa marginació, massa humiliació acumulats en moltes de les societats “perifèriques”, és a dir, menys representades en els grans centres de poder o menys identificades amb la imatge que es ven com a model preferent per part del complex financero-mediàtic de la comunicació. Que això sigui més evident avui és, també, un factor la complexitat del qual ha anat desenvolupant-se seguint el ritme de la globalització.

O és que potser no ho intuïen? El món global no és tan sols un marc més apte per fer més negocis més de pressa i amb més llocs, sinó que també és un marc més apte per comunicar entre si les xarxes mafioses i criminals de qualsevol mena i perquè aquestes puguin accedir a més informació i a més sofisticació tecnològica. I perquè les indústries militars hi continuïn fent l’agost.

Tot això –s’havia dit–, cal regular-ho. I calia fer-ho abans, procedint a intentar dotar aquest món-hipermercat d’una estructura jurídica i política comuna, democràtica, dotada de recursos i amb capacitat de coacció. Des d’aquestes pàgines, n’hem parlat massa vegades. En el món occidental hi ha hagut propostes concretes prou serioses i amb prou legitimitat acadèmica i política. Ara, aquest mateix estiu, per fi les ha recollit en Jospin… Com era d’esperar. Els altres, ni cas. I és a ells, a qui, malgrat les nostres profundes diferències ideològiques –o potser vitals i temperamentals– va dirigit el missatge: el món no serà mai un lloc del tot segur, però pot ser-ho molt més si s’estableixen uns mínims mecanismes internacionals de control i d’ordenament racional que facin possible una mínima redistribució de la qualitat de vida, uns mínims de justícia en les relacions internacionals, per dessota dels quals ningú no pot ni ha de ser tractat. Pensem que, per exemple, tot i que hi pugui haver dubtes seriosos sobre la identitat última dels terroristes, no n’hi ha cap sobre el fet que els seus dirigents se n’han aprofitat moltíssim de la desregulació dels mercats financers. Han pogut obtenir, com sembla, sucosos beneficis especulant a les borses europees, sobretot, amb valors de companyies com les de transports aeris, assegurances, gran distribució comercial i articles de luxe. D’aquesta capacitat d’obtenció ràpida de beneficis, a molt curt termini, sense cap pista, sense cap seguiment, en surt la possibilitat, entre d’altres, de comptar amb prou capacitat financera per fer front a les despeses del que suposa un atac tan tècnicament organitzat com el que han patit els Estats Units. Els qui ho han fet no pertanyen als rengles de la desesperació econòmica i social, és clar, però es justifiquen en el seu nom, a més de fer servir el recurs a l’antisemitisme tradicional. Els moviments de capital especulatiu a curt termini en els mercats mundials, doncs, s’han pogut, també, girar contra els seus millors defensors. Cada dia serà més urgent posar-hi fre, exercir control, garantir, així, la llibertat de la immensa majoria i, al mateix temps, finançar, amb les taxes corresponents, el desenvolupament de les zones més endarrerides i el nou marc de relacions comercials. Es tractaria, així, de reduir l’espai de la desesperació, de tancar la porta al fanatisme suïcida, de deixar sol el fonamentalisme patològic…

Però de fonamentalismes patològics no n’hi ha només un. Pensem que, des de l’altre cantó, s’han fet declaracions en nom, obertament, d’una divinitat sota els auspicis de la qual hi havia els bons. I, els dolents, només eren els altres. Això, des de la catedral de Washington i per part, no pas d’un consell d’ulemes islàmics, sinó del president d’una república nominalment no confessional.

L’humanisme laic no pot fer altra cosa que rebutjar tots els fonamentalismes, siguin els que siguin i vinguin d’on vinguin, des de la llibertat activa de consciència, des del respecte a l’autonomia individual de les persones, des del rebuig a tot allò que vol allunyar-nos i fer-nos enemics, perquè no puguem mai construir un futur més lliure i solidari.

Però si tenim molt clar que, amb els fanàtics de l’integrisme terrorista i suïcida no hi pot haver cap entesa ni cap transacció possible, sí podem intentar continuar en la lluita per la persuasió i la racionalitat que, almenys instrumentalment, és encara factible en el nostre racó de món. La laïcitat és una de les vies de comprensió de l’altre, de potenciació de l’apropament, sense pretensions hegemòniques ni complexos de cap tipus, envers aquells que són diferents. Contribuir a la laïcització dels sistemes democràtics serà, també, indissociable de treballar per la pau. I a nosaltres mateixos, en el si de les nostres societats occidentals, és on podem dirigir les més grans exigències. La democràcia no es podrà defensar només amb reacció contra les agressions, sinó que li caldrà aprofundir en la seva pròpia capacitat de conscienciació. I això no es pot fer a base de creences dogmàtiques o de fes imposades.

No perdrem el temps parlant amb cap dels taliban, de cap lloc, però sí farem el possible perquè no tinguin audiència. Per què l’espai de la convivència racional s’estengui universalment. I, per això, la laïcitat i la justícia econòmica i social ens resulten imprescindibles.

Amb el llop, no hi ha res a fer. Ens n’hem de defensar. És el culpable d’aquesta història. Amb l’àvia de la Caputxeta, tampoc no hi podem fer res, perquè, dissortadament, ja se l’han cruspida. A la Caputxeta, encara podem salvar-la. Però ella no té prou autonomia moral, ni prou informació, ni capacitat per prendre decisions, ni cap mena de possibilitat de descobrir un camí alternatiu per travessar el bosc. Però la seva mare sí que en té. Ella ha de saber que, si no es canvia la ruta, al final sempre hi haurà el llop.

– Ah! No és que sigui cap conte: el llop són els terroristes; l’àvia, les víctimes; la caputxeta, el conjunt de la població civil; la mare, els poders dotats de capacitat d’accés a tota la informació.