De fet, el meu veritable tema és la Literatura Europea dels camps de concentració nazis: Primo Levi, Jorge Semprún, Jean Améry, Paul Celan, Robert Antelme, Enzo Traverso, Maurice Blanchot, Violeta Friedman… i Joaquim Amat-Piniella, un manresà que va escriure una obra mestra: K.L. Reich (Ed. 62, setembre de 2001) encara poc coneguda pel fet d’haver estat censurada i no traduïda, coses del nostre país… Sabedor que els testimonis vius que l’haurien pogut conèixer van desapareixent, vaig contactar amb la Sílvia Sáiz i l’Ernest Gallart, amb els quals em vaig introduir al món del Fons sobre la Deportació 1939-1945 de l’Arxiu Municipal de Castellar, que es pot definir amb el qualificatiu d’impressionant, més encara veient el buit que sobre el tema trobem al nostre entorn. Ells em van proporcionar l’oportunitat de contactar, a Mauthausen, amb Francesc Comellas, que havia conviscut més de quatre anys amb Amat-Piniella.

Bandera republicana a l’espatlla i posat decidit, en els actes del 55è aniversari de l’alliberament, maig del 2000, em va impactar de seguida i sorgí un feeling que no havia tingut amb altres deportats amb qui ja havia contactat. De seguida sortí l’oportunitat per un reportatge a El 9 Nou el mateix mes, i llavors la idea d’endegar un projecte de publicació que intentés seguir la seva regla d’or: “preservar la memòria” amb un text que fos àgil, didàctic: ordenat cronològicament i temàticament. La forma d’entrevista semblava la més adient sempre i quan tots plegats ordenéssim idees i anècdotes. D’aquí sortí l’esquelet d’ Un català a Mauthausen: El testimoni de Francesc Comellas (Pòrtic-Enciclopèdia Catalana, abril del 2001). Al seu esperit didàctic, adreçat a un públic ampli –i estudiant–, hi afegírem la idea de creure que calia aprofundir més encara, en la línia d’assolir un rigor historiogràfic que omplís alguns buits i oferís sortida a personatges i dates rellevants, de tal manera que realment fos també una obra amb interès i valor pròpiament històric, més encara veient que d’obres d’aquest caire, de fet, no n’hi ha. D’aquí el centenar llarg de notes que es van elaborar en col·laboració intensa i constant amb la Sílvia Sáiz i l’Ernest Gallart.

El resultat final és el que ja podeu trobar en el volum, amb el complement de fotografies d’època i mapes dels recorreguts, per la qual cosa espero que hàgim pogut col·laborar a omplir un petit buit en el camp de la recerca de la Deportació. Perquè resulta sorprenent que d’històries de vida, en terminologia del sociòleg Bertaux, aquelles en què la biografia d’un personatge és contrastada amb tota la documentació possible, n’hi hagi un bon grapat fronteres enllà, però aquesta és la primera que s’escriu i es publica (o la segona, si l’obra de Montserrat Roig, de 1977!!, la podem incloure dins aquest grup) arreu de l’Estat. Això és sorprenent i decebedor. No hem après la lliçó d’aquests homes d’esquerres, models ètics de comportament durant la república, durant la guerra i durant el franquisme, i, malgrat tot, els deixem que restin en l’oblit més col·laboracionista amb la llei del silenci imposada per la nostra estranya transició. I cap universitat catalana ni espanyola, amb totes les seves patums, no han estat capaces, no han volgut, de crear cap grup de treball sobre el 10.000 catalans i espanyols que es van jugar la vida per les llibertats, com Francesc Comellas o Joaquim Amat-Piniella.