Nat el 1815 a Cerdà de la Garga (Centelles), va estudiar els primers estudis de llatí i filosofia al seminari de Vic, on la seva família havia fugit de l’aixecament dels Malcontents (moviment llavor del carlisme). A Barcelona amplià estudis de matemàtiques i arquitectura. El 1835 es traslladà a Madrid on ingressà a l’Escola d’Enginyers de Camins que en aquell moment era un cos quasi militar.

S’allistà a la milícia madrilenya on assolí el grau de tinent. Com a enginyer de l’Estat va acabar destinat a Barcelona on va conèixer les doctrines del socialisme utòpic d’en Cabet i es va relacionar amb Narcís Monturiol i Ramon Martí i Alsina.

El 1850 fou escollit diputat a Corts, i durant el bienni progressista esdevingué comandant del batalló de sapadors de la milícia nacional i síndic de la ciutat de Barcelona.

Quan esclatà la vaga general de 1854 a 1855, els manifestants plantaren una bandera roja a la plaça del Padró, l’Ajuntament la retirà i l’amagà, i es negà a tornar-la als treballadors en vaga que l’assetjaven. En aquell moment en Cerdà féu cridar el seu batalló i retornà la bandera al lloc d’on l’havien treta, acompanyant-la amb escolta militar i desfilant pels carrers.

El 1855 acompanyà una delegació d’obrers, liderada per en Joan Alsina, director de la societat de teixidors de cotó de Barcelona, que anà a Madrid a discutir els problemes de l’associacionisme obrer. Davant la incredulitat del Govern, que adduí manca de dades que demostressin les reclamacions obreres sobre les condicions de vida i treball, en Cerdà que havia publicat el Plano Topográfico de los alrededores de Barcelona el mateix 1855, va decidir efectuar l’estudi estadístic de la classe obrera barcelonina amb la col·laboració de les organitzacions obreres que li garantia Alsina. Pioner a Europa i únic durant molts anys.

En aquest estudi va comprovar que Barcelona havia passat de 133.541 habitants a 186.214 de l’any 1836 al 1847, però que aquest augment era degut exclusivament a la immigració, ja que la mortalitat era paorosa, com ho demostrava el fet que l’esperança de vida fos de 36,5 anys per als rics i de 23,5 anys per als jornalers. Descomptant-ne els morts menors de 6 anys, l’esperança de vida augmentava a 50 anys per als rics i a 47,5 anys per als pobres. Amb l’agreujant que 2/3 dels fills dels rics sobrevivien, en canvi més de la meitat dels fills dels pobres morien abans dels 6 anys.

Fidel a les teories higienistes de l’època, que defensaven que les malalties (miasmes) arribaven per l’aire, comença a estudiar la relació entre metres cúbics d’aire respirable per habitant i mortalitat.

Les dades són demolidores, a partir de la planta baixa i fins al cinquè pis –excepte l’entresòl (pis dels rics)– la mortalitat creix un 40%. La mortalitat de l’entresol és 4 vegades inferior a la del pis més saludable que és el quart.

Són pisos amb tantes habitacions com famílies (de vegades més), mal ventilats i baixos de sostre. A més els barris amb pisos més petits (la Barceloneta) i sous més baixos, tenen el doble de mortalitat que els barris més benestants.

Davant d’això fa taula rasa i comença a concebre el seu pla de reforma. Com diu ell mateix “ni estos ni aquellas (vies de trànsit i cases), obedecen a ninguna ley racional, no tienen regularidad alguna, y presentan con la más absoluta falta de órden y método, todas las variaciones de la rosa de vientos, prescindiendo por completo de amoldarse ni a las direcciones que pueden convenir a la vialidad, ni tampoco a las exposiciones que a nombre de la habitabilidad reclaman imperiosamente para las islas de la higiene y la equidad”.

Quan planifica l’Eixample de Barcelona, ho fa sense perdre de vista la mobilitat, la variable determinant dels nous temps que s’acosten. Per a ell la ciutat no és només el nucli dur construït, sinó també els suburbis que s’hi relacionen i el camp d’on es nodreix. Calen sistemes de comunicació que partint d’aquests camps penetrin a les profunditats de la ciutat on faran arribar els seus productes i des d’on rebran les manufactures ciutadanes.

Com serà aquesta ciutat? Doncs formada per quadrats, ja que és el terme mig entre el triangle que acaba generant les puntes privilegiades i les bases marginades i el pentàgon que dificulta la mobilitat.

Com s’orientarà? Cap al sud-est els carrers de mar a muntanya. Estadísticament els carrers orientats així tenen la menor taxa de mortalitat, perquè els vents predominants del pla vénen d’aquesta direcció. Només dos carrers han de trencar la construcció, la Meridiana i la Diagonal, que han de comunicar amb l’Alt Llobregat i el Vallès directament, i amb el Baix Llobregat i el Maresme a través de la Gran Via, desembocant al port, situat al costat de l’estació del ferrocarril, i constituir així un gran nucli de comunicacions.

Com seran les cases? La base és el 2, l’arrel quadrada del qual 1,41, que multiplicat per 5 ens dóna 7 metres, amplada estàndard de les cases de l’Eixample. Si ho multipliquem per 10, tenim 14,1 metres de profunditat (ja que totes les cases tindran davants i darreres), tenim els 98 metres quadrats de superfície estàndard d’habitatge.

La casa àmplia, sana, ben airejada i igualitària és el fonament a partir del qual s’ha pensat la ciutat.

I les illes de cases? Si multipliquem l’arrel de 2 per 8 ens dóna 113 metres que és el costat d’una illa de cases. Per 6 ens dóna 85 metres que és la longitud de la part frontal d’una illa un cop trets els xamfrans. Els pisos tots tenen 3,85 metres d’alçada, per cinc plantes, més les separacions entre plantes, tenim 20 metres d’alçada.

Amb l’amplada del carrer de 20 metres, ens queda una superfície de circulació de l’aire de 400 metres quadrats per a tothom, rics i pobres, al centre o al límit de la ciutat, i desapareix la distinció entre els barris o les avingudes privilegiades i ben airejades, i les marginals.

Els carrers tenen color polític. Preveu 5 metres a cada banda del carrer per a la circulació pedestre. Fins aleshores els vianants havien de compartir el ferm del carrer amb les carretel·les dels rics i els carros de transport, o fer equilibris a voreres estretes i perilloses, amb els accidents i incomoditats evidents.

A més preveu la plantar-hi arbres que facin ombra durant l’estiu i sanegin l’aire del carrer. Al centre una zona de 10 metres per a vehicles, 2,5 metres per a càrrega i descàrrega a cada banda del carrer i dos carrils de 2,5 metres per a la circulació en cada direcció. Finalment a l’encreuament on coincideixen quatre carrils, preveu el doble d’espai de circulació per afavorir el pas en totes direccions sense cap entrebanc. Neix així el xamfrà.

El 1859 aconsegueix un ordre reial que aprova la reforma de Barcelona, que de fet és la construcció d’una ciutat completament nova, on reallotjar els habitants apilotats a la Barcelona que ell creu cal enderrocar en bona part.

Comença la lluita política i intel·lectual per a la defensa del pla en contra de l’especulació organitzada de les associacions de propietaris amb la comprensió de l’Ajuntament, també contra la pressió de determinats grups d’intel·lectuals que voldrien una ciutat més “cosmopolita i espectacular” tipus París o bé contra aquells que volen fer una reforma de la ciutat a partir del caos d’aquell moment.

Fruit de les reflexions elaborades durant els debats i les discussions, el 1867 publica la “Teoria general de la urbanización”, que completa, actualitza i matisa molts dels plantejaments urbans inicials, amb la inclusió de grans infraestructures (fàbriques, universitats, hospitals, etc.) a la malla urbana i la seva connexió amb l’entorn.

La revolució de 1868 el du a la vicepresidència de la Diputació de Barcelona, des d’on contribueix a proclamar la república el 1873. Elegit president de la Diputació, dimiteix el 1874 a causa del cop d’estat del general Pavia.

Malalt i semiarruinat, perquè el Govern li deu els honoraris de moltes de les feines com a enginyer, mor al balneari de Caldas de Besaya, a Santander.

Fill fidel i brillant del segle XIX està convençut que l’avenç de la ciència es fa conjuntament i indestriablement al de la millora de la moralitat i del comportament humà. De la solució dels problemes del seu temps i del futur, va opinar “…dos medios pueden conducir a una solución satisfactoria. Es el primero, entregarse enteramente en brazos de la ciencia, obedecer ciegamente sus luminosas inspiraciones, y prescindiendo de todo lo existente,… Es el segundo, el de buscar en el ingenio y en el arte, sin olvidar, empero, los principios de la ciencia”.