A finals de febrer de l’any 1951, s’inicià a Barcelona la coneguda popularment com “la vaga de tramvies”, que s’originà en resposta a l’augment del preu dels bitllets. La població es negà massivament a utilitzar el transport públic, realitzà els seus desplaçaments a peu i participà en nombroses manifestacions de protesta. Vaga, que després d’aconseguir l’anul·lació de l’augment de preus dels bitllets, no tan sols prosseguí sinó que s’estengué a les empreses de la ciutat i dels altres centres industrials de Catalunya, on es paralitzà el treball. Va ser també recolzada pels propietaris dels petits tallers i comerços que tancaren les seves portes, així com pels estudiants de la Universitat, i es convertí en una vaga general contra la carestia de la vida. Vaga que no finalitzà fins a mitjans de març, quan el nou governador, Felipe Acedo Colunga de malnom “la mula”, amb la Guàrdia Civil que va portar de fora de Catalunya, emprengué una sagnant repressió, que provocà durs afrontaments, sent especialment violents els que tingueren lloc el dia 12 de març en què es produïren nombroses víctimes entre les quals hi hagué diversos morts.

“La vaga de tramvies” de 1951 a Barcelona, com a conseqüència de la qual fou destituït el governador civil de Barcelona, Baeza Alegria, va mostrar a la Dictadura que l’explotació dels treballadors tenia un límit perillós de franquejar. Aquesta vaga constituí l’acció més massiva, contundent i reeixida dels treballadors barcelonins i de la resta de Catalunya contra la Dictadura, des que la ciutat i el país foren ocupats per les tropes de Franco el 1939.

En la vaga de 1951, tot i que, a diferència del que succeeix amb les que va impulsar la CNT durant els anys quaranta, no és clar d’on partí la convocatòria –en gran mesura fou espontània sense que cap organització la impulsés, trobant-se entre els elements més actius treballadors que pertanyien a organitzacions catòliques. Un cop iniciada qui va realitzar l’esforç principal per sostenir-la i ampliar-la van ser els treballadors enquadrats a la CNT. 65 dels quals van ser condemnats el novembre del mateix any a llargues penes de presó d’entre 8 i 30 anys i 2 d’ells a mort.

La repressió que, com a conseqüència de la vaga, es desfermà posteriorment, juntament amb les onades repressives de la dècada precedent, van deixar la CNT i les altres organitzacions polítiques i sindicals que s’oposaven a la Dictadura, desballestades i sense alè per poder continuar la lluita.

Així la vaga de 1951 a més de ser l’acció de masses més important que s’havia realitzat contra la Dictadura, significà també el final d’una etapa de la resistència obrera. L’etapa que es va iniciar l’endemà mateix d’acabar la guerra i en la qual les organitzacions que havien protagonitzat la vida i el desenvolupament del moviment obrer abans de 1939, la CNT en primer i destacat lloc, van ser les que portaren la iniciativa i realitzaren l’esforç principal per sostenir la resistència i la lluita dels treballadors contra la Dictadura.

L’esgotament de la capacitat de lluita d’aquestes organitzacions, per culpa en primer lloc de l’acció continuada de la repressió, va anar paral·lel a l’esgotament del model econòmic basat en l’autarquia que establí la Dictadura franquista el 1939, forçada en bona part pel boicot internacional.

A mitjans de la dècada dels cinquanta la situació econòmico-social en què es trobava l’Estat espanyol era insostenible. Amb una economia deprimida i uns nivells de productivitat molt baixos, en la qual no s’havia renovat la maquinària ni les instal·lacions industrials des de 1939. Amb una producció agrícola i industrial que amb prou feines arribava als nivells de la de 1936, vint anys abans. En la qual coexistia una petita minoria que vivia en l’opulència i l’ostentació més barroera, juntament amb la gran majoria de la població del camp i de la ciutat que malvivia amb unes condicions d’existència extremadament precàries, la qual cosa donava lloc a importants protestes socials, com la vaga de 1951 a Barcelona.

En aquestes condicions, en què l’economia es trobava al límit del col·lapse i la protesta social, tot i la repressió, podia desbordar-se en qualsevol moment, la Dictadura no tenia altra alternativa que procedir de forma urgent a canviar el model econòmic basat en l’autarquia i la imposició directa per part de l’Estat de les condicions laborals, per un altre de més obert als intercanvis internacionals i que possibilités una major flexibilitat i diversificació en la negociació laboral.

Canvi de model, que la Dictadura no hagués pogut portar a terme sense la fi de l’aïllament internacional que els guanyadors de la Segona Guerra Mundial l’hi van imposar quan aquesta finalitzà, per les afinitats i col·laboració de la Dictadura franquista amb els règims nazi-feixistes. L’ajut decisiu li arribà dels EUA i del Vaticà, amb els quals signà sengles acords l’any 1953 –el pacte hispanoamericà, pel que USA establí les seves bases militars a l’Estat espanyol i el Concordat amb el Vaticà. L’any 1955 l’ONU va permetre que Espanya hi ingressés.

El 1957, Franco col·locà en els ministeris econòmics del Govern a tecnòcrates del Opus Dei avalats per Carrero Blanco. El 1958 el Govern promulgà la llei de Convenis Col·lectius per la qual l’Estat deixava de fixar directament les condicions laborals i s’establia una major flexibilitat en la negociació salarial realitzada per sectors. Entre 1957 i 1959 es van començar a liberalitzar els intercanvis comercials i les inversions estrangeres a Espanya.

Va ser, també, durant la segona meitat de la dècada dels cinquanta quan s’inicià l’increment del turisme i de l’emigració cap als països europeus, i es constituïren en les dues principals fonts de divises per l’Estat espanyol, sense les quals no hagués estat possible la renovació de l’aparell productiu ni el desenvolupament econòmic dels anys seixanta. El 1959, amb el Pla d’Estabilització es va procedir a realitzar un profund ajust de l’economia per tal de poder portar a terme una progressiva obertura a l’exterior i assentar les bases per un futur desenvolupament.

Tot plegat coincidí amb la incorporació a la lluita contra la Dictadura d’estudiants i obrers joves, pertanyents a una nova generació, la dels que durant la revolució i la guerra eren petits o encara no havien nascut.

La nova oposició estava formada, majoritàriament, per joves treballadors que iniciaven l’activitat opositora a partir de la seva participació en les lluites reivindicatives a l’empresa i que en molts casos pertanyien a organitzacions obreres catòliques, en especial la JOC –l’únic lloc on estava permès organitzar-se era a les organitzacions dependents del “Movimiento Nacional” (de la FET y de las JONS) o de l’Església Catòlica. I per estudiants, en especial de les universitats de Barcelona i Madrid, crítics amb la Dictadura franquista i que s’esforçaven en col·laborar estretament amb els obrers més combatius, en considerar que era al si de la classe treballadora on es trobava la capacitat i la força principals per enderrocar la Dictadura.

A partir de la nova oposició que sorgí a finals dels cinquanta i primers dels seixanta, es van formar els tres moviments: el nou moviment obrer, el nou moviment universitari i el nou moviment nacionalista basc que protagonitzaren la lluita contra el franquisme fins a la mort del Dictador. També a partir d’aquesta es constituí la nova esquerra política, l’organització més important i representativa de la qual va ser “Las Organizaciones Frente”: FLP (Frente de Liberación Popular); FOC (Front Obrer de Catalunya); ESBA (Euzkadiko Socialisten Batasuna). Es reconstruí el PCE-PSUC pràcticament de nou, a excepció de la seva direcció, que no havia patit els efectes de la repressió en estar ubicada fora de l’Estat espanyol. I es creà ETA, a partir d’una escissió del PNB, la qual impulsà la construcció del nou moviment nacionalista basc, amb uns plantejaments nacionalistes més radicals i socialment més d’esquerres.

Les actuacions i mesures que a partir de 1957 adoptà la Dictadura franquista per tal de canviar el model econòmic basat en l’autarquia –la Llei de Convenis Col·lectius del 1958 i el Pla d’Estabilització del 1959, com a més importants– van comportar un cost elevat, que el règim va fer pagar, en la seva major part, als treballadors. Es van incrementar els ritmes de treball i la productivitat dels treballadors, però no la seva remuneració, de forma que per guanyar el mateix calia treballar més. En el malestar que provocà aquesta situació es troba l’origen de l’increment del descontentament que portà els treballadors a la vaga durant la primavera de 1962.

Les vagues de 1962 s’iniciaren a principis del mes d’abril a les mines d’Astúries on van tenir una gran amplitud, van arribar a estar en vaga uns 60.000 miners d’un total de 70.000, i finalitzaren a principis de juny, pràcticament dos mesos més tard. Fou un moviment bàsicament espontani, que nasqué a les empreses a partir dels elements més combatius, els quals s’organitzaren de forma unitària en comitès o comissions d’empresa. Les reivindicacions que es plantejaren van ser en gran part de caire econòmic, com les demandes per l’increment del salari, per la millora en les condicions de treball, etc. però n’hi hagué també de polítiques, com l’exigència de sancions per la brutalitat de la Guàrdia Civil. Tot i el seu caràcter espontani, algunes organitzacions obreres clandestines van jugar un important paper en la preparació i extensió de la vaga, principalment la UGT, el PCE i el FLP que fou la que tingué una actuació més destacada i també la que patí el nombre més elevat de detinguts.

Astúries, des dels primers dies de la vaga, va ser pràcticament ocupada per les forces de la Policia Armada i de la Guàrdia Civil. Van produir-se nombroses detencions, amb les corresponents pallisses i tortures. Més de 200 miners van ser portats a la presó de Valladolid, altres van ser deportats i força foren mobilitzats i portats a l’Àfrica, a més dels que foren considerats com a màxims responsables que foren conduïts a Madrid per ser jutjats en Consell de Guerra, com Nicolás Sartorius, militant del FLP, acusat de ser el principal organitzador de la vaga.

Els primers dies de maig (2,3 i 4), la vaga s’estengué al País Basc, a Biscaia en particular, la seva repercussió a Guipúscoa va ser molt més petita. Es posaren en vaga la major part de les grans empreses de Biscaia: la “Naval”, “General Electric”, “Babcock Walcox”, “Aurreta”, “Euskalduna”, “Echeverria S.A.”, “Bertrán y Casado”, “Orconera”, “Tarabusi”, “Talleres Zorroza”, “Dow Unquinesa”, “Unión Española de Explosivos”, “Metacal”, “Sagarduy”, “Guinea Hnos.”, etc. i moltes de mitjanes i petites, arribant a estar en vaga gairebé 50.000 treballadors. El dia 6 de maig el Govern decretà l’Estat d’excepció: detencions sense ordre judicial i durant més de 72 hores, etc, mesures que de fet ja s’estaven portant a la pràctica abans del Decret. Es produïren més de 600 detencions i 300 deportacions. Les organitzacions que van tenir un paper més actiu en l’inici i l’extensió de la vaga van ser ESBA i ETA (Euskadi Ta Aizkatasuna), mentre que el paper del PCE fou secundari i altres organitzacions, com el PNV, la JOC i la HOAC, es negaren a impulsar-la.

A partir dels dies 6 i 7 de maig la vaga comença a estendre’s per Catalunya. El 10, a iniciativa del FOC, es constituí un “Comitè d’Enllaç” per impulsar la vaga. A més del FOC en formaren part la CNT, la UGT i el MSC, mentre que el PSUC es negà a participar-hi. El 16 i 17 la vaga va adquirir una extensió considerable a Barcelona: “MACOSA”, “La Maquinista Terrestre i Marítima”, “ENASA”, “SEAT”, “Mirurgya”, “Hipano Olivetti”, etc. i altres poblacions com Terrassa, amb el 75% dels treballadors en vaga, Sabadell, Badalona, Vilanova i la Geltrú, etc., així com a les mines de potassa de Fígols i a les de carbó de Berga. Proliferaren els Comitès de Fàbrica i de Barri i Barcelona fou literalment ocupada per la Policia Armada, mentre la Guàrdia Civil controlava les altres poblacions industrials i mineres.

Tot i que a Catalunya la vaga no va tenir l’amplitud d’Astúries i Biscaia, va arribar a comptar amb uns 60.000 vaguistes, 30.000 dels quals a Barcelona. El FOC fou l’organització que contribuí més activament a estendre la vaga i també la que va patir la repressió més dura. Així dels 200 detinguts, uns 50 pertanyien al FOC i entre els 60 que van passar a disposició militar per ser jutjats a Madrid en Consell de Guerra hi havia 15 militants del FOC.

Pel que respecta a la resta de l’Estat la incidència de les vagues del 62 fou molt menor. Destaquen les vagues d’una setmana a les conques mineres de Lleó, Jaen i Sevilla i les que protagonitzaren en el Sud –Cadis, Córdoba, Sevilla i en especial Jerez– els jornalers del camp. Cal també esmentar les manifestacions dels estudiants de la Universitat de Madrid que recorregueren la ciutat i van arribar a reunir 3.000 persones. Així mateix a les universitats de Barcelona, València i Valladolid es desenvoluparen diverses accions i manifestacions.

Les vagues de 1962 van constituir per a la nova oposició la seva prova de foc, de la qual malgrat la forta repressió que patí, en sortí enfortida a mig termini, amb noves experiències organitzatives i un nou impuls per establir les bases de les futures lluites.

A partir de les vagues del 62 i de l’experiència que se’n tragué, en especial la referent als comitès o comissions, els òrgans unitaris de lluita que es constituïren en els centres de treball, va adquirir un fort impuls la construcció d’un nou moviment obrer, que s’organitzà majoritàriament a Comissions Obreres (CCOO).

L’any 1964 es fundaren les CCOO a Madrid i a Barcelona –en una assemblea, a la parròquia de Sant Medir del barri de Sants, on es reuniren uns 300 representants. CCOO es constituí com un moviment unitari, de base assembleària, al qual podien pertànyer tots els treballadors disposats a combatre el sindicat vertical imposat per la Dictadura i a lluitar per la construcció d’una organització pròpia dels treballadors, independent del poder polític, que fos l’expressió dels seus interessos i l’instrument per a la seva defensa. El caràcter de CCOO, com a moviment unitari, es mantingué fins al Congrés que celebrà durant la “transición” –el juliol de 1976– a Barcelona. Congrés que va estar controlat pel PCE-PSUC, el qual imposà la transformació de CCOO en un sindicat estructurat burocràticament i jeràrquicament.