Sí, ja ho entenc. No hi ha motius per ser d’esquerres avui en dia. Vius massa bé i els que t’envolten també. Creus que és fotut però és així: la gent d’esquerres necessita que les coses no vagin bé per poder justificar el seu discurs; cal que hi hagi atur, delinqüència, barris marginats, pobresa, explotació laboral, etc. Sinó no saps com explicar als teus amics que la lluita continua. Ells diuen que les coses ja estan bé, què per què canviar, si ja tenen tot el que volen i més; la vida és fàcil. En tot cas el que els preocupa és com mantenir i assegurar-se el que tenen. I tu els dius:

– Sou uns conservadors! –Com si aquesta expressió els tingués de revoltar la consciència. Però no. Ni la consciència ni res. Se’t queden mirant amb una expressió a la cara com si haguessin vist passar un gos volant. I tu, què respons? Res. No tens discurs. I, fins i tot, l’expressió facial dels altres et torna com un bumerang: ells et fan pensar a tu.

No seràs tu qui va equivocat? Vols dir que el que et passa és que no deixes de ser un romàntic, que ha vist massa pel·lícules i llegit massa llibres sobre èpoques passades, en què corrien altres temps, on no hi havia dret a la vaga, quan les dones no podien votar, la jornada laboral era de setze hores, el més normal del món era que els infants comencessin a treballar als 10 anys i l’analfabetisme era el que predominava… I aleshores, hi havia un petit grup de gent que es reunia clandestinament, guanyant hores a la nit i perdent-les de son, per conspirar contra el poder que els oprimia i els retallava implacablement la seva llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, i en definitiva no els deixava viure; només com a animals, i així eren tractats. Tu vols ser un revolucionari! Però del segle passat o de l’altre!

Sí, amic, o company!, com ho prefereixis. No costa gaire veure el que passa. En el món encara hi ha molta feina a fer. Però ja ho saps, per molt que per la tele ens obrin una finestra a tot això que passa al món, la gent no veu el que no vol veure, i una imatge és tan sols una imatge. I més per a una generació que ja ho ha vist tot, i que fins i tot ha après a digerir el dinar mentre veu en directe en el seu televisor com és assassinada una persona. De fet, ja ho havia vist abans. Una imatge és una imatge. Ho ha vist moltes vegades a les pel·lícules! En aquest cas, el teu discurs internacionalista tampoc va molt lluny, oi?

A casa nostra és ben cert que el país ha evolucionat molt, acostant-se a estàndards europeus, gràcies al restabliment de la democràcia i a un govern socialdemòcrata. Això pot explicar aquesta mena de conformisme que m’expliques. L’accés al consum generalitzat, ha permès a la gent nous espais on poder refugiar-se; uns en els grans centres comercials i altres a les discoteques i bars de nit. Algú ha dit que aquests espais s’estan convertint en les esglésies modernes i en una nova religió. La gent troba en aquests nous escenaris la seguretat que no té, i la identitat que no té com a ciutadà però si com a consumidor.

Ah! Que tu també vas a la discoteca cada dissabte? No em sorprèn. I fins i tot em sembla que és un símptoma de normalitat. El problema no és anar a la disco, sinó més aviat quan s’espera que arribi el dissabte per anar-hi perquè la resta de la setmana no té sentit. No, no em surtis amb solucions de recepta. No vulguis fer d’arquitecte social amb influències fengshui, i proposant solucions generalistes per obligar la gent a viure d’una altra manera. Això ja ho fa la dreta, i aquí tenim els resultats.

Jo et plantejo que hem de conservar el que hi ha de bo del nostre present, i cal continuar lluitant per resoldre el que queda per fer i per estar preparats per allò que vindrà. Anima’t. La lluita continua. L’escenari no és el de la clandestinitat i la repressió de les llibertats, això és clar. L’escenari és un altre. Potser no és tan clar a simple vista però si tens una mínima sensibilitat no et costarà gaire veure que la qualitat de vida que tenim no és la que voldríem. I que hi ha encara avui moltes injustícies, desigualtats, opressions i intoleràncies. El gran canvi es troba en el fet que en un règim democràtic som tots responsables del que passa. Ens podem sentir indefensos, però cal utilitzar el coneixement per saber interpretar el que passa. El canvi necessita d’espurnes que l’encenguin, i tots som espurnes.