Com marxar de casa? Aquesta és la pregunta que ens fem un dia o un altre. Si tenim amics alemanys, francesos o anglesos podrem comparar, i veure que les oportunitats i facilitats que ells tenen són infinitament superiors a les nostres. Això, però no és excusa.

Marxar de casa per anar a compartir pis és una manera fàcil de fer un primer pas, dels importants en la vida. És una forma d’avançar en la pròpia i real autonomia i emancipació. Evidentment, no plantejo el compartir pis com una forma estable de vida sinó com una etapa que forma part d’un procés. Un procés paral·lel a la incorporació al món laboral, al coneixement d’un mateix i dels altres.

Potser el compartir pis és més senzill del que sembla. Fins i tot, potser és un pas previ abans de viure sol, o de compartir-lo amb la parella estimada, que contribuirà a la nostra formació. És com fer un pas endavant per assolir l’emancipació desitjada, per a la qual no hem estat educats. Evidentment, haver anat de colònies i de campaments hi ajuda molt.

Compartir pis significa primer de tot deixar d’estar sota la tutela dels pares per assumir un mateix les responsabilitats bàsiques de mantenir-se. Passar a ser autosuficient, o viure amb un mateix que és aproximadament el mateix, és una gran aventura. Cada dia hi ha un munt d’exàmens: fer-te el llit, rentar-te la roba, planxar-la, anar a comprar, fer-te el menjar, si no vols caure en la temptació de cedir als oferiments de salvació nacional de la teva mare per ajudar-te en tot allò que tu no ets capaç de fer.

Per altra banda, hi ha un punt excitant en el fet de pagar els rebuts del lloguer, de l’aigua, de la llum, del telèfon, etc. Amb l’al·licient que si no pagues et fan fora del pis o et tallen el subministrament. Quina aventura viure sense aigua o sense gas!

Marxar de casa amb el que tens, vol dir que no tens res. Per tant que has de començar a buscar-te la vida per trobar elements tan bàsics com un llit, una nevera, una rentadora, un armari, … Coses que fins al moment les donàvem per òbvies. I si ens parem a pensar en els milions d’estris que necessitem, la llista es pot fer interminable: fil i agulla per cosir-te el botó que està a punt de caure de la teva camisa preferida, llevataps per obrir l’ampolla de vi, que sempre te’n fa falta un en un moment ben compromès, com aquell dia en què et proposes regalar-te un dinar fet per tu o quan convides algú interessant a sopar per primera vegada a casa teva. Però, hi ha d’altres elements que ens tenen tan ben acostumats : una tauleta per posar els peus mentre veus la televisió (si en tens) quan estàs ben assegut al sofà, que mai serà prou còmode, o una torradora per poder recuperar el pa que se’ns ha quedat sec. No hi ha cap altra manera d’adonar-se del valor que tenen les petites coses en la nostra vida.

I la convivència? Quin gran aprenentatge del que és la llibertat. Saber renunciar a determinades coses en bé de la comunitat, saber pactar les normes que han de fer que la convivència sigui com a mínim pacífica. Aprendre a coneixe’ns millor a nosaltres mateixos i les nostres manies és la millor manera d’exercir el valor de la convivència.

Des del punt de vista econòmic és més senzill del que ens podem imaginar. Segurament pots disposar de 25.000 pessetes al mes. Si és així ja et pots llençar a l’aventura. Si aquesta despesa et resulta enorme voldrà dir que hauràs de renunciar a algunes cosetes, però en guanyaràs d’altres que fins ara no tenies. Podràs estar-te a casa tranquil·lament, sense necessitat d’estar tot el dia fora i de veure els amics obligatòriament en un bar que sempre tanca massa aviat; podràs compartir les estones amb la teva parella sense passar fred en qualsevol plaça o sense haver d’anar al cine per fer manetes, ni donar massa explicacions…

Per altra banda, compartir pis amb altres persones que es troben en les mateixes condicions que nosaltres ens permetrà mantenir converses súper interessants sobre el misteri de la vida, comparar les il·lusions, els dubtes i les pors que tots tenim sobre el futur. Tindrem l’oportunitat de conèixer les experiències dels altres, comparar-les amb les nostres, i aconsellar els amics; cosa que ens ajudarà a tenir una idea més clara del que volem, o com a mínim del que no volem.

Amb aquest article voldria convidar tothom, que ja ha fet els 18, que marxi de casa. I abans d’anar a viure sol o en parella, crec que és important haver estat un temps compartint pis amb altres persones. Només cal saber triar-les. Bona sort.