Quan parlem de la ciutat sustentable més humana i habitable, ens pensem que es tracta d’un invent recent. Ben al contrari, la idea de l’urbanisme ecològic fou un concepte impulsat a principis d’aquest segle per persones com Cebrià de Montoliu i desenvolupat pels moviments anarquistes ibèrics fins al 1937. La figura de Cebrià de Montoliu, advocat, literat i humanista ha restat oblidada fins fa ben poc i cal recuperar la seva obra com un dels precursors de l’ecologisme a casa nostra.

Humanista utòpic

En el vessant humanista, Cebrià de Montoliu prologa i edita el 1901 un assaig del pensament ecològic i social de John Ruskin (1818-1900) advertint la desintegració del món natural, de la bellesa, de l’art i de la cultura. El somni de Montoliu era aconseguir una Europa més verda, més sòlida i formosa que regenerés la corcada societat de l’època i on prevalgués com a valor suprem que l’única riquesa és la Vida. El 1903 continuant amb la divulgació de l’obra de Ruskin, publica l’obra Natura Aplech d’Estudis y descripcions de sas belleses triats entre les obres de John Ruskin. Igualment va ser un entusiasta de l’obra del literat i pensador socialista William Morris (1818-1896) del qual en la novel·la Noves d´enlloc publicada el 1918 en va fer el pròleg i la biografia. Aquesta novel·la és una visió utòpica de la societat del futur basada en l’amor, la cooperació i el respecte per la natura. La seva publicació va causar un gran escàndol en la societat catalana conservadora i a personalitats com ara Puig i Cadafalch. De fet, Noves d´enlloc, significa la difusió de les idees utòpiques que preconitzen l’adveniment d’una societat millor en equilibri i respecte per la natura. L´obra apareix precisament quan la burgesia catalana impulsava el noucentisme, perquè la cultura conservadora i el creixement econòmic prevalguessin per sobre la natura i els ideals de transformació social.

Urbanisme ecològic

En el vessant de l’urbanisme la figura de Cebrià de Montoliu ressalta com a introductor de les idees de la ciutat orgànica del biòleg i sociòleg escocès Patrick Geddes (1854-1932), el qual dota el concepte de Ciutat Jardí –desenvolupat pel teòric socialista Ebenezer Howard (1850-1828)– d’una síntesi científica d´ecologia urbana basada en els continguts de la geografia humana d´Eliseu Reclus i de la sociologia de P. Kropotkin. Geddes proposa que aquest nou enfoc rebi el nom de Ciència Cívica o ciència de les ciutats. Geddes va definir l’anàlisi dels fluxos d’energia i materials no renovables emprats pel sistema industrial de finals del segle XIX (essencialment del carbó) i advertí de la necessitat de superar la “paleotècnica”, caracteritzada per l’era del carbó, per passar a una nova etapa “neotècnica”, marcada per l’ús d’energia de font renovable i per l’equilibri entre la ciutat i el camp. Cebrià de Montoliu és un modernista convençut que és possible transformar la societat a partir de l’educació i que per això cal acabar amb el monopoli cultural de les classes privilegiades.

Cebrià de Montoliu des del Museu Social creat per la Diputació de Barcelona el 1910, dedicat a l’estudi dels fenòmens socials, defensa a ultrança l’impuls del model de Ciutat Jardí. En aquest sentit, proposarà la creació de càtedres i seminaris de Construcció Cívica. El 1912 escriurà l’obra La Ciudad Jardín en la qual defineix que es tracta d’una colonització interior basada en la descentralització de la indústria i l’equilibri camp-ciutat a fi de fer més sana i barata la vida urbana i, alhora, que l’agricultura veïna es beneficiï dels avantatges socials de la ciutat. Lògicament, Cebrià de Montoliu distingia clarament entre la Ciutat Jardí i el suburbi ajardinat. La teoria de la ciutat orgànica en la qual s’emmarca la proposta de la Ciutat Jardí reconeixia que l’organisme urbà consta d’òrgans que en condicionen la seva funcionalitat. En aquest moment, Cebrià de Montoliu era encara optimista per emprendre la reforma ecològica de les ciutats catalanes. Per això va fundar la Societat de Construcció Cívica a fi d’impulsar la salvaguarda dels cinturons verds existents, alehores, a les ciutats del país. Malauradament, les idees de progrés tecnològic indefinit, l’arribada de l’automòbil i la implantació del model de ciutat lineal i del creixement poblacional (recordem que entre 1850 i 1900 la ciutat de Barcelona havia passat dels 175.000 habitants als 537.000) ho impediran definitivament.

Cebrià de Montoliu (impulsor del model urbanístic de la Ciutat Jardí entre el 1912 i el 1919) serà l’alternativa al projecte Gross Barcelona que defensava la burgesia catalana i que el 1914 ja preveia una Barcelona com l’àrea que avui ocupa l’anomenada regió metropolitana. Una àrea en la qual ciutats com Martorell, Vilanova i la Geltrú, Sabadell, Terrassa, Granollers, Mataró, fossin barris industrials suburbans de Barcelona.

En definitiva, el model organicista de Cebrià de Montoliu s’oposava clarament al model inspirat amb l’experiència de les metròpolis de París, Londres o Berlín. Un model d’urbanisme racionalista-funcionalista corbuserià que a finals dels anys vint serà defensat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, urbanista que paradoxalment va formar part de la Junta de la Societat Cívica la Ciutat Jardí i ocupà el càrrec de secretari després de la marxa de Cebrià de Montoliu l´any 1920.

Cebrià de Montoliu fou una persona que es podria englobar en el moviment dels anomenats activistes cívics tot i que el model d’urbanisme ecològic que defensava a nivell teòric era coincident amb el dels anarquistes. Aquests darrers als anys trenta, com és el cas de l´enginyer Alfonso Martínez Rizo, tanmateix, defensaven que el problema principal de l’urbanisme il·limitat no es solucionava, tan sols, conscienciant la societat, sinó abolint la propietat privada del sòl.

El model teòric de Cebrià de Montoliu s’oposava frontalment al concepte de ciutat metropolitana de mida il·limitada, quadriculada i simètrica sense cap inclusió d’elements ni naturals ni artístics tal com volien les classes conservadores per especular amb el sòl lliure de forma organitzada. Les illes de l’eixample barceloní, sobre una xarxa de carrers amples paral·lels, com a unitat bàsica per aconseguir una urbanització accelarada en són el paradigma que ho feu possible; un pla per urbanitzar el territori rural. En paraules del mateix Ildefons Cerdà, autor del Pla de l’Eixample de 1859 “Barcelona, debe ensancharse, dilatarse y extenderse por todo este llano que Dios ha concedido generosamente a su desarrollo”.

Alguns autors volen veure el pla de l’Eixample de Cerdà com una obra situada en el marc del socialisme revolucionari pel fet de coincidir en el període de la gran obra de Marx i argumentar-lo en idees higienistes. El model Cerdà, que propiciarà l’absorció de pobles, la centralització i l’especulació del sòl, serà criticat durant la segona meitat del segle XIX essencialment pels moviments anarquistes i republicans federals. Malauradament, la urbanística de la ciutat il·limitada que dóna lloc als inicis de la conurbació de Barcelona a través de Cerdà és plenament vigent avui a Catalunya.