Aquestes dues noves formes de cooperació i d’acció per al desenvolupament, que tenen una llarga tradició a altres països europeus, semblen cridades a incidir en la lluita per al progrés material i moral dels humans.

Abans de comentar què són els fons ètics, aclarim què és i com funciona un fons d’inversió. Un fons és, a grans trets, quan moltes persones ajunten igualitàriament els seus estalvis per tal que un tercer, a canvi d’una comissió, els gestioni unitàriament invertint en accions, obligacions, etc., de manera que pels volums que mou i la desintermediació, obté rendibilitats millors que en l’estalvi clàssic. Ara bé, en la seva recerca del lucre dins de la legalitat, el fons invertirà en qualsevol empresa que sigui rendible, faci el que faci. I aquí apareixen els fons ètics que forcen que es tingui en compte el compliment de determinades condicions polítiques o morals. Hi ha dues estratègies. La primera és cedir part dels beneficis de la gestió del fons a la cooperació limitant el compromís al seu estadi més indirecte. La segona seria la d’aquells fons que determinen quines són les inversions que es poden fer, tenint en compte consideracions afegides a la rendibilitat, a través d’un comitè ètic independent.

Però hi ha diverses consideracions a fer. Si volem que la gent els tingui en compte com una alternativa real d’estalvi, cal que els fons ètics donin rendibilitats a llarg termini, en línia amb les de la resta dels fons d’inversió. Però si entrem en el dia a dia d’un fons com el “Fons Ètic FIM”, descobrirem que el gestor i molts cops el comitè ètic per invertir en un mercat amb milers d’empreses que fan centenars de milers d’activitats diferents, a un centenar llarg de països i cotitzen legalment a un mínim de cent borses, es basen en els informes de les mateixes empreses, en la informació de la premsa, o en darrer terme en la informació dels experts. Tot i aquestes possibilitats, no se sap que Fasa Renault a la planta d’Espanya ha discriminat les dones durant trenta anys fins que no apareix la sentència dels tribunals que així ho demostra. Una altra opció és la d’invertir en empreses petites de les quals se sap tot. Però això farà augmentar el risc del fons i baixar la rendibilitat, ja que al primer creditor a qui deixes de pagar és al soci d’una empresa, i un fons d’inversió en empreses petites és de fet un soci molt especial, ja que no té dret a vot.

En definitiva els fons ètics obren un camp d’acció política innovadora i potent, però tenen el llast que calen molts anys per consolidar un equip d’experts solvents i trobar un gestor financer ben qualificat consolidant així rendibilitats atractives.

La segona figura és la del Banc dels Pobres, basada en l’experiència del Grameen Banking for the poor¹ de Bangla Desh.

Si analitzem la seva organització, veurem que és una caixa d’estalvis on els impositors continuen tenint la darrera paraula, com a Catalunya fa setanta anys quan les caixes s’anaven consolidant. La praxi, desenvolupada al llarg dels darrers 25 anys de vida del banc, és buscar persones (massivament dones), que compleixin tres condicions: primera, haver demostrat repetidament la capacitat per respectar compromisos i/o retornar crèdits anteriors; segona, la inexistència de cap limitació legal o cultural que impossibiliti el retorn del crèdit; tercera, que el capital cobreixi realment la inversió necessària en el projecte proposat i que els terminis i volum a retornar no siguin impossibles d’assolir pel deutor segons ell mateix.Tenen molta importància la solidesa del projecte proposat i el compromís del creditor no només en el projecte empresarial, sinó amb tota la xarxa de suport i solidaritat per a la millora de la comunitat on viu, que és la que li ha de donar suport polític i personal.

El volum mitjà dels crèdits concedits a Bangla Desh és de 160 dòlars, el tipus d’interès és del 16%, per cobrir la morositat i constituir una reserva que capitalitzi el projecte. De la part dels creditors, el 95% són dones, i la taxa de devolució és del 95%, gràcies a la pressió social del grup de suport que espera en el futur rebre un crèdit per al seu projecte.

Val a dir que després de tants anys d’estatisme cooperatiu (0,7%, crèdits FAD, etc.), i de donacions a fons perdut per al desenvolupament, aquest retorn a considerar la sortida de la pobresa com un repte individual, al qual només cal donar una oportunitat, és engrescador vistos els resultats individuals i socials que obté.

Però la metodologia, un crèdit per a la capitalització de projectes empresarials, i els objectius finançats i gestionats personalment, cases, eines, telèfons mòbils, cultius parcialment comercialitzables, és en el fons capitalisme pur i dur i pot trencar molts dels tòpics que encara avui circulen pel món de la cooperació

1. http://www.grameen-info.org/index.html