Qualsevol generalització és una banalitat i, a més, produeix greus injustícies… Això és el que passa amb afirmacions com “els catalans són ronyosos”, “els madrilenys són uns xulos”, “els alemanys són fatxes” o “als americans només els interessen els diners”. Tots coneixem catalans esplèndids, madrilenys humils, alemanys socialdemòcrates i americans compromesos amb causes molt nobles. Per això no m’agrada generalitzar i, encara que no sempre és possible, tracto de recuperar en les meves afirmacions sobre els homes als que no responen a l’estereotip, que en són molts i són , a més, els més valuosos.

Els nois que no segueixen gregàriament els comportaments més penosos de la cultura patriarcal, no riuen las gràcies discriminatòries sobre els homosexuals (maricons, en l’argot en voga), ni sobre les dones, són “els nostres”. Sóc conscient que per a ells, per als “nostres” nois la tasca no és fàcil.

Per a la cultura dominant, ser “dona, dona” consisteix a sotmetre’s i a tractar per tots els mitjans de ser i de romandre bella… Per a la cultura dominant, l’home que no demostra el seu menyspreu envers els homosexuals és com a mínim “sospitós” i el qui no sap posar “al seu lloc” les dones és un dèbil (“calçasses”, en l’argot en voga). Per això, ser noi i no ser masclista és quasi més difícil que ser noia en un món clarament dominat pels homes.

Les dones espanyoles, en el seu conjunt, han avançat més en els últims vint anys que en els últims vint segles. Quan dic avançar (per si es generen dubtes del tipus : “Però segur que ara esteu millor que abans? Nosaltres, al menys, no teníem que demostrar res… N’hi havia prou amb deixar-se estimar i, en el fons, fèiem el que ens donava la gana però sense dir-ho…” Quina gran fal·làcia, quin missatge reaccionari tan difós últimament!) dic millorar en la nostra relació amb els altres, ser més autònomes, més lliures, tenir més control de les nostres vides… Per fer amb aquestes el que vulguem o el que puguem però nosaltres.

L’accés massiu de les dones a l’educació, a l’ocupació (aquesta no tan massiva), la possibilitat de controlar el nostre sistema reproductiu, el desenvolupament del feminisme i de l’Estat de benestar, han anat produint un canvi silenciós que culminarà, des del meu punt de vista, en l’última gran revolució de la nostra era: la revolució pacífica de les dones. I és evident que aquest gran canvi remou les estructures de la nostra societat i la forma de relacionar-se entre els homes i les dones.

El canvi fonamental en aquest últim aspecte consisteix, al meu parer, en el fet que s’han acabat les regles. El lloc que l’home ocupava en el sistema de relacions entre els dos sexes ja no és el mateix per la senzilla raó que les dones ja no estan en el mateix lloc: s’han mogut i s’han mogut molt.

En realitat, això no hauria de suposar cap problema, sobretot entre la gent jove… Ans al contrari, no és millor explorar un món de relacions sense pautes predeterminades ni “llocs comuns” que transitar pels hàbits i costums de generacions passades?

No obstant això, és fàcil observar el desconcert que viuen ambdós sexes en la seva manera de relacionar-se essent especialment flagrant el desconcert masculí.

És possible que el desconcert hagi existit sempre (és vell allò de “no hi ha qui entengui les dones”) però no afectava a tot el món de les relacions, es circumscrivia més aviat al nivell amorós o sentimental… Avui en dia la desorientació és més general. Des del món estudiantil al laboral, passant pel polític i el sexual, qualsevol lloc de relació entre els homes i les dones resulta complicat i conflictiu sobretot per a ells… I és que les noies han decidit que només hi poden guanyar… Quan es van conquerint espais de llibertat de forma tan clara, (i això que moltes vegades no ens adonem que fins fa molt poc temps les dones espanyoles no eren ciutadanes de ple dret ni disposaven de cap autonomia) la dinàmica és imparable… Les espanyoles, majoritàriament, als 18 o 19 anys volen desenvolupar un projecte de vida autònom. Volen estudiar i/o treballar i només després formar una família o ser mares. La prioritat ja no és el matrimoni i els homes no són l’únic model de llibertat…

Els nois (alguns sí) no saben què els toca fer a ells. Si les dones lluiten contra un model social que col·locava l’home en el centre… Com haurà de ser ara? Què esperen d’ells les noies? Les dones són cada cop més fermes en els comportaments i semblen més independents, (sentim parlar molt sovint dels millors resultats acadèmics que assoleixen les noies joves). No acceptaran ja mai un sistema de relacions tan vell com el món i el nou encara s’ha d’explorar… Però si elles van avançant i “guanyant”, és que potser nosaltres retrocedim i anem perdent quelcom?

Jo no sóc partidària de les respostes en un únic sentit. Crec que, efectivament, una nova forma de relacionar-se entre homes i dones es va obrint pas. És una relació més igualitària i per això més complexa i conflictiva, però una societat compartida per éssers iguals serà, sens dubte, una societat molt més interessant i per descomptat més justa.

Aposto perquè visquem el desconcert sense buscar receptes i només reivindico l’honestedat. Des d’aquest lloc, segur que anem trobant camins… Les dones tenim encara un llarg recorregut a fer per aconseguir la nostra autonomia, els homes no haurien de posar obstacles. Ells -alguns ja ho saben- també guanyaran amb el canvi.