Josep Llunas i Pujals (Reus 1852-Barcelona 1905) fou probablement el líder més conegut i influent del moviment obrer i popular de Catalunya entre 1881 i 1896. De formació republicana, com tots els dirigents de l’anarquisme de la seva època, fou el principal promotor, tant a nivell organitzatiu com doctrinal, del protosindicalisme anarquista, i per tant, pot ser considerat com l’origen amb més fonament de l’anarcosindicalisme català del segle XX.

Sortí dels ambients republicans del Sexenni, entrà a la Primera Internacional i, a partir d’aleshores, desenvolupà una evolució personal en la qual combinà les seves esperances en una societat anarquista futura amb una praxi associativa i combativa que fixava els seus objectius en el present. En aquesta lluita quotidiana, Llunas cercà l’aliança de tot tipus d’elements progressistes; ja fossin republicans, lliurepensadors, maçons o les tres coses a la vegada, fins i tot va pretendre establir relacions amb els socialistes durant els primers anys noranta. Ens trobem, doncs, davant d’un dirigent anarquista de l’últim quart del segle XIX que defensa l’acció pública, l’organització sindical i la col·laboració amb altres forces d’esquerra; i que, a més, es mostra partidari del sistema econòmic col·lectivista per a la futura societat anarquista i rebutja, d’una forma explícita, l’ús de la violència i l’acció insurreccional. Cal destacar també que en la defensa d’aquest ideari anarquista i d’entesa progressista, Llunas, des del seu internacionalisme, feia servir gairebé sempre la llengua catalana en conferències i mítings, escrits periodístics i literaris, i en la seva obra doctrinal.

Del republicanisme a la Internacional

Com bona part de la primera generació de dirigents obrers internacionalistes catalans i hispànics, sorgí del món republicà i democràtic dels anys seixanta. En especial, formà part de l’ambient republicà barceloní que dirigí l’Ateneu Català de la Classe Obrera. L’any 1870, amb només 18 anys, ja militava en el camp federal des de les pàgines del periòdic Lo Ponton, periòdic més coent que un bitxo.

Arribà a la militància internacionalista a través de l’adhesió de la seva societat d’ofici -la Societat Solidària d’Obrers Impressors- a la Primera Internacional. La seva irrupció com a dirigent internacionalista destacat arribà el 1872, quan passà a ser secretari de l’exterior del Consell de la Federació Local de Barcelona i fou un dels impulsors de la Unió de Noògrafs de tot Espanya, mentre actuava com a corresponsal administratiu de El Condenado. Ara bé, per damunt de tot cal destacar la seva tasca com a secretari de l’Ateneu Català de la Classe Obrera.

Llunas i Pujals era bakuninista i internacionalista però no seguí les actituds insurreccionalistes i antirepublicanes de la direcció de la FRE. De fet, com alguns altres sindicalistes internacionalistes, s’abocà a la defensa de la Primera República i s’enrolà voluntari en el segon batalló dels Guies de la Diputació que lluitaren contra els carlins a Caldes de Montbui.

En tornar de la milícia passà a la clandestinitat. El pronunciament del general Pavía significà l’inici d’una època de repressió del moviment obrer. Malgrat això, en un principi es mantingué actiu, tal i com ens ho demostra el seu company Anselmo Lorenzo quan recorda la seva arribada a la Barcelona de 1874. Més endavant, convençut que calia el sindicalisme i l’organització dels treballadors, fou dels que, trencant amb els clandestinistes de la FRE, fundà el 1881 la renovada FTRE.

La Tramontana

Sens dubte, com podem conèixer millor l’activitat i els plantejaments polítics i socials de Josep Llunas és a partir de la lectura sistemàtica i detallada de La Tramontana. La seva llarga durada, des de 1881 fins a 1896, i els seus 717 números són una font documental fonamental no només per conèixer la figura del seu director, sinó també la història de la Catalunya popular d’aquesta època. La Tramontana, per sobre de doctrines partidistes, va jugar un paper fonamental com a nexe dels diferents moviments d’oposició. Resulta difícil trobar un adjectiu que en termes absoluts la defineixi. Republicanisme, federalisme, lliure pensament, maçoneria, anarquisme, obrerisme, anticlericalisme i catalanisme tenen cabuda en les seves pàgines i la converteixen en el millor exemple de l’existència d’uns àmbits compartits dels diferents moviments d’oposició a la Restauració. Tradicionalment ha estat qualificada d’anarquista i, precisament per aquesta etiquetació, sempre se n’ha destacat la llarga durada i l’ús del català. I evidentment ningú no pot negar que l’anarquisme va ser la seva tendència predominant, sobretot a partir de 1887 quan Llunas es convertí en propietari, però, si insistim en la recerca d’una qualificació que la defineixi al llarg de la seva prolongada singladura i tingui en compte tota la seva complexitat ideològica, ens decantaríem per considerar-la, sobretot, com una publicació lliurepensadora. Sota la direcció de Josep Llunas, col·laboraren en la redacció un grup força estable de coneguts publicistes de l’època: Eudald Canibell, Cels Gomis, Anselmo Lorenzo, Josep M. Codolosa, Emili Guanyabéns i Antoni Pellicer.

El lliurepensament radical

El lliurepensament va ser un dels fenòmens socials i polítics amb més èxit a la Catalunya popular de l’últim terç del segle XIX. Es tractava d’un moviment obert a totes les oposicions progressistes al sistema de la Restauració que trobaven la seva interjecció en la fixació dels seus enemics: l’Església i l’Estat borbònic. D’aquesta manera, el lliurepensament -les seves organitzacions, cercles, actes i escoles- facilitava un marc d’actuació política, social i cultural als sectors populars marginats pel sistema. Anarquistes, maçons, tots els sectors del republicanisme, catalanistes progressistes i, fins i tot, espiritistes, formen en les seves files i donen cos a una cultura alternativa al sistema De tots els grups lliurepensadors catalans cal destacar per la seva importància i per les seves estretes relacions amb La Tramontana, el de La Luz, Círculo Libre Pensador de Barcelona, fundat l’any 1885 per un grup de republicans i anarquistes maçons encapçalats per Rossend Arús i Arderiu.

Tant La Luz com La Tramontana van aportar al lliurepensament català el principi de revolució econòmica i social, i li donaren un contingut força radical. Anselmo Lorenzo hi va definir els objectius: “El lliurepensament ha de combatre la religió, l’autoritat i el capitalisme. El nostre enemic no és únicament el capellà sinó també el governant i el burgès”. A La Tramontana trobem multitud d’exemples d’aquest aiguabarreig lliurepensador. Al número del 4 de juliol de 1884, en la llista d’una de les seves subscripcions solidàries podem llegir els següents pseudònims: un anticlerical, un revolucionari, un que espera l’hora, un lliurepensador, un terrorista dels rojos, un republicà, un descamisat, un anarquista,… No hi falta ningú!.

L’anticlericalisme era una de les característiques més destacades d’aquest lliurepensament radical. A les pàgines de La Tramontana ja eren presents tots els recursos utilitzats més tard per la propaganda anticlerical dels primers anys del segle XX: la crítica per antinatural del celibat sacerdotal i, al mateix temps, la denúncia del seu incompliment, que porta els capellans a les pitjors aberracions sexuals; les activitats orgiàstiques dels capellans i frares als convents de monges; els segrestaments místics als convents; les violacions de joves i nens per part de capellans i frares; capellans que mantenien relacions sexuals amb les seves majordomes; l’atac als jesuïtes, per ser la “secta més malvada i lucrativa”; … El que es feia era utilitzar tots els recursos possibles per despertar la morbositat i les passions més primàries de l’inconscient col·lectiu contra el gran repressor i vividor: el capellà hipòcrita i castrador. Aquest personificava tots els vicis de la societat i suposava la negació de la ciència i el progrés.

Per aquestes campanyes anticlericals La Tramontana va ser perseguida, censurada, suspesa i excomunicada com moltes altres publicacions de l’època. Això últim, va ser motiu de primera plana i gran joia.

Aquest anticlericalisme era compartit per moltes altres publicacions de caràcter republicà, anarquista o maçònic. De fet, es tractava de l’element més important de cohesió de les forces lliurepensadores.

L’aportació teòrica a l’anarco-col·lectivisme

Josep Llunas és un dels pocs teòrics hispànics l’obra del qual pot ser contrastada amb la dels teòrics de l’anarquisme europeu del moment. Fou el principal exponent dels principis col·lectivistes adoptats per la FTRE en els seus primers congressos de 1881 i 1882, quan ell mateix era membre de la Comissió Federal.

Durant tota la dècada dels vuitanta i primers anys dels noranta, va desenvolupar la seva doctrina anarco-col·lectivista a partir de la seva immensa tasca publicística hemerogràfica i l’edició d’un gran nombre de llibrets i fulletons, d’un gran nivell, tant en castellà, com en català: Estudios filosófico-sociales (1882), El colectivismo (1882), Qüestions socials (1891), Los partidos socialistas españoles (1892), La ley y la clase obrera (1893) i literatura obrerista, pròleg a la novel·la d’Anselmo Lorenzo: Justo Vives (1893). Foren especialment influents i discutits els seus textos presentats als certàmens socialistes que organitzaren els anarquistes el 1885 i el 1890: Organización y aspiraciones de la Federación de Trabajadores de la Región Española (Primer Certamen Socialista, Reus) i Bases científicas en las que se funda el colectivismo (Segundo Certamen Socialista, Barcelona). També participà de la redacció de Garibaldi, Historia liberal del siglo XIX, obra col·lectiva sota la direcció del seu mestre Rafael Farga Pellicer. De la seva obra literària, sobretot poètica, cal destacar especialment La Revolució, poema en tres cants (1886), que es pot considerar el primer llibre anarquista escrit en català.

Els últims anys (1897-1905)

L’any 1896 esclatà una bomba al pas de la processó del Corpus de Barcelona, amb un resultat de sis morts i quaranta-quatre ferits. Amb ells també morí La Tramontana. A la segona pàgina del número 717, en un article titulat “Anarquistas honrats… a defensarse!”, Josep Llunas anuncià la seva retirada com a activista. I, malgrat la seva coneguda posició antidinamitera, fou detingut abans que sortís al carrer aquest últim número del seu setmanari i conduït al castell de Montjuïc, d’on va sortir sense càrrecs al cap de pocs dies.

Molt afectada la seva salut, acabà els últims anys de la seva vida com l’home emprenedor que havia estat sempre, fundant i dirigint entre 1897 i 1905 les primeres publicacions esportives catalanes: Barcelona Sport i Los Deportes.

També el trobem col·laborant, en aquesta última època de la seva vida, a l’Institut Català de les Arts del Llibre, del qual era soci de mèrit després d’haver obtingut un premi en el concurs convocat per aprovar programes per a l’ensenyament professional de l’escola pràctica de l’Institut. També publicà diversos articles professionals en la Revista Gràfica.

Al Boletín de la Sociedad del Arte de Imprimir de juny de 1905 es publicà un “siempreviva” a la seva memòria i un emocionat record del tipògraf republicà Francesc Prats en el qual rememorava l’arribada de Llunas a Barcelona quan només era un nen i els seus primers anys en l’Ateneu Català de la Classe Obrera.

Recuperació d’un personatge clau en la història de la Catalunya popular

Com la major part dels dirigents de l’esquerra democràtica i lliurepensadora del vuit-cents, Llunas fou, en començar el segle XX, marginat i aviat oblidat. Durant molts anys la seva memòria es mantingué només pels records personals d’uns pocs amics (E.Canibell i A.Lorenzo) o per les aportacions militants dels historiadors del moviments socials (Morato, Reventós, Nettlau).

La seva revaluació hagué d’esperar bastants dècades i partí de la historiografia universitària. Molt en especial dels estudis de Josep Termes sobre la Primera Internacional a Espanya i de Joaquim Molas sobre la literatura popular del XIX, els quals van ressaltar, sobretot, l’ús del català, tant a La Tramontana i La Revolució com en alguns dels seus treballs doctrinaris.

Però va ser durant els anys vuitanta, quan la figura de Llunas va començar a adquirir un cert protagonisme, encara que sempre d’una manera col·lateral, en els diferents estudis que des del camp de la història del moviment obrer i popular vingueren a omplir el buit existent a la historiografia social de la Catalunya contemporània. Així el seu nom el podem trobar en obres que tracten sobre la maçoneria i el lliurepensament (P. Sánchez), l’educació laica (C. Vilanou), l’anarquisme i el catalanisme (J. Termes, Pere Gabriel, E. Olivé i J.Ll.Marfany), l’art revolucionari (Lily Litvak), la literatura obrerista (J. Molas), la definició teòrica de l’anarquisme (J. Piqué), el republicanisme (Àngel Duarte)… Fins i tot, Josep Fontana tanca el volum V de la Història de Catalunya d’Edicions 62, amb uns versos extrets del pregó de La Tramontana:

Que no en va, per nostra sort,

havem nascut catalans.

y és nostre lema’l progrés,

y volem ab molt afany

que prosperi nostra terra:

que és nostra divisa: AVANT!

Finalment, és a la dècada dels noranta quan es publiquen diferents estudis que tenen a Llunas i Pujals i La Tramontana com a subjectes d’estudi específic.