En ben pocs llocs la invocació al cel (Tian) és una constant tan arrelada a la terra com ho és a la Xina. Es tracta d’una pràctica comuna dels pobles que, com el xinès, ha estat, i encara ho és a moltes regions, fonamentalment agrícola. Els xinesos, més enllà dels canvis polítics i ideològics més recents, han establert, a través d’una dilatada història escrita de més de quatre mil anys, elements de culte essencials per relacionar-se amb allò (sempre desconegut i misteriós) que regeix el seu entorn. El culte al déu del cel i a les potències mítiques.

Aquestes referències són molt freqüents a Beijing (Pequín), la capital, però també es troben a qualsevol altra ciutat xinesa amb empremtes del seu passat imperial. La plaça de Tiananmen (Porta de la Pau Celestial) o el Tiantan (El Temple del Cel), lloc de celebracions i d’oracions per a les bones collites, són expressions simbòliques de la importància dels rituals i d’altres formes de religiositat a la Xina, i també del paper mediador que s’atorgaven els emperadors entre el Cel i la Terra. Fins i tot avui, els diferents signes de religiositat tenen una presència molt viva a llocs com Hong Kong, cruïlla i lloc d’intercanvi entre Orient i Occident, un centre de confluència pragmàtica entre modernitat i tradicions, un signe dels nous temps.

La idea del centre ha estat molt present a la filosofia, l’ètica i l’estètica xinesa, fins i tot a la Xina actual, on perduren actituds i visions cosmològiques de les antigues cultures xineses. Una idea central, sustentada en l’harmonia entre forces oposades, l’equilibri, la serenitat, l’ordre i la pau, que ha estat tan reivindicada (la denominació de País o Imperi del Centre, el llegat del confucianisme o el taoisme…), com profusament desmentida i violentada a través dels temps. És la mateixa història d’una civilització que ha alternat llargs períodes de pau i d’estabilitat social, amb grans aportacions científiques i tecnològiques, amb períodes de convulsió i de crisis com a conseqüència de les invasions estrangeres, els governs despòtics i corruptes, els senyors de la guerra, la fam, les revolucions socials i els desastres ecològics. Una amalgama d’interessos molt diversos i complexos, com la seva gent i la seva història, que ha marcat el passat i el present de la Xina actual.

I és que els grups humans que habiten la Xina són molt diferents de cap a cap d’un enorme territori de notable diversitat geogràfica i climàtica. Des de les àmplies i fèrtils terres baixes del sud-est: el litoral densament poblat (els grans deltes dels rius que desemboquen a l’est), fins als extensos deserts i les muntanyes del nord-oest (Xinjiang, Tibet, Mongòlia); i des dels boscos del nord (Manxuria) fins a la jungla tropical del sud-oest (Yunnan). Una geografia i una climatologia singulars: amb les crescudes dels rius, els tifons, els terratrèmols i les tempestes de sorra…, que obliguen a fer i desfer, any rere any, el paisatge, i a perseverar en les antigues i les noves oracions i reclamar el favor dels déus del Cel i de la Terra (els governs).

Religiositat o filosofia xinesa?

Els especialistes han reconegut tradicionalment tres tendències principals (o tres grans religions) que sintetitzen les normes i els costums de la història de la Xina. D’una banda, el confucianisme i el taoisme, ambdues autòctones, i la tercera el budisme, importada de l’Índia.

Confucianisme i taoisme representarien, respectivament, les dues cares del poble xinès: la classe governant i el poble. D’una banda, una filosofia d’Estat, una ètica politicosocial; de l’altra, un individualisme lúcid i l’ètica de la reconciliació interior de l’individu. D’aquesta manera els confucians, il·lustrats i lletrats, representants de les famílies dels terratinents relacionats amb la cort, defensaven aferrissadament les convencions i una ètica social fonamentada en els costums ancestrals; mentre que els taoistes, majoritàriament ermitans, cultivaven l’espontaneïtat i la naturalitat de la persona, una ètica de la saviesa ancestral com a fonament de l’ètica personal. El budisme, per la seva banda, va reforçar, amb el domini d’un mètode ascètic, pràctic i especulatiu, els valors tant dels uns com dels altres, accentuant el cultiu de la interioritat.

Confuci (479 aC) va exercir una enorme influència en el pensament, les institucions de govern, la literatura, les arts i els costums socials xinesos durant més de dos mil anys. El confucianisme no es pot considerar una religió sinó un sistema ètic. Els elements claus en què es fonamenta la doctrina confuciana són l’equilibri dels oposats i la seva harmonia. Aquesta harmonia és gran font del món, i s’aprèn amb el coneixement de les tradicions i l’estudi dels llibres antics. La influència del I Ching o Llibre de les Mutacions es considera fonamental en la concepció xinesa de l’univers. Aquest equilibri explicitat amb el grafisme del yin i el yang és dualitat, complementarietat, dinàmica i moviment circular.

El taoisme, tampoc pot ser considerat estrictament com una religió, sinó com una guia metodològica per a l’autoconeixement i el perfeccionament espiritual. No pretén alliçonar sinó obrir nivells superiors de consciència. Lao Tsé va ser de Confuci, i el text clàssic Tao Te Ching, indica el camí, el mètode, és a dir camí i ensenyament. Amb el nom del Tao s’identifica una norma de conducta per aconseguir un ideal de perfecció. Alguns estudiosos han considerat el taoisme com una forma de pensament radicalment diferent al confucianisme. Per experimentar el Tao és necessari transcendir els contraris, és a dir, eliminar les diferències a tots els nivells, la comprensió de la no-diferència.

El budisme va penetrar a la Xina pel nord de l’Índia i l’Àsia central. Fa dos mil anys la Ruta de la Seda unia l’antiga capital, Xian, amb Occident. Per aquí van entrar els comerciants i els monjos, també el budisme que es va estendre al llarg del camí de les ciutats comercials. A través de la irradiació exercida per la vida monàstica budista (no sense forts obstacles i oposició), els xinesos van aprendre el valor de la il·luminació suprema, i la recerca de la immortalitat.

És evident que a la Xina, van conviure aquests diferents codis sòcio-culturals, amb el predomini dels uns sobre els altres en funció de les èpoques i de la inclinació dels governants. Però les tres formes de religiositat feien referència a dos aspectes comuns a totes elles: el cultiu de la saviesa com a art, i l’estil de la representació i transmissió: l’estètica.

Religió i República Popular

Fa cinquanta anys, poc abans del triomf de la revolució maoista, i d’una manera molt simplificada, es pot afirmar que les pràctiques confucianistes eren pròpies dels buròcrates, els funcionaris, les classes cultivades i la gent de sòlida posició econòmica, reforçant d’aquesta manera la seva lleialtat amb el govern i el seu estatus social. Amb el budisme i el taoisme s’identificaven les activitats religioses populars més presents als pobles i les celebracions rurals i de culte als avantpassats.

Aquest sentiment religiós, i de culte ancestral, ha estat present amb més o menys intensitat en sectors majoritaris de la població durant les darreres dècades. I han aparegut amb més o menys força altres modalitats de religiositat i de culte considerades d’influència estrangera o minoritàries que no podem minimitzar.

Un aspecte, però, cal destacar actualment. Cap d’aquestes grans modalitats religioses (el confucianisme, taoisme o budisme) reivindica una situació d’exclusivitat o de preponderància respecte a les altres. De fet, és freqüent la presència mixta d’imatges en un mateix temple de culte que els fidels viuen amb una visió molt pràctica de sincretisme dels diferents rituals. Aquest aspecte, en un espai cultural com el nostre, tan marcat pels diferents fonamentalismes i les veritats absolutes (i excloents) religioses i identitàries a través dels segles, no és un tema menor a l’hora d’apropar-nos a la cultura xinesa.

Cal fer esment que l’activitat religiosa ha sofert amb especial intensitat els avatars de la Revolució Xinesa. D’una part, al començament, mesures de repressió i d’adoctrinament contra el confucianisme identificat amb el sistema feudal, o contra el catolicisme qualificat de dependència de potències estrangeres, seguit d’actituds conciliadores en un intent de canalitzar les energies i capacitats dels fidels en la construcció de la nova Xina. Posteriorment, durant la “revolució cultural” (de 1966 a 1976), la pràctica religiosa va ser durament perseguida. Aquesta situació es va perllongar fins a la mort de Mao el 1976.

Amb la política de reforma econòmica i obertura a l’exterior, les coses comencen a canviar. La Constitució de 1982 ofereix, com a mínim sobre el paper, un nou marc de respecte a les religions “Els ciutadans de la República Popular de la Xina disfruten de llibertat religiosa. Cap organisme estatal, cap organització social pot obligar els ciutadans a professar o deixar de professar una religió…”. Una condició bàsica per a la tolerància i per a la llibertat religiosa és que aquestes estiguin disposades a contribuir a la modernització del país. “En la construcció del socialisme específicament xinès hem d’insistir incondicionalment en el desenvolupament de la civilització material i espiritual”, afirma Deng Xiaoping el 1986. La ideologia oficial no considera ja la religió “opi del poble” sinó un respectable fenomen social i històric, objecte d’estudi científic. Des d’aleshores s’han creat centres d’estudi del budisme, el lamaisme, l’islam i el taoisme; s’ha potenciat l’Associació Patriòtica dels Catòlics Xinesos (l’Església reconeguda oficial i enfrontada al Vaticà), el Consell de les Esglésies Cristianes que agrupa a les confessions protestants, i s’ha desenvolupat un florescent Centre d’Estudis Confucià. Cal afegir que els fets de Tiananmen, la matança dels estudiants el juny de 1989, van ralentir aquesta dinàmica emergent, però no la van aturar.

Altrament el pes de les diferents formes de religiositat i espiritualitat, en un moment de creixent desideologització, on la febre del diner i el negoci és el que prima entre les noves generacions, guanya nous adeptes. Els problemes actuals del govern xinès amb la proliferació de nous fenòmens, com la secta del Falun Gong, un moviment d’inspiració budista que afirma disposar de milions de seguidors; la deserció del Karmapa Lama, el tercer del rang del budisme tibetà, i les seves repercussions als mitjans de comunicació; o la recent ordenació a la Catedral de la Immaculada Concepció de Pequín de cinc bisbes de l’Església Catòlica Patriòtica oposada al Vaticà, són expressions eloqüents dels moviments tàctics i de la influència de les noves formes de religiositat.

Altres religions minoritàries

Cal recordar que aquestes confrontacions no són noves. És una història llarga i complexa. Va ser una multinacional d’origen espanyol, la Companyia de Jesús, la que va consolidar l’interès dels europeus per la Xina. L’activitat dels missioners catòlics va començar durant l’època Ming, a partir del jesuïta italià Matteo Ricci, i va guanyar un gran prestigi fins el 1692 quan l’emperador Kangxi va tancar les portes als seguidors de Crist. Va ser després de l’ocupació per les potències colonials (els anglesos i els francesos) el 1860, que els missioners van tornar, i van comprometre la seva imatge per la voracitat de les potències estrangeres. A començaments del segle XIX van arribar els missioners protestants. El 1948, un any abans de la proclamació de la República Popular Xina hi havia tres milions de catòlics i un milió de protestants. L’actitud del Vaticà els anys quaranta i cinquanta, extremadament anticomunista, va propiciar el naixement el 1958 de l’Església Patriòtica tutelada pel nou règim i enfrontada a les autoritats de Roma.

Finalment, i no menys important, cal fer esment de la presència de l’islam. L’islamisme va arribar a Xina a través, també, de la Ruta de la Seda i per les costes del sud-est xinès. I es va consolidar durant la dinastia Yuan (1271-1368), i aconseguir una influència més duradora que la cristiana, la qual cosa no vol dir exempta de dificultats. Actualment de les 56 nacionalitats de Xina, 10 professen l’islam amb una població de més de 15 milions (els hui, els uigurs, els kasakos, els kirghisis, els tàrtars…, entre d’altres).

Els investigadors afirmen que normalment les civilitzacions es caracteritzen per grans centres urbans, documents escrits, avançada metal·lúrgia de bronze i estats polítics altament estratificats. A la Xina, aquests elements van començar a prendre forma durant el tercer mil·lenni abans de Crist. És a dir fa més de 4.500 anys. Des del mes de febrer el poble xinès ha iniciat un nou cicle sota el signe del drac, el més important de l’horòscop xinès. Quina importància exerciran les noves formes de religiositat en un futur cada vegada més globalitzat? Tan sols ens resta una metàfora molt concloent: Tots els rius de la Xina flueixen cap a l’Est. Com ho va dibuixar el pintor Hia Kuei durant l’època del Song (segle XII) “las diez mil millas del Yangtze, desde las alturas tibetanas hasta las llanuras del País del Medio y más allá”.

Alemany, José J. “El factor religioso en China” en Proceso de Cambio y retos pendientes. Seminario de Investigación para la Paz. Zaragoza, Pignatelli, 1991.

Lévy, Roger. Treinta siglos de la historia de China. Barcelona, Destino, 1967.

Maillard, Chantal. La sabiduría como estética. China: confucianismo, taoísmo y budismo. Madrid, Akal, 1995.

Moncó, Beatriz. Viaje de la China. P. Adriano de las Cortes. Madrid, Alianza, 1991.