Darrerament, administracions, institucions, associacions i particulars, s’han llançat a celebrar, actes, festes i festivals, multiculturals. Ara bé, quina és la matèria primera ideològica a partir de la qual construïm el discurs sobre multiculturalitat? Aquest és tan positiu com sembla?

Primer vull aclarir que per a mi i per a l’antropologia, cultura és tot allò que l’ésser humà ha creat (des de la música a la ciència passant per la gastronomia), per controlar la realitat i maximitzar les seves probabilitats de supervivència. Cap tret no és rellevant en ell mateix, sinó que ho és en el context on s’utilitza i en relació directa amb els resultats obtinguts o esperats. A diferència de la ideologia que actua de la manera contrària.

Si examinem què hi ha darrere del discurs multicultural, hi podem distingir dos trams d’un procés que s’inicia en el racisme nazi i acaba en el relativisme cultural. El primer constata l’heterogeneïtat de les cultures, a partir d’un procés d’inducció etnocultural patrimoni exclusiu dels estats-nació occidentals. La raó és que amb la Revolució Francesa passem de l’estructura política estat-noblesa-territori a la d’estat-poble-territori. Es planteja la necessitat de definir qui forma part d’aquest poble i qui en queda exclòs. Si ho basem en estructures familiars (copiant el model de la noblesa), l’estat acaba esclatant en mil bocins, incomplint els seu propi projecte de pervivència i creixement històric.

Cal doncs una definició, alternativa i moderna, de pertinença a un Poble. Tot i l’intent de definició física (sempre latent en el nacionalisme), els estats-nació defineixen els límits a partir de marcadors culturals induïts (llengua, història compartida, herois, tradicions, roba, etc.). Marcadors que l’escola, una nova institució situada per sobre de la família i de les ètnies, transmet intentant crear així un concepte de cultura nacional tancat i homogeni. Aquesta creació és altament utilitària a l’hora de diferenciar-nos dels altres; i de determinar qui és ciutadà i qui no; i, doncs, qui té dret a una pensió, a un contracte, a votar i ser votat, o simplement a passejar tranquil pel carrer. Aquest procés de transmissió cultural paragenètic fa que l’individu sigui negre, català o moro pel naixement dins d’un grup determinat. I no pugui decidir on s’adscriu ja que els grups, el seu o el d’acollida, són els qui ho decideixen. Així a l’escola, els fills dels immigrats han de conservar les arrels d’origen, quan l’origen és Catalunya, ja que són nascuts aquí.

Un cas extrem seria el que passa als EUA on es defensa la igualtat política dels ciutadans i es lliga les diferències al multiculturalisme, fins al punt que podem legislar per lluitar-hi (Lleis de discriminació positiva, quotes, etc.), sense cap resultat apreciable. Aquest concepte està ben arrelat a Catalunya, ja que encara és l’hora que alguna festa “multicultural” demani el reconeixement immediat de la ciutadania (amb els drets civils, polítics i socials associats), només pel fet de ser ciutadà, és a dir de viure i conviure en un lloc determinat, drets que teòricament són universals i no es poden negar a cap ésser humà per cap raó.

El segon enfocament és només cultural. Lliga els substrats culturals anteriors i universals (família, costums, etc.), amb les identitats funcionals que quotidianament utilitzem per gestionar la realitat a la feina, a la família, amb els amics i veïns, etc. Aquesta concepció redueix qualsevol grup humà a una unió temporal de projectes de futur (cultures) individuals i col·lectius, indestriablement barrejats i que interactuen constantment entre ells. És el que en diem Interculturalitat.

La interculturalitat pot ser realment el component bàsic d’un discurs progressista sobre la convivència? Ho dubto. Perquè en un procés intercultural, qui jutja si una tradició es pot jutjar? Qui determina que una diferència és acceptable o no? Si no ho fa ningú o acceptem que, tal com va descobrir el mateix Voltaire, tota ideologia és creació humana, hem d’acceptar que no hi ha una resposta definitiva que permeti aclarir quins valors poden conviure i quins no, i acabem per caure en el relativisme cultural.

Remetre’ns a la Declaració Universal dels Drets Humans, com a pre-condició, és un argument falaç ja que d’entrada culturalment no són universals. Però a més aquests drets ho són de l’individu, i aquest no és res sense el grup, on s’ubica per resoldre totes i cada una de les fases de la seva vida. Ara bé, si el grup necessita d’un marcador cultural que vagi en contra dels drets humans, què fem? No gaire cosa més que destruir el grup, destruint el marcador cultural, ja que tota reconversió des de fora és impossible perquè afecta els materials constitutius de la identitat i per tant de la imatge d’un mateix a partir de la qual negociem la relació amb el món.

Com podem emergir del marasme de la interculturalitat i crear un poble que gestioni el progrés, si veiem que cada territori inclou múltiples projectes culturals?

L’única solució és acceptar que cada territori, cada estat, cada poble en definitiva és multicultural pel simple fet d’estar format d’éssers humans no-clónics. Així que l’única manera d’establir estructures de negociació dels conflictes o dels canvis culturals, és l’existència d’unes pre-condicions comuns i fins ara les més útils són els drets humans.

Pre-condició que és ideologia, i només és superior a una altra, en la mesura que ens ha demostrat i demostra, ser la més útil per afavorir la cooperació dels membres d’una societat, resolent conflictes i garantint així el progrés de tothom.

La interculturalitat, doncs, seria viable en una societat plenament anarquista, on tots els individus i tots els grups es relacionessin de forma cooperativa i respectuosa. Ara bé, pot funcionar aquest tipus de societat ara i aquí? Estic convençut que la resposta contesta el dubte anterior.

La funció de l’Estat serà, garantir aquestes pre-condicions que permeten funcionar i desenvolupar-se al Poble, però com hem vist més amunt, l’Estat ha d’anar molt més enllà del garantisme. Ha d’aculturar (educar) cada generació en uns valors i comportament determinats, per marcar els límits culturals del poble que l’ha de gestionar, i defensar així les pre-condicions de convivència necessària.

Acabem per caure novament en un discurs multicultural, i en les contradiccions constants i profundes entre tots els actors culturals, afectats directament en els seus materials de construcció identitària (siguin individus, grups o el mateix estat-poble).

L’única solució, com diu l’antropòleg Manuel Delgado, és en cada moment reflexionar sobre qui sóc jo i qui és ell, sobre què negociem i a quins acords arribem i per què. Jo afegiria, i durant quant de temps. El temps és una variable essencial, perquè jo i ell (siguin individus, grups o estats), a l’interactuar, evolucionem i ens transformem, convertint en obsolets els acords culturals del passat que han passat a formar part de la nostra identitat. Just en el moment en què l’hem de transformar.