Jaume Carbonell, director de Cuadernos de Pedagogia

Conferència en el marc de l’exposició “El cas Ferrer i Guàrdia-1909”, Casal Pere Quart, Sabadell, 25 de gener de 1990.

De tant en tant hi ha algú que es recorda de Ferrer i Guàrdia. És com aquestes modes que vénen i que poc després passen. Potser és perquè a la renovació pedagògica dels anys seixanta i setanta estava bastant oblidat. És a dir, en tota la recuperació que va haver-hi del patrimoni de l’avantguarda pedagògica d’abans de la Guerra Civil, fou com si Ferrer i Guàrdia pertanyés a una altra història. Des de sectors liberals, de la petita burgesia i d’una certa progressia el bandejaven. Semblava com si Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna fossin una altra cosa. Més tard, de cop i volta, en els últims temps del franquisme i sobretot durant la transició, pren més rellevància, ja que aleshores hi ha un impuls ideològic general que fa que, realment, es donin a conèixer diferents aportacions; és llavors quan es comprèn que dins del moviment de renovació pedagògica d’arreu de Catalunya i de l’Estat hagin existit expressions, corrents i aportacions molt diverses: des del liberalisme fins a l’anarquisme, en totes les seves variants.

Durant aquest últim decenni s’ha parlat de Ferrer i Guàrdia en alguns moments molt concrets, com l’any 76, quan se celebrà el 75è aniversari de la fundació de l’Escola Moderna. Però sempre hi ha unes dates que són més singulars, emblemàtiques, com ha estat ara el cas del 80è aniversari del seu afusellament. Aquestes dates sempre són un motiu perquè es torni a parlar de Ferrer i Guàrdia. Malauradament, però, no hi ha una atenció continuada d’estudi, que seria bo, com és el cas d’aquestes iniciatives de col·loquis, d’investigacions, d’exposicions, que tinguessin una continuïtat i que superessin les polèmiques extremes entre aquells que, d’una banda encara avui, i els exemples són recents, el refusen tot qualificant-lo amb sentències com “és un sectari, és un anticlerical;” i de l’altra, l’actitud oposada, en què es dóna una certa mitificació de Ferrer i Guàrdia.

El que intentaré en aquesta exposició és desenvolupar les meves hipòtesis entorn del tema de la conferència: fins a quin punt Ferrer i Guàrdia té avui vigència? Les tres hipòtesis que plantejo, les tres tesis, són les següents:

En primer lloc, penso que si Ferrer i Guàrdia no ha tingut entre els mestres una incidència prou forta i continuada ha estat per una raó: a diferència d’altres pedagogs -com ara Montessori, Decroly, Galí i d’altres catalans universals- no ha aportat una metodologia concreta, un projecte que especifiqui tècnicament com s’organitza l’escola, com es concreten els plans de treball i les activitats. Per tant, en aquest sentit, Ferrer i Guàrdia no és un metodologista. En el moment actual dominen les demandes molt pràctiques; hi ha una gran febre practicista, el que es vol són receptes concretes: com resoldre les coses, com organitzar-les, etc. És lògic que, en aquest context, Ferrer i Guàrdia no tingui una actualitat, perquè no fa una oferta específica que cobreixi aquestes demandes de caràcter tan pragmàtic.

Un segon aspecte està relacionat amb les aportacions de Ferrer i Guàrdia al món de les idees. És a dir, el pensament de Ferrer i Guàrdia és encara vàlid? Jo diria que sí que ho és, i això ho hauríem de demostrar en la mesura en què reivindiquem la vigència del pensament pedagògic. En aquest sentit, cal constatar que avui el debat i la confrontació d’idees, dins del camp de l’ensenyament, no es troba precisament en el seu punt més àlgid, en el seu moment més dolç.

La tercera hipòtesi fa referència al context. És a dir: les condicions en què se situava la proposta ferreriana, el seu pensament i l’Escola Moderna, són vàlides encara avui? Crec que hi ha elements contextuals que potser tenen una certa semblança i, òbviament, d’altres que són absolutament diferents. Per tant, del que es tractaria és de veure i de projectar, gairebé diria de predir o d’imaginar, quina hagués estat la resposta de Francesc Ferrer i Guàrdia a la societat dels anys noranta. Intentaré desglossar aquesta tercera hipòtesi en quatre aspectes, que són els següents:

En primer lloc, la importància que té l’educació com a motor del canvi social. Un segon aspecte fa referència al model d’escola: laica, racionalista, radical, així com el model d’una escola alternativa. Un tercer aspecte és el de la coeducació de sexes i de classes socials. I un darrer, al·ludeix a la renovació pedagògica i a l’educació integral. Naturalment, necessitaria molt temps per explicar-ho tot en detall, per tant, només faré unes pinzellades generals, situant alguns d’aquests elements per veure com han anat evolucionant i la vigència que tenen encara avui dia.

En primer lloc, em sembla que hi ha un aspecte que defineix molt bé Ferrer, i voldria insistir-hi. Es tracta d’aquesta fe que té en l’educació com a motor de l’emancipació social. Dins l’escala de valors d’en Ferrer, l’educació ocupa un lloc central. Aquesta centralitat de l’educació em sembla que no és solament el fet que Ferrer i Guàrdia fos llibertari, sinó que més aviat és producte d’una època. No dic que aquest plantejament no sigui present en el pensament llibertari i anarquista, però el fet és que crec que Ferrer és llibertari i moltes més coses, entre les quals cal citar, a tall d’exemple, les seves vel·leitats positivistes i d’altres tipus a França. Però és clar que no es tracta d’una idea específica dels llibertaris, sinó que és, sobretot, producte d’una època; penseu sinó en el moviment regeneracionista, quan Joaquim Costa parla de l’educació com a motor del canvi i la millora en la modernització del país. Penseu, també, en els “institucionistes” de la Institución Libre de Enseñanza, alguns d’ells polítics que han abandonat la lluita política i la vida universitària institucionalitzada i, aleshores, han de començar a formar consciències, a crear ciutadans nous, diferents; i, per tant, l’educació ocupa un lloc central. També és present aquesta idea a la II República, on és molt clar que l’escola i l’educació són els mecanismes privilegiats per omplir de contingut, per aprofundir, per consolidar la democràcia. Aquesta també és una idea molt arrelada, per exemple, en tots els socialistes, des de Rodolfo Llopis fins als republicans radicals com Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública. Per tant, quan es parla de revolució de les consciències, hi ha moltes expressions que situen el paper cabdal de l’educació dins de la societat i que, aleshores, es vesteix amb escoles alternatives i amb una sèrie d’instruments culturals i plataformes com és tot el moviment popular d’ateneus, “casas del pueblo”, etc. I, per tant, em sembla que tot això és l’esperit d’una època en què totes les forces progressistes i d’esquerra van entendre el paper central que havia de tenir l’educació. Per a mi, és en aquest context on se situa Ferrer. Aquest és un aspecte important que té també molt a veure amb els il·lustrats i fins i tot al llarg dels anys seixanta, òbviament amb un plantejament diferent, la fe en l’educació, dins de la perspectiva capitalista, és molt considerada. Així, la teoria del capital humà considera que l’educació és fonamental per fer funcionar el sistema capitalista. D’això ja se n’ha parlat i escrit molt. Ara bé, val a dir que Ferrer i Guàrdia no té una fe indiscriminada en tot tipus d’ensenyament, en qualsevol contingut d’ensenyament, vingui d’on vingui, sinó que fa esment del fet que ha de ser una educació molt determinada. Ferrer coneix molt bé l’escola francesa de la III República, que seria, per entendre’ns, el paradigma més clar del model d’escola estatal, centralista, burocratitzada, patriòtica, etc. Ferrer en fa una crítica molt dura i diu que és una escola alienant, autoritària, que reprodueix les classes socials i les jerarquies. Per tant, és important veure que ell fa una crítica a la neutralitat: l’escola no és neutra, afirma, l’escola respon a uns interessos. Aquest, de fet, és el discurs que després ha anat fent la tradició marxista i anarquista. A mi em sembla que és important adonar-se, en aquest sentit, que Ferrer i Guàrdia, a finals del XIX, fins i tot comencés a fer una crítica de l’escola burgesa, de l’escola capitalista. Aquesta crítica, d’alguna manera, després es trobarà en el moviment socialista de la III Internacional, en els alemanys, en els soviètics, més endavant també serà present en els moviments del Maig del 68 i, si voleu, fins i tot en els moviments de resistència antifranquista de caràcter progressista quan es discutia la “Ley General de Educación” de 1970.

Per il·lustrar més la contundència del pensament ferrerià, permeteu-me una breu cita del pedagog d’Alella: “Los gobiernos” -fixeu-vos bé que això està dit en aquella època- “han querido una organización más completa de la Escuela, no porque esperen, por la educación, la renovación de la sociedad, sino porque necesitan individuos, obreros, instrumentos de trabajo más perfeccionados para que fructifiquen las empresas industriales y los capitales a ellos dedicados. Han comprendido que la táctica antigua era peligrosa para la vida económica de las naciones y que había que adaptar la educación popular a las nuevas necesidades”. Ferrer i Guàrdia, en aquest text, diu exactament el que defensaven els marxistes a França, a Alemanya o aquí a Catalunya durant els anys seixanta o setanta. Per a mi aquest és un aspecte important.

L’altre aspecte, relacionat amb la importància que Ferrer donava a l’educació, és la creença que no és possible una nova educació dins l’escola estatal capitalista. El canvi, diu, no és possible dins d’aquesta escola estatal tan burocratitzada. Cal tenir en compte, però, que ell fa la crítica al model francès perquè l’ha conegut força bé, ha estat molt temps en aquell país. Però també perquè d’alguna manera aquí, a l’Estat espanyol, encara no hi ha un aparell educatiu, una escola estatal prou consolidada com a França; aquí no s’ha fet una revolució burgesa i, més aviat, la característica no és l’escola estatal, sinó la falta d’escola, la no escolarització dels infants. Naturalment, per a en Ferrer, tampoc és possible dur a terme aquest canvi a través de l’escola religiosa congregacionista. Per tant, és coherent i el que predica i crea és una escola alternativa. Funda l’Escola Moderna com una escola mare que després tindrà molts fills, molts néts, molts bessons, com una escola que s’ha d’escampar, com realment succeí. Les estadístiques ho demostren: s’escampa per Catalunya, per València, (l’Escola de València ha tingut molta importància i se n’ha fet alguna publicació), per Llatinoamèrica i per d’altres llocs. Que s’estengui, tot s’ha de dir, no vol dir que es generalitzi. Sempre es dóna en petites dosis i sempre es tracta d’escoles que tenen grans dificultats polítiques, econòmiques, de supervivència. Han de funcionar sota l’aixopluc de patronatges i de mecenes. Prova d’això és que avui ja no existeixen. Per tant, és un moviment limitat, encara que té una incidència qualitativa universal. La idea bàsica d’aquesta escola és forjar l’home nou, ell en diu el nou Rousseau, perquè com l’Escola Nova, l’Escola Moderna s’inspira en Rousseau. I aquests nous “rousseaunians” han de ser homes rebels, futurs ciutadans que es puguin rebel·lar contra un sistema establert i injust, contra el capitalisme. Per tant, a mi em sembla que aquest és un aspecte també central.

Quina és l’actualitat i la vigència de Ferrer i la seva escola? Jo diria que en aquests moments, als anys noranta, l’educació no ocupa l’espai central en la formació dels individus tal i com s’esdevenia abans. Quan dic l’educació, dic educació i dic escola. No l’ocupa perquè en el sentiment i en la percepció popular del ciutadà hi ha hagut altres necessitats, altres demandes i altres prioritats a satisfer. La importància de la cultura em sembla que ha disminuït. Tot això és una cosa a discutir, naturalment. Hi ha altres factors, com pot ser una crisi generalitzada de l’escola, que s’interpreta des dels neoliberals fins als socialistes de maneres molt diferents, però que demostra, i no només aquí a Catalunya sinó a més països, que l’escola no funciona, que no rendeix, que no està arrelada a les necessitats canviants de la societat. Han aparegut altres mecanismes de culturització, de socialització, com els mitjans de comunicació o les noves tecnologies. Tota una ampla xarxa d’educació no formal que està competint amb l’escola. En definitiva, jo diria que l’escola ha perdut el paper de centralitat educativa.

En segon lloc, la crítica a l’escola burgesa a mi em sembla que avui, a diferència de fa 10, 15 o 20 anys, és un plantejament que ha desaparegut bastant. I em refereixo naturalment a l’àmbit de l’esquerra, perquè la crítica que es fa a l’escola en el debat entorn de la reforma educativa que va començar fa uns mesos, és una crítica que, en la majoria dels casos, no s’enfronta radicalment als fonaments i continguts de l’educació i l’escola, sinó que es preocupa més per veure quines són les condicions escolars, les coses que cal millorar i perfeccionar. És a dir, que hi ha un discurs més aviat fragmentat de com transformar o millorar aspectes concrets, però no de qüestionar el sistema en el seu conjunt i, per tant, l’escola burgesa. I amb això simplement el que estic traslladant són les possibles inquietuds de Ferrer a aquest moment.

Un tercer aspecte que a mi em sembla que també és ben clar és que avui, i ja des de fa uns quants anys, d’escoles alternatives, en la línia de les escoles racionalistes, ja no n’hi ha. És més, jo diria que a partir dels anys setanta no hi ha cap moviment social que es plantegi una alternativa progressista fora de l’escola pública. Les estadístiques canten: quantes escoles amb un sentit progressista, alternatiu, s’han creat a partir de l’any setanta?

Passo més ràpidament al segon punt, a la qüestió del laïcisme, l’anticlericalisme de Ferrer i com tot aquest afer ha anat evolucionant. Bé, d’antuvi m’agradaria fer una apreciació perquè és obligada: això d’anticlericalisme i laïcisme vol dir moltes coses. Quan es diu que Ferrer era anticlerical és cert. Ferrer era un anticlerical militant, en feia ostentació, i també pretenia que ho fossin els seus alumnes. Així, per exemple, és prou coneguda l’anècdota de l’entrada a l’escola; el mestre saludava els infants amb un: “¡Dios no está!” i els alumnes cridaven a cor: “¡Dios no existe!”. El pensament de Ferrer formava part d’una filosofia pròpia del racionalisme, de la importància que dóna a la ciència. La ciència -deia- s’ha de basar en la raó, en fets provables. La religió és per als racionalistes, en canvi, superstició, mentides, etc. Amb aquesta filosofia ell va en contra de tot el que pot suposar la raó artificial que prové del capital, de la burgesia, de l’església i de la religió. Per tot això, és evident que és un anticlerical militant, laïcista, perquè ell, s’oposa a l’escola neutra, a la neutralitat. I aleshores té una actitud propagandista o si voleu, fins i tot d’adoctrinament, amb totes les connotacions que això implica. L’Escola Moderna és doncs una escola on s’adoctrina, i això em sembla que és evident.

Ferrer aposta per un model d’escola racionalista, lliure, científica, alliberadora. El moviment d’escoles racionalistes però, anirà evolucionant amb els anys. Després de l’atemptat a Alfons XIII, el 1906, l’Escola Moderna es tanca, però d’altres escoles van apareixent. Ara bé, s’han de matisar els projectes vinculats a l’anarcosindicalisme. Sovint es parla de les escoles racionalistes de Ferrer i Guàrdia confonent-les amb moltes escoles de l’ampli moviment obrerista, llibertari i anarcosindicalista de Catalunya. Van haver-hi escoles molt diferents a la de Ferrer. Escoles que es definien com a escoles sindicals, que depenien dels sindicats, o escoles de l’ateneu, on hi havia elements i una certa inspiració potser racionalista, llibertària i ferreriana, però és molt difícil assegurar que fossin específicament racionalistes. Perquè penseu que Ferrer i Guàrdia mor l’any 1909 i no té uns deixebles molt fidels, no hi ha una escola que li doni una continuïtat clara i, molt menys encara, 20 o 30 anys després. També s’ha de tenir en compte tota la crescuda de l’anarcosindicalisme i, a més, tota la reflexió teòrica que hi ha entorn del marxisme i l’anarquisme, fent que diferents aspectes de l’Escola Moderna vagin evolucionant i que apareguin altres contradiccions. Per tant, hem d’anar en compte quan ens referim a les escoles racionalistes, car existeixen diverses modalitats.

És important recordar que durant la Guerra Civil es produeix una situació molt interessant quan es dóna una confluència de plantejaments entre els sectors més progressistes, les forces obreristes i populars, i és crea el Consell de l’Escola Nova Unificada, el CENU. Per a mi aquesta és la primera proposta que intenta integrar un pensament que ve de l’Escola Nova, de l’escola activa, amb idees progressistes, socialistes, llibertàries, ferrerianes, etc. Hi ha una dada molt clara en aquest sentit que no enganya, i és que precisament el president que van nomenar del CENU, Puig Elies, era un conegut anarquista. Crec que aquesta és una experiència interessant perquè és una síntesi que enriqueix diferents aspectes de la teoria i de la pràctica pedagògica que s’havien anat forjant en aquest primer terç de segle.

De tota la possible herència de l’Escola Moderna, naturalment, jo no parlaré del franquisme, perquè és obvi que no hi ha possibilitat de cap pràctica alternativa en aquest sentit, però sí que cal dir que, així com en els anys seixanta i setanta hi ha un moviment i una base social que recupera una tradició escolar basada en les escoles actives, connectant més amb els aires liberals, republicans i, sobretot, amb l’escola renovada pedagògicament i amb el catalanisme (l’escola catalana), no es pot dir que hi hagi ni un moviment social ni un moviment de renovació pedagògica que plantegi o que tingui poder per plantejar una opció alternativa d’escola o de plataforma racionalista i llibertària. Això em sembla que és important. En aquests moments, en el món de l’escola, tot el debat del clericalisme i de l’anticlericalisme ha desaparegut en bona part. No només l’anticlericalisme, sinó fins i tot el debat del que vol dir avui cultura laica, que és una expressió molt poc utilitzada. És una expressió que fins i tot si resseguiu els últims documents, per exemple de sindicats, de grups polítics d’esquerres, de moviments de renovació pedagògica, etc., fins i tot “laica” és una paraula que ja en molts casos s’ha abolit. Què vol dir, avui, cultura laica? Cultura laica, a què s’associa?

També, d’altra banda, s’ha de dir que la polèmica entre escola pública i escola privada va ser una polèmica de molta confrontació fa 15, 10, fins i tot fa 5 o 7 anys amb els debats entorn de la LODE. Avui, però, és una polèmica que ha perdut aquests termes d’enfrontament, sense que això vulgui dir que no existeixi el problema. S’ha perdut la virulència, potser perquè hi ha més tolerància o potser perquè el debat ideològic està desapareixent i el pragmatisme s’està instal·lant en la vida política. Bé, les versions i les anàlisis poden ser diverses, però el fet és constatar, en tot cas, que l’interès sobre aquestes qüestions ha minvat.

De tota manera m’agradaria insistir en un aspecte: el paper que atorgava Ferrer i Guàrdia a la ciència. També cal tenir en compte que l’oposició, a començaments de segle, la trobàvem entre ciència i religió. Per exemple, un dels textos bàsics que Ferrer i Guàrdia va introduir a l’escola és la teoria del darwinisme. És clar, avui el darwinisme és un fet acceptat, però en aquells moments era un fet revolucionari. Per tant, em sembla que abans l’oposició estava entre ciència i Església-religió. Avui la confrontació prioritària, no es troba entre la ciència, el progrés de la ciència, i la religió i l’Església, sinó que la confrontació, fonamentalment, està entre la ciència i les noves tecnologies. O dit d’una altra manera, quin tipus de progrés científic fa que la humanitat progressi? Amb això el que s’està qüestionant és l’equilibri de l’home amb la natura i, per tant, tot el que representa la defensa de la terra i el que significa l’ecologia. I tots els fets ecològics, de relació de l’home amb l’entorn, són fets que, naturalment, fa un segle no es plantejaven amb la intensitat actual. Avui, l’evolució del present ha fet que hi hagi aspectes que abans eren revolucionaris i que ara han estat assumits, malgrat que encara l’altre dia llegís en una revista anglesa que, per exemple, en una biblioteca universitària d’algun estat nord-americà havien retirat els textos que parlaven de les teories de Darwin. Però es tracta de fenòmens aïllats, no generalitzables.

Vaig, més breument, a plantejar la tercera qüestió, que és la de la coeducació de classes socials i de sexes. En aquells moments parlar de coeducació era un fenomen revolucionari, mentre que ara és acceptat per tothom. I era molt difícil parlar de coeducació perquè l’Església era molt integrista. A la gent li sortia la bilis quan es plantejava la coeducació de sexes. Ferrer i Guàrdia no només va predicar-la sinó que va practicar-la, amb tot el que això representa. El seu discurs anava molt més enllà de l’educació mixta, de col·locar nenes i nens barrejats a la mateixa aula. Hi integrava un discurs del perquè de l’educació feminista, inexistent a principis de segle. L’altre aspecte que també va ser molt polèmic fou la coeducació de classes. Es tractava de mesclar fills de pobres i de rics a la mateixa escola. És clar, aquest era un aspecte contradictori que d’altres pensadors anarquistes li van retreure. Perquè si es fa una anàlisi contra l’escola de classe, contra l’escola burgesa, com pot ser que es prediqui al mateix temps la convivència de nens de totes les classes. No és una contradicció? El que passa és que Ferrer argumentava que precisament com que l’educació tenia molt valor, amb la coeducació de classes el que aconseguiria era llimar les diferències, i si els nens, ja de petits, aprenien a conviure, això els aproparia cap a la lluita revolucionària. Actualment aquest és un fet relativament superat. El context és ben diferent, perquè és clar que una cosa és l’educació mixta, entesa simplement com la barreja de nenes i nens i una altra cosa ben diferent és la coeducació, entesa com a educació no sexista. En canvi potser sí que el que està més superat, o si més no té el to dramàtic que tenia abans, és la qüestió de la coeducaciò de classes a les escoles públiques i a les escoles subvencionades. Hi ha, des dels últims anys, una tendència al fet que hi hagi més barreja de fills de classes i capes socials diferents. No cal dir que es mantenen les escoles elitistes, reservades a certs sectors socials i econòmics, però és clar que hi ha hagut una evolució en aquest sentit.

En tot cas penso que el repte d’avui i del futur no està tant en barrejar nens de diferents capes socials, sinó en barrejar nens de diferents ètnies i de diferents llengües, que és, precisament, el problema que ha saltat tímidament al Vallès, on s’han donat alguns casos, però sobretot al Maresme, a Lleida, a Vic, etc. Comença a haver-hi ja segones i terceres generacions de fills de magrebins, de centrafricans, etc. I aquest és un problema que s’ha donat amb molta virulència a altres llocs d’Europa ja des de fa bastants anys. Per exemple, a París va saltar fa poc, amb la guerra del vel, o a Londres, on m’explicaven l’any passat que en una escola pública d’un barri -que podria ser qualsevol barri de Sabadell o de Barcelona-, hi havia nens de 40 ètnies diferents. És clar, aquest és un problema de futur en què ara no podem entrar-hi, però cal assenyalar, en tot cas, que el problema de la coeducació -coexistència entre diferents alumnes, poblacions escolars- potser se situa o se situarà, penso jo, d’una manera més dramàtica en altres termes.

I acabo ja amb l’últim punt, que és el que fa referència a la renovació pedagògica i a l’educació integral. Educació integral que vosaltres sabeu que es troba dins la tradició llibertària i dins el pensament socialista. Aquest és un dels grans leitmotivs de tota proposta, i inclou l’educació física, que tenia una gran importància en aquells moments, lligada a tot el moviment higienista (alguns han dit que el moviment higienista seria el precedent de la futura ecologia ambiental), l’educació intel·lectual, l’educació sentimental, o la relació que té l’escola amb el món del treball. Sobre això assenyalaré alguns aspectes. El primer seria la coherència de Ferrer d’intentar vertebrar un projecte pedagògic educatiu que, malauradament, a causa del procés i el seu posterior afusellament no vam poder veure quina resposta social i quina incidència va tenir. Potser el que li manca a Ferrer és la traducció d’aquestes idees en uns mètodes que assenyalin com organitzar les classes. Però Ferrer pensa que aquestes idees s’han d’organitzar no només a través de l’escola, sinó que s’ha de difondre per crear una nova cultura per als infants, però també per als adults. Penseu que al mateix temps que funda l’Escola crea l’editorial on edita els seus llibres de text i de lectura per a l’Escola Moderna. Llibres que són meravelles de l’època. Recordem, per exemple Les aventures de Nono, de Jean Grave, o els llibres de geografia d’Élisé Reclus. D’alguna manera, són textos que segueixen tota la línia més avançada del progrés científic, a nivell d’il·lustrats. Però al mateix temps que crea uns materials, una cultura escolar alternativa, té la idea que l’escola ha d’estar vinculada a la comunitat; i organitza les conferències dominicals, on intenta transmetre unes idees als pares per tal que les famílies participin d’aquest esperit renovador. Ferrer, però, tampoc va tenir temps per crear un moviment extern de suport a l’escola prou sòlid.

Referim-nos també a l’aportació de Ferrer que connecta amb les propostes de tipus antiautoritari. Quan es parla d’antiautoritarisme un pensa de seguida en experiències com Summerhill de Neill o en les experiències angleses. Ferrer va insistir força en tot això, i ho palesà amb diverses crítiques i fins i tot amb algunes propostes com l’eliminació dels premis, dels càstigs i dels exàmens. Val a dir que aquesta perspectiva netament antiautoritària ha tingut alguna incidència posterior, tot i que han estat molt localitzades en l’espai i el temps. Hi ha hagut experiències en aquesta direcció a França o a Anglaterra, amb moviments com el de Neill, que ha tingut una gran repercussió. A més, recordo que al voltant del Maig del 68, Ferrer i Guàrdia va sortir en algun moment quan es parlava dels exàmens i de les jerarquies: “abolim els exàmens”, “abolim l’autoritat”, “abolim els premis”. Aquí a Catalunya, potser d’una manera molt tímida, no traduïda a la pràctica a les escoles, també van haver-hi intents per abolir els exàmens. Van ser, però, experiències molt localitzades. I el que sí que és veritat és que, en aquests moments, en general la tradició renovada, més que optar per una posició radical, el que ha fet és suavitzar els procediments de premis, de càstigs, d’exàmens. Però en tot cas això seria una altra qüestió, molt més complexa.

Un altre aspecte que és bastant important per a en Ferrer és tota la qüestió de l’educació intel·lectual i manual, que ja he comentat abans. Aquest és el binomi clàssic de tot pensament socialista en general, anarquista o comunista: vincular el treball amb l’intel·lecte i reconèixer, per tant, el valor formatiu del treball. Aquesta és una idea que Ferrer recull sobretot de Paul Robin. Ferrer, el que proposa, encara que no ho porta a la pràctica -no se saben ben bé les causes- és que s’ha de donar als alumnes una formació politècnica general. També fa una crítica de la formació especialitzada per a l’ingrés al món del treball i a la preorientació professional. I enfront d’això Ferrer defensa una formació on els alumnes tinguin una visió global del món del treball. Fa la proposta teòrica de la rotació d’oficis: que els alumnes coneguin, per tant, amb una visió bàsica els coneixements i també la pràctica dels diferents oficis. Això realment no ho aplica i en el llibre de l’Escola Moderna l’aspecte que més apareix és el que anomena les lliçons de coses, que són les visites que fa l’Escola Moderna a les fàbriques i a les indústries per conèixer quin és el funcionament d’una empresa capitalista, per discutir a partir d’aquí quin és el procés d’explotació. I precisament una de les excursions que feien més sovint era a les fàbriques tèxtils de Sabadell. De tota manera, en aquest punt queda també certa nebulosa de per què Ferrer no va avançar i va consolidar aquestes idees a l’Escola Moderna.

Per finalitzar em referiré a la qüestió lingüística, l’ús del català. Vosaltres sabeu que a l’Escola Moderna l’ensenyament era en castellà i que això provenia del sentiment internacionalista, propi dels sectors anarquistes, que tenien l’esperança que l’esperanto seria la llengua universal que agermanaria tots els homes, perquè s’havien de vèncer tots els nacionalismes -entesos com a particularismes- que el que feien era empetitir les cultures. Per tant, ell era força crític amb els nacionalismes, i l’Escola Moderna, això s’ha de dir sempre, és una escola castellana. En aquest sentit, val a dir que aquesta tradició internacionalista es va anar corregint fins al punt que homes com Puig Elies, i molts altres anarquistes, li criticaran aquesta actitud. Més tard, en moltes altres escoles, el català és la llengua que s’usarà perquè, a més, és coherent amb la pedagogia activa que diu que cal respectar espontàniament la llengua i els interessos de l’infant. Per això, és evident que s’accepti el català, i val a dir que tota la tradició pedagògica posterior als anys seixanta i setanta hi ha estat absolutament vinculada. És a dir, no hi hagut cap intent, a partir dels seixanta, de renovació pedagògica que no hagi integrat el principi de catalanització, d’escola catalana, d’escola nacional catalana, en diferents versions. Per tant, en això jo diria que aquesta tradició es va estroncar.