15 pedagogs, la seva influència avui és el títol d’un llibre que vol donar una visió de conjunt dels grans pedagogs que han marcat la seva època i que encara tenen una influència en la pedagogia. En la introducció, se’ns explica com es van decidir els noms dels pedagogs. Es va formar un comitè de selecció (13 persones d’11 països diferents) que va establir que Rousseau era el punt de partida obligatori i que els pedagogs a escollir havien de ser morts. Cada membre del comitè va proposar una llista de 14 pedagogs. Dels 39 noms resultants, 9 eren indiscutibles, 8 discutits i 12 poc anomenats. Una segona selecció va permetre escollir-ne 5 dels 8 discutits. Cadascun és presentat per un especialista que en fa la biografia i en descriu les principals idees.

Abans d’apuntar-ne unes breus notes, una primera dada a destacar és que només hi ha una dona en la llista. Com en tots els camps, i fins i tot en aquest de la pedagogia on les dones han tingut i tenen una presència molt gran, és palès el masclisme de la societat. Una altra dada, és que la majoria no van cursar estudis de pedagogia. Molts són filòsofs, psicòlegs o autodidactes. Fins i tot un era arquitecte. El tret comú de tots ells és l’afany per millorar l’ensenyament fruit de la pròpia necessitat intel·lectual i/o de l’experiència d’haver patit una escola autoritària, conservadora, etc. Per altra banda, colpeixen dos casos, el de Pestalozzi que intenta educar el seu fill seguint literalment L’Emili, però l’experiència fracassa i el noi es confiat a una família amiga. I el de Montessori que dóna el seu fill a una dida perquè ella no té temps d’ocupar-se’n.

Jean-Jacques Rousseau (ginebrí, 1712-1778). No és un pedagog, és un teòric filòsof de l’educació. És l’emblema, el símbol de la pedagogia i molts pedagogs no pararan de referir-s’hi. La seva obra L’Emili o de l’educació² dóna el senyal de sortida de la pedagogia moderna.

Johann Heinrich Pestalozzi (suís, 1746-1827). El seu projecte és aconseguir la felicitat del poble. La seva obra es pot resumir en el projecte de comprendre i posar en la pràctica la idea de L’Emili. Es dedica a elaborar un mètode (cap, cor, mans o conèixer, voler, poder) i crea l’Institut Yverdon que esdevé el laboratori pedagògic d’Europa.

Friedich Fröbel (alemany, 1782-1852). És conegut com el creador dels jardins d’infància els quals es basen en la seva particular filosofia que anomena educació esfèrica. Aquesta filosofia educativa no ha tingut cap efecte però els seus materials de joc, sobretot els jocs de construcció contribueixen encara avui a l’educació pre-escolar europea.

Paul Robin (francès, 1837-1912). Aporta a la renovació pedagògica de finals del segle XIX l’educació integral. És un militant infatigable de tots els progressismes i vol alliberar els treballadors, les dones i els infants pel saber. Dirigeix l’orfenat de Cempuis on practica la coeducació, l’educació integral i l’actitud antireligiosa (propostes inacceptables a l’època). Això provoca que sigui esborrat de les memòries oficials.

Francesc Ferrer i Guàrdia (català, 1859-1909). Vegeu l’article “Ferrer i Guàrdia i el llegat pedagògic de l’Escola Moderna” que forma part d’aquest monogràfic.

John Dewey (nord-americà, 1859-1952). És considerat el pare de l’educació progressista. Crea l’Escola Laboratori, on s’insisteix en la formació per a la participació democràtica. Sosté que el procés educatiu és idèntic al procés moral i que els valors triats són aquells que emergeixen del costum de pensar de manera crítica sobre l’experiència viscuda en un entorn de vida comunitària democràtica.

Rudolph Steiner (alemany, 1861-1925). És conegut per les escoles que porten el seu nom i que s’han implantat arreu del món. Es dóna però la paradoxa que aquesta implantació pràctica es basa en una teoria obscura i esotèrica. Les escoles han tingut èxit perquè es caracteritzen per una atmosfera familiar, una intensa vida escolar, uns ensenyants molt competents i per la participació molt activa dels pares.

Ovide Decroly (belga, 1871-1932). Fa girar la seva pedagogia al voltant dels interessos de l’infant. Pensa que la finalitat de l’educació és fer de l’infant un ésser honest, un bon ciutadà. Però deixa de banda la realitat sòcio-econòmica i cultural en què es troben immersos els infants. La seva obra escrita es dedica a la psicologia infantil. No ha deixat cap text de teorització general.

Maria Montessori (italiana, 1870-1952). Antropòloga i metgessa, considera que la pedagogia ha de tenir una base científica. Però també diu que l’adult no està qualificat per a servir de model a l’infant (que encarna la naturalesa pura i no deformada), ja que s’ha allunyat de la via del desenvolupament volguda per Déu. El seu material didàctic són eines de desenvolupament per a l’infant, i el mestre només l’ajuda. Paciència i humilitat són els mots claus del nou mestre.

Anton Semiònovtix Makarenko (ucraïnès, 1888-1939). Durant 15 anys es dedica a l’educació de delinqüents i d’infants abandonats. Tota la seva educació està fundada en la idea d’arribar a la societat comunista, per a la creació de l’home nou. Defineix l’educació com un procés social que té com a punt de partida el treball comunitari. Només admet motivacions d’interès col·lectiu i rebutja les d’interès personal (que van en contra de l’home nou).

Adolphe Ferrière (suís, 1879-1960). És un dels pioners de l’Educació Nova. La seva sordesa li impedeix fer treball pràctic i això l’obsessiona. Fa un inventari de les característiques que ha de tenir una escola perquè pugui ser qualificada de “nova”. La seva doctrina dels tipus psicològics va ser molt criticada pels marxistes. En aquesta presenta com a estadis inferiors del progrés els modes de pensament de les classes populars aturades en un tipus psicològic col·lectiu que explicaria la seva subordinació a les classes dirigents.

Roger Cousinet (francès, 1881-1973). És inspector d’ensenyament secundari i és conegut com l’inventor del treball en grups. Fervent defensor de l’Educació Nova, crea diverses revistes on agrupar les persones compromeses en la renovació pedagògica i difondre’n les idees. Proposa la substitució de la pedagogia de l’ensenyament per una pedagogia de l’aprenentatge que posi la confiança en l’infant.

Alexander Sutherland Neill (escocès, 1883-1973). Vegeu l’article “La pedagogia del cor” que forma part del monogràfic.

Célestin Freinet (francès, 1896-1966). Fundador del Moviment de l’Escola Moderna, la idea essencial de Freinet és fer una escola popular organitzada a l’entorn de l’infant que pertany a una comunitat social i cultural. El seu mètode es basa en tres principis: el materalisme pedagògic (estris i tècniques, com l’impremta a l’escola), la vida cooperativa i la personalització dels aprenentatges.

Carl Rogers (nord-americà, 1902-1987). Psicòleg clínic que fonamenta la seva pedagogia en estratègies no directives: la persona és qui controla el propi desenvolupament. Proposa una estructura pedagògica evolutiva i flexible -perquè en una situació pedagògica no es pot planificar tot-, la responsabilitat compartida i l’autoaprenentatge. Considera que el professor ha de ser un facilitador que ajudi l’estudiant a evolucionar.

1. Quinze pedagogs. La seva influència avui. Sota la direcció de Jean Houssaye. Textos universitaris. Universitat Oberta de Catalunya. Proa. Barcelona, 1995.

2. Rousseau, J.J. L’Emili o de l’educació. Eumo. Vic, 1985.