“Els poders públics promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural” és l’article 48 de la Constitució del qual s’han derivat les polítiques juvenils i el suport a les associacions.

El formulari de sol·licitud de subvenció és el primer entrebanc que una associació pot trobar a l’hora de requerir suport econòmic d’una administració. Algunes administracions posen a la disposició de les entitats un disquet que conté el formulari, cosa que s’agraeix, encara que sempre hi ha les caselles “impossibles”, és a dir, aquelles que per l’espai disponible o per la pregunta formulada són impossibles d’omplir. Altres administracions tenen un formulari enquadernat que només es pot omplir a mà…

Els mecanismes de suport estan més basats en la necessitat de control des de l’Estat de les iniciatives ciutadanes que no en la confiança en les associacions. Hi ha un allunyament progressiu entre l’administració i els ciutadans actius que porta al fet que els requisits siguin cada cop més complexos i la paperassa a omplir, més abundant. Per això, les normatives de subvencions són cada vegada més específiques i detallades: no és l’associació que proposa un programa i l’administració hi dóna suport, és aquesta que diu què han de fer les associacions. Així les maquinàries administratives acaben convertint les subvencions en concursos i contractacions per la qual cosa moltes associacions no poden accedir-hi i altres es troben fent projectes que tenen poc a veure amb les seves finalitats. Per altra banda, rebutgen la possibilitat d’acords de caràcter plurianual amb les associacions, via convenis, la qual cosa impedeix la planificació a més llarg termini. Tampoc es té en compte el finançament de l’estructura de les associacions: locals, personal, etc. Per això, es prioritzen les subvencions als “projectes”, i s’argumenta que altrament les associacions “es burocratitzen” i que “no poden dependre de l’Administració”. Els gestors públics confonen dependència amb cooperació: és positiu que les associacions, com a expressió de la vida democràtica, es relacionin i cooperin amb l’Administració.

El problema és que les associacions s’han anat doblegant a aquestes exigències i a d’altres més burocràtiques per por de ser represaliades i quedar-se sense subvenció. No és aliè a aquest fet la manca de cultura democràtica i participativa i, per tant, el poc reconeixement social que tenen les associacions. Com s’entén sinó que s’hagin d’omplir certificats d’estar al corrent del pagament d’Hisenda i de la Seguretat Social al presentar la sol·licitud i al rebre els diners (amb un mínim de sis mesos d’interval) quan hi ha una Llei que diu que l’Administració pública no pot demanar aquella informació que ja té? Com pot ser que les associacions entreguin les factures originals per justificar la subvenció i es quedin sense aquest suport comptable? Sovint, sembla que l’Administració més que donar suport a les associacions busqui totes les possibilitats per posar-hi traves. Hi ha una desconfiança molt gran i fa l’efecte que totes les associacions són defraudadores fins que no demostrin el contrari. Per a l’Administració que un programa subvencionat estigui ben fet, que s’hagin assolit els objectius plantejats, que la gent estigui satisfeta del seu treball, no importa. El que és important és la gestió burocràtica, com per exemple aquesta demanda que va fer un funcionari a una associació: “haurien d’explicar quina relació té amb el programa subvencionat cada trucada de la factura de telèfon que han presentat”. No és una boutade, és un cas real!

A tot això s’hi afegeix que passa molt de temps des que l’Administració aprova una subvenció i el seu pagament. Les empreses que contracten amb l’Administració ja carreguen en els seus pressupostos les despeses de finançament; en canvi, les associacions no ho fan i, a més, tenen moltes dificultats si han de sol·licitar un crèdit perquè bancs i caixes els reclamen moltes més garanties que a una empresa. Si les institucions europees aporten abans del començament de l’activitat el 75% de la subvenció concedida, per què les administracions públiques d’aquest país no poden fer-ho? Potser és que les institucions europees, que són les més allunyades dels ciutadans, són les que tenen més confiança en la societat civil, i les que són més favorables a la participació democràtica.

Es posen molts obstacles a la participació. Els que hem presentat són bàsicament burocràtics, conseqüència d’una administració pública que no s’ha adaptat a les necessitats de la participació popular. Però tots corresponen a una mentalitat poc democràtica que perviu en la nostra societat.