L’actual divisió del món entre països pobres i rics és el principal problema que enfronta la humanitat. En el món actual ens trobem amb 1.000 milions de persones que viuen sota la línia de la pobresa, límit que està definit per les Nacions Unides en un dòlar per dia (4.500 pessetes al mes). Ens trobem amb 250 milions de nens, entre 5 i 12 anys que treballen, la meitat dels quals en condicions extraordinàriament dures, de 10 i 12 hores al dia.

En els últims 30 anys, un dels períodes de la història de la humanitat on la producció de riquesa mundial ha crescut més, ens trobem també que aquesta riquesa està pitjor repartida. El 20% de la població més pobra ha passat de disposar el 2,3% del producte mundial brut el 1960 a l‘1,4% el 1990 (és a dir, aproximadament 40.000 ptes. per persona i any). Mentre que el 20% més ric ha passat del 70% al 85% (és a dir 2,5 milions de ptes. per persona i any). Això arriba a l’extrem si pensem que 358 persones en el món disposen d’actius superiors a 1.000 milions de $ USA, xifra superior a l’ingrés anual combinat de països on viu el 45% de la població. En aquest període de temps, la diferencia entre pobres i rics ha passat de ser 30 vegades més rics els rics que els pobres a ser 61 vegades més rics.

Aquestes dades reflecteixen que la distribució de la riquesa està arribant a un veritable absurd i fan afirmar al PNUD (Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament) que: “El desenvolupament que perpetua les desigualtats actuals no és sostenible ni val la pena sostenir-lo”. La crisi de Mèxic a finals del 94, la de tot el sud-est asiàtic aquest any passat i la de Brasil ara, mostren fins a quin punt el desenvolupament de països que el Banc Mundial i el FMI han posat com a exemples de comportament econòmic correcte (producció dirigida a l’exportació, sous baixos i baixa protecció social, estalvi intern elevat, etc.) és quelcom totalment fràgil i depenent de l’especulació financera internacional.

Els problemes ecològics, com a mínim una bona part, són deguts per una banda a l’afany d’enriquiment de les grans multinacionals i, per una altra, a les sortides desesperades de poblacions empobrides. La situació de la selva Amazònica seria un bon exemple dels dos casos. La pretensió que els països pobres no puguin utilitzar tècniques contaminants que hem utilitzat nosaltres fins fa poc, i que això ho facin sense compensacions de cap mena, és una injustícia que els condemna explícitament a la dependència de tècniques que no estan al seu abast. La desaparició d’ètnies indígenes ens hauria de preocupar més que la desaparició d’espècies animals.

El creixement descontrolat i totalment desproporcionat de les ciutats als països del Sud (Mèxic 20 milions d’habitants igual que Sao Paulo, Istambul 12, etc.) és conseqüència de l’empobriment del camp i crea problemes ecològics i socials cada cop més incontrolables.

La multitud de petites i no tan petites guerres i conflictes armats tenen una base en l’empobriment de la població. No podem pensar que el conflicte de Ruanda (que encara no ha acabat) no té res a veure amb el fet que la població s’hagi doblat en els últims 20 anys i que al mateix temps en aquest període el cafè, el principal producte d’exportació, es vengui a la meitat de preu. El conflicte d’Algèria, té a veure amb que el 50% de la joventut no tingui feina i li sigui gairebé impossible trobar vivenda quan es casa? La situació de falta absoluta de respecte als drets humans a Colòmbia, té a veure amb que un jove de 15 anys accepti 15 dòlars per matar qui sigui? ja que així ell i la seva família podran menjar aquella setmana?

La feminització de la pobresa és un fenomen que s’està produint de forma clara els últims anys. Les dones realitzen aproximadament el 60% del treball mundial, reben el 10% dels ingressos i disposen de l’1% de la propietat. Vistos amb aquesta perspectiva, els problemes de gènere adquireixen el seu veritable dramatisme.

Davant d’aquesta situació, què correspon fer a les associacions de solidaritat internacional?

Les associacions o ONG de solidaritat i cooperació internacional hem de plantejar el problema globalment però hem d’actuar en el territori de forma parcial ja que d’altra forma s’escapa totalment a les nostres possibilitats. L’actuació sobre el territori pot basar-se en dos principis diferents, o bé ens dediquem a ajudar les persones a fer que superin un problema immediat o bé intentem que una comunitat, més o menys gran, s’organitzi de forma activa en la resolució dels seus problemes.

Els grans mitjans de comunicació, al mostrar-nos les imatges dels desastres humanitaris remouen la consciència de l’opinió pública i ajuden a fer que es realitzin les grans campanyes de recollida de diners per portar ajuda immediata a les poblacions afectades. Està bé, és necessari, es salven vides, però ens preguntem el perquè del desastre? ens preguntem què passarà després?

L’huracà Mitch va posar de manifest la capacitat de solidaritat dels ciutadans espanyols (i la poca dels seus governants), però si l’huracà va fer tant de mal, va ser per la pobresa en què vivia una gran part de la població afectada. Després de l’ajuda immediata, ja ningú parla del tema, però les necessitats prossegueixen: les cases continuen desfetes, les terres no són productives, etc. Què farem ara? Ens oblidem? Reconstruïm la pobresa? La caritat ha fet el seu paper, però on és la Justícia? On, els Drets Humans?

El dret a l’habitatge, a l’educació, a l’alimentació, a un treball digne, són tan importants com el dret d’expressió, d’associació o de vot i, a la Declaració Universal de la qual l’any passat vàrem celebrar el 50è aniversari, estan igualment reconeguts. Quin dret de vot té la dona que els seus fills passen gana? De quina educació podem parlar a qui no té habitatge?

La globalització mundial ha de servir també perquè siguem conscients que un món dividit entre països rics i països empobrits (que no necessàriament pobres) no és un món amb futur.

No es tracta de fer caritat, ni de fer solament transferència de diners. Es tracta de donar suport a les iniciatives -productives, educatives, sanitàries, etc. etc.- que aquests pobles plantegen. Ningú millor que ells coneix les seves necessitats i com superar-les. Es tracta, en definitiva, d’enfortir el seu teixit productiu, associatiu, democràtic. Ja n’hi ha prou de fer colonialisme!

Les Organitzacions No Governamentals han de treballar més per al desenvolupament sostenible que per a la caritat, més per la justícia que no solament contra la pobresa, més per un futur comú de la humanitat que no per tranquil·litzar la nostra consciència.

La transferència de recursos, per tant, ha d’anar dirigida vers un desenvolupament sostenible i en conseqüència s’ha de fer responent a la iniciativa de les organitzacions dels països del Sud i ha de tenir com un component fonamental reforçar aquestes organitzacions. Solament si la població està organitzada serà capaç de defensar els seus drets polítics i mantenir les seves conquestes econòmiques independentment de les fluctuacions del mercat mundial i l’especulació financera. Els projectes de desenvolupament han d’anar dirigits a demostrar que una altra realitat és possible.

Donar a conèixer les desigualtats actuals i actuar contra les pràctiques internacionals que les mantenen i incrementen, es converteix en la tasca principal de les ONG de solidaritat internacional. Sense un canvi de les lleis i normes que dificulten les exportacions dels països del Sud, mentre el deute extern continuï ofegant les seves economies, mentre el capital financer es destini a l’especulació com ara, no hi haurà canvi possible.

Cada un de nosaltres hem de ser capaços de fer un esforç per superar les desigualtats al món, per defensar tots els drets humans a tot arreu, en definitiva, per deixar a les properes generacions un món més habitable.