Els últims mesos s’ha parlat molt sobre la transició a Xile. La major part de l’opinió pública remarcava a les enormes diferències entre els processos de transició a Xile i a Espanya. És evident que les diferències són grans però quasi ningú ha volgut explicar les enormes semblances. A Catalunya i a Espanya hi va haver un acord general d’acceptar la reconciliació. Ara bé, l’esquerra es va equivocar a l’acceptar l’oblit. Mai es pot acceptar l’oblit dels que van lluitar per les llibertats i els drets humans. A la fi faran creure a les noves generacions que la democràcia és cosa de quatre polítics de dretes i sobretot mercès al rei. Volem avui aportar una petita història, és la història d’un amic. Va ser el meu jefe quan militava a la Joventut Comunista de Catalunya, ell n’era el secretari general i des de llavors som amics. No fa gaire un dia que dinàvem plegats em va dir que havia trobat una foto de Màximo d’Alema (el primer ministre italià) en un acte de les joventuts comunistes a Barcelona. En aquell dinar van començar a aparèixer documents clandestins, fotografies i records. És, doncs, la petita història d’un moment concret que desmitifica la transició espanyola a partir d’un cas proper.

Com us deia Domènec Martínez era l’any 1976 el secretari general de la JCC. Com a tal era membre de la direcció de la Unión de Juventudes Comunistas de España. El dia 17 d’abril de 1976 en sortir d’un sopar a Madrid, la tenebrosa Brigada Político i Social -la policia política del franquisme- va detenir tota la direcció de l’UJCE -Elia Martínez Caba, José María Duplá, Angel Ezama, José Luís Aparicio, Domènec Martínez, Víctor Vinyuales, Concepción Fondo i Rafael Carmona-. Els van aplicar la legislació antiterrorista i per tant van estar detinguts i incomunicats durant tres dies a la Dirección General de Seguridad (revista Realidades 6-5-1976). Un cop passades aquestes 72 hores el jutge Gómez Chaparro del “Juzgado de Orden Público número 1” va autoritzar la pròrroga de la detenció cinc dies més. En el transcurs d’aquests vuit dies els detinguts van ser brutalment torturats. L’editorial de la revista clandestina de la JCC Jove Guàrdia (10-5-1976) explicava que a banda de cops per tot el cos i maltractaments de tota mena, se’ls van aplicar altres sistemes de tortura, com ara el quiròfan o penjar-los pels peus. Els advocats dels detinguts van ser Tomás Duplà del Moral, José Manuel Moreno, Javier Sauquillo (que van assassinar uns mesos més tard, el gener de 1977, al despatx d’Atocha) i els més coneguts José María Mohedano i Cristina Almeida. (Mundo Diario 23-4-1976). El ressò de la detenció va ser molt important. Fins i tot la revista Cuadernos para el Diálogo va ser segrestada degut a què va dedicar un monogràfic a la pràctica de la tortura, on s’hi incloïa el cas que ens ocupa. Per la mateixa raó el director de la revista Cambio 16 va ser cridat a declarar al Jutjat d’Ordre Públic. Una de les noies detingudes, embarassada de tres mesos, va perdre el fill unes setmanes més tard. El seu company, també detingut, no va suportar l’afer i va morir dos anys després.

Domènec Martínez no només va ser detingut, sinó que van anar a registrar a casa seva i, entre altres coses, es varen endur el llibre Marinero en tierra de Rafael Alberti (perquè aquest era comunista…). Dies més tard van registrar la casa dels seus pares un parell de vegades i van voler detenir la seva dona, Consol Fernàndez. No ho van poder fer perquè precisament havia anat a Madrid a veure que es podia fer pel Domènec. Un grup de militants d’esquerres de Terrassa encapçalats pel pare de Domènec Martínez va enviar una carta al Ministro de Gobernación Manuel Fraga Iribarne. La carta s’ha perdut però la resposta no. Vegeu com la carta del Director General Adjunto de la Dirección General de Seguridad, va acompanyada d’una targeta del ministre, aleshores Sr. Manuel Fraga Iribarne.

La policia buscava a Terrassa l’aparell de propaganda de la JCC, el lloc on s’imprimien les octavetes i la revista Jove Guàrdia. Encara el busquen! Domènec Martínez i Jordi Castàn n’eren els responsables. El pis era situat al barri de les Fonts de Terrassa. Avui hi viu una família que no sap les activitats que fa 24 anys s’hi realitzaven.

En la reunió en què varen ser detinguts es preparava la IV Conferència de la UJCE. Els detinguts van passar a la presó de Carabanchel i van sortir en llibertat el 15 de juny de 1976. La conferència no es va poder celebrar fins els dies 10 i 11 d’octubre de 1976, i es va fer al seminari de Sentmenat. En els documents es reclamava “l’amnistia total” i la “creació de governs provisionals, des del primer dia de la ruptura, al País Basc, Catalunya i Galícia”. En l’acte de cloenda celebrat a Barcelona, al barri del Guinardó, hi va participar, el dirigent en aquella època de la FJCI -organització juvenil del Partit Comunista Italià- Màximo d’Alema, avui primer ministre d’Itàlia.

No tot van ser flors i violes a la transició. Uns lluitaven per la llibertat, altres en contra. La llibertat va ser possible perquè milers de persones anònimes -la major part molt joves- van deixar-hi la pell.

Fins l’any 1976 testimonis com aquest n’hi ha a milers per tot aquell qui vulgui saber-los.

Resposta de Domènec Martínez, sociòleg

M’has deixat una mica estabornit. Gràcies, primer de tot, per la teva amabilíssima i entranyable descripció literària, però crec (no és falsa modèstia) que el centre d’interès hauria d’ésser un altre. Et faig arribar aquests neguits i altres coses.

Anem a pams. Havíem parlat d’en Massimo d’Alema, el primer ex-comunista que es converteix en cap de govern en un país occidental, de la seva presència i petita història solidària a Barcelona l’any 1976.., i la cosa ha derivat en un recordatori (històries no explicades de la transició) nostàlgico-batalleta que em produeix una situació incòmoda.

Em primer lloc perquè em resulta molt violent personalitzar un cas de maltractament i tortures molt generalitzat durant aquell període (encara que Franco havia mort, i que hi havia ministres com Fraga i Areilza….), en segon lloc perquè el que ens varen fer a nosaltres és “insignificant” al costat d’altres casos de lluitadors antifranquistes, que encara avui tenen un extraordinari zel per preservar aquests aspectes. D’això vaig parlar no fa gaire amb una persona tan significada com en Miquel Núñez. Un militant comunista exemplar des dels temps de la JSU.

Un cop dit això, afegiria el següent. Si hi ha alguna justificació per recordar ara aquests episodis, és per reivindicar una vegada més (tal com hem fet en diferents converses) la necessitat de recuperar i preservar la memòria viva de milers de persones que van lluitar per la llibertat a casa nostra, perquè dia a dia es va perdent per la desaparició biològica dels seus protagonistes. Cal fer un esforç per recuperar la memòria des de les institucions, que tenen l’obligació de fer-ho, i des d’iniciatives i entitats com ara la Fundació Ferrer i Guàrdia, que realitza un magnífic treball en aquesta direcció. (Aquí hi ha matèria per impulsar una iniciativa al Parlament, que permeti dotar econòmicament aquesta proposta, i donar feina a centenars de llicenciats i llicenciades que podrien fer un bon treball, recollint milers de testimonis i relats. Un autèntic punt de referència pel treball dels historiadors). Catalunya no es pot permetre el luxe d’entrar amb el nou segle en aquesta assignatura pendent.

S’ha dit moltes vegades que si desconeixem d’on venim, correm el perill de repetir els mateixos errors del passat. Crec que s’ha de preservar la memòria per dos motius fonamentals. Primer perquè la història de la transició (i dels anys de resistència al franquisme) s’ha escrit molt unilateralment, i cal refer-la. Que no ens prenguin, una vegada més, la memòria. Però també per no perdre els referents que cal que coneguin les noves generacions. Fa pocs dies he vist uns cartells (dels joves d’ERC), amb la lectura següent: 20 anys de Constitució, 20 anys de repressió. Fins i tot he llegit que s’han fet actes per cremar exemplars de la Constitució espanyola. No he pogut evitar de recordar que els qui cridaven a boicotejar el projecte constitucional i cremaven exemplars de la Constitució fa 20 anys eren els grups feixistes i antidemocràtics. (Cremar textos de la Constitució, per molt simbòlic que sigui, em sembla una autèntica incultura…, com no recordar les imatges de Santiago amb els pinotxetistes cremant llibres i els signes d’un govern constitucional a Xile, els nazis cremant llibres a Berlín…). Al contrari, qualsevol persona (i amb més rigor cal demanar-ho als seus dirigents) amb una mínima formació avui, hauria de conèixer les trajectòries vitals, les biografies dels diputats i diputades, dels representants que des de l’esquerra i les posicions democràtiques van defensar i votar la Constitució aleshores, per tal d’evitar caure en desqualificacions incendiàries. Una cosa que no varen fer en cap moment, els que es varen abstenir o van votar en contra des de posicions d’esquerra (minoritàries però legítimament democràtiques). Hi ha coses amb què no es pot jugar, de cap manera. Sé perfectament que amb la Constitució de 1978 vigent, s’han vulnerat -reiteradament- molts dels seus principis, entre ells la violació dels drets de la persona, dels homes i de les dones. Sé que encara avui, a Espanya i a Catalunya, es produeixen casos de tortures i maltractaments; ara principalment contra els immigrants, els anomenats “estrangers” o “sense papers”, així ho denuncia Amnistia Internacional en el seu darrer informe. La diferència és que ara aquests fets es poden denunciar i fins i tot els seus responsables poden ser condemnats i anar a la presó.

És igualment necessari recordar que la Constitució del 1978 (amb totes les seves insuficiències: model d’estat, autonomies, drets socials…) és fruit, sobretot, de la lluita, el sacrifici, l’esforç (i la vida) de milers i milers de dones i homes des de fa molts anys. Que és, per tant, una peça fonamental per consagrar els drets essencials de les persones. No és el regal de ningú. És el resultat de la lluita i la generositat de diferents generacions. Podem, amb tota legitimitat, proclamar que no ens agrada, que s’ha quedat curta, que cal actualitzar-la, que volem anar més enllà, fins i tot que en volem una altra. Però no podem, jo no vull fer-ho, deixar la Constitució del 78 com un patrimoni (inspirat en la història de revolucions per la llibertat, per la il·lustració…), que acaba a la butxaca o com a bandera de les forces conservadores i reaccionàries. Aquests dies també he recordat que, fa 25 anys, en proclamar-se el 25 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, jo també era molt crític per la manca d’aplicació real al nostre país i arreu del món. Avui em sembla un text bellíssim que cal convertir en un punt de referència (d’aplicació real) universal. Veure aquests dies en un mateix diari, és a dir en una mateixa seqüència, al dictador Pinotxet detingut i condemnat (el judici moral de què parlava Allende), al comunista José Saramago denunciant la injustícia al món, en recollir el Nobel a Suècia, i a José Hierro (un altre poeta-perdedor) guanyar el Cervantes, és una satisfacció que feia molt anys que no experimentava. Un autèntic poema de Nadal.

Algú ha dit aquests dies que recuperar la memòria, preservar la memòria, és un indispensable exercici democràtic. No solament a casa nostra sinó arreu del món. (Els Estats Units han reconegut per primera vegada la seva participació i implicació en els genocidis perpetrats per les dictadures d’Amèrica Llatina).

Si parlem de similituds els processos de transició entre Espanya i Xile, i quan d’alguna manera vivim el procés i condemna moral de Pinotxet com el procés que no vàrem poder fer al “nostre” dictador (Franco) tal vegada sigui un bon pretext per posar negre sobre blanc algunes històries.