Des de 1984, 654.715 joves han estat declarats objectors de consciència i molts1 han dut a terme la Prestació Social Substitutòria (PSS) en institucions públiques (ajuntaments, comunitats autònomes, etc.) i en institucions privades (associacions i altres organitzacions no governamentals). Com que el 2003 s’haurà acabat la mili obligatòria i, per tant, l’objecció de consciència, comencen a aparèixer titulars als diaris:

“Cruz Roja advierte que la falta de objetores lleva al vacío asistencial” (El País, 23/10/98)

“El fin de la mili deja solos a los más necesitados” (El Mundo, 19/10/98).

I alguns ja parlen de la necessitat de crear un Servei Civil voluntari que doni resposta al problema de la desaparició dels objectors. En aquest sentit la Comissió de Justícia del Senat ha calculat que es necessiten 60.000 persones per als serveis socials i que l’Estat perdrà per la desaparició de la PSS 200.000 milions de pessetes. Es proposa la creació d’un servei civil que s’adreci als joves desocupats, i que aquests a canvi rebin “beneficis socials”. La proposta és compartida pels partits majoritaris i algunes ONG. Altres consideren que els objectors s’han fet servir a les institucions públiques per treure llocs de treball i tenir mà d’obra gratuïta.

En el fons del plantejament de la Comissió de Justícia del Senat rau l’argument que fa referència als límits de l’Estat de benestar. Amb els retalls pressupostaris, a partir de la crisi de 1992, les institucions s’adonen de les seves limitacions i és quan sorgeix la panacea del voluntariat. Per aquesta via s’arriba a teoritzar que els serveis públics, sobretot els adreçats a les persones, són finits i allà on no es pugui arribar amb pressupostos s’arribarà amb els joves voluntaris. Si a més es parla d’atorgar beneficis socials que poden tenir a veure directament amb la creació d’expectatives laborals, el criteri estimulador es torna pervers. Ens sembla lògic que hi hagi un debat viu sobre el futur de l’Estat de benestar, però en cap cas els poders públics poden renunciar a la seva funció. Al nostre país, l’Estat de benestar és petit (comparat amb la majoria de països de la UE) i ara el govern proposa rebaixar els impostos. Tothom sap que a menys impostos, menys serveis, però ningú diu res. Han de ser els joves, que a més són els menys beneficiats per l’Estat de benestar, qui s’ocupin dels més desafavorits?

A Catalunya s’ha proposat un avantprojecte de llei del Servei Civil Voluntari (aturat actualment davant l’oposició de nombroses associacions i del CNJC). En aquest cas s’argumenta que es tracta d’institucionalitzar un model que permeti establir incentius a la participació social dels joves. El problema apareix quan es proposen mesures estimuladores individuals, ja que el caràcter altruista de l’activitat se’n va en orris. Si el que es vol és enfortir la societat democràtica, el camí no pot ser mai el d’establir registres de ciutadans actius, ni fer certificats amb efectes administratius, ni formalitzar per escrit el compromís cívic. A més, si els joves volen fer activitats altruistes ho faran amb els seus objectius –que no seran necessàriament els mateixos que els de les institucions, i de vegades, fins i tot, seran contradictoris. També s’utilitza l’argument de la creació del Servei Civil Europeu2 que impulsa la Unió Europea. És cert que la major part de projectes i de legislació europea s’han rebut a Catalunya sense discussió, el nostre endarreriment era tan fort que hom ha adoptat, durant anys, un europeisme contundent. Ara bé quasi tothom estarà d’acord en què la Unió Europea no té el seu punt fort en els mecanismes de participació democràtica, i que aquest dèficit democràtic és potser el problema número u. Per aquesta raó pensem que cal mirar-se amb lupa aquest tipus de projecte que respon en realitat a un esperit poc participatiu.

És bo, però, que encara que sigui per una via inadequada, les institucions comencin a plantejar-se sistemes de promoure la participació. Creiem fermament que el criteri estimulador ha de ser necessàriament col·lectiu. Cal fomentar la participació a partir de les associacions. Si per aquest camí s’acaben aconseguint coses, com ara que els poders públics es facin càrrec de les assegurances de les associacions que fan activitats socials i culturals per als joves, benvingudes siguin. Nosaltres pensem que Catalunya té un bon model de participació democràtica. El model català és molt més modern i avançat que el de la resta de l’Estat. A Catalunya, el foment del treball voluntari en associacions ha de partir de la pròpia realitat. Però, per un problema històric de manca d’institucions democràtiques durant decennis, la ciutadania confia menys en l’Estat que a França, per exemple. Això ha configurat un escenari on la, tradicionalment, ciutadania s’ha organitzat per intervenir en els afers públics. No cal crear noves institucions, cal solament ajudar a aquelles associacions que amb moltes dificultats estan realitzant les seves activitats.

Per tot això, pensem que el Servei Civil no és una proposta adequada ni per incentivar la participació ni per substituir l’Estat de benestar. Els poders públics han d’aplicar el principi de subsidiarietat que vol dir articular mecanismes de diàleg, de col·laboració i de suport amb les organitzacions no lucratives, que permetin caminar cap a una societat més justa i participativa.

1. No es tenen dades sobre quants objectors han fet la PSS des de 1984, quants han passat a la reserva sense fer-la, quants han obtingut convalidacions per hores de voluntariat.

2. (1997); “El Servei Civil” Institut Català del Voluntariat, Departament de Benestar Social, Generalitat de Catalunya, Barcelona. pp. 19 a 33.