Al cap de 20 anys (la meitat de la dictadura franquista), els progressistes encara patim quan qualsevol de les estructures de la democràcia formal amb què ens hem dotat no funciona com cal (Tribunal Constitucional, Parlaments, etc.). Per què, malgrat que més d’un terç dels votants només ha viscut en democràcia, la percebem tan fràgil? Potser, només potser, perquè encara no som plenament una democràcia.

Si, com el nom indica, democràcia vol dir govern del poble, és suficient votar un cop cada 4 anys a un dels tres nivells de l’Estat? O, cal anar més enllà? I si és així, com? Quines són les institucions que arreu en són escola i garantia? Com podem superar el trauma que un senyor, d’ofici rei, sigui la garantia de la democràcia? Com assolirem l’estatus d’adults demòcrates?

Anem als clàssics

Fa 200 anys, Alexis Tocqueville es va admirar de la força i amplitud del fenomen associatiu a la jove democràcia americana, per a ell aquesta era la raó de l’èxit del règim naixent. Ja que la capacitat de la gent per organitzar autònomament la defensa dels seus interessos era la garantia de la seva pervivència.

Però, com saben tots els pares i pedagogs, a treballar en equip se n’aprèn a l’escola; i com hauríem de saber tots els demòcrates, a ser ciutadans actius se n’aprèn al carrer treballant, disfrutant, i vivint a través d’associacions. Però no sembla que els actuals progressistes hi pensin massa, només citarem alguns exemples:

Com és que els pares no són un element central de l’escola a través del consell escolar? I, amb tots els respectes, com és que proporcionalment té infinitament més poder el delegat de l’ajuntament o del personal administratiu que no pas els pares? No defensa la mateixa comunitat educativa que sense els pares tot l’esforç que facin és en va?

Per què cedir la gestió dels equipaments esportius dels ajuntaments a empreses o a associacions fantasmes, i no a associacions reals? Per què plantegen molts problemes? Al·leluia! Vol dir que són vives.

Com és que els centres cívics no s’han cedit, amb caràcter d’urgència, als ateneus dels barris? Per què estan en mans dels conservadors? Potser més que un problema polític, el que hi ha és ineptitud dels polítics progressistes per articular un discurs integrador.

L’Estat en el qual vivim arrossega una cultura de súbdits i no de ciutadans, on tot està pensat per apartar el poble del poder, la responsabilitat i la majoria d’edat. I quan les associacions, sobretot les professionals, han arribat a tenir un poder real, com el col·legi de metges, el d’arquitectes, etc., només se n’han regulat els privilegis, mai les obligacions i per tant el poder i la responsabilitat. (Per què si els metges creuen que les hamburgueses són nefastes no fan res institucionalment?) O el què és pitjor, s’ha arribat a negar el pes d’associacions que influeixen clarament en la redacció de lleis, en la dotació de pressupostos i en l’elecció de càrrecs. Així, grups de pressió com les elèctriques, la banca, els exportadors d’armes i d’altres es mouen en la còmoda ombra on els manté la hipocresia de determinats progressistes que no hi veuen més enllà del nas.

I malgrat les mancances i encotillaments, les associacions obren ja els camins del futur. Europees molt abans que la idea de una Europa unida comences a fer camí, avui les associacions comencen a teixir una xarxa global que anuncia el món futur, global i local alhora.

Mancades, però d’una estructuració legal que pensi organitzar, classificar i marcar drets i deures, en comptes de controlar, limitar i confondre, són encara fràgils. Cal doncs començar a fer camí.

Una altra institució de la societat civil, les Societats Mercantils, fa 200 anys que busquen articular-se i construeixen sistemes de control, participació i organització. Pels seus continguts revolucionaris segur que les associacions trigaran més, però els resultats poden ser encara millors.

A mesura que reconstruïm l’Estat de benestar, i comencem a construir la Societat del benestar, potser la ja vella preocupació per la consolidació de la democràcia finalment desaparegui.

Ara bé, aleshores, els pares dels alumnes immigrants il·legals podran administrar els pressupostos públics de les escoles, i els seus fills, actius membres dels ateneus i esplais, podran reclamar els drets polítics i econòmics que van lligats a la ciutadania.

Per arribar-hi uns quants hauran de perdre molt del seu poder i molts haurem de recuperar part del nostre. Com tot canvi sota un govern representatiu demanarà suor, llàgrimes i temps, però si l’assolim ens haurem dotat d’una eina d’acció formidable.